Selecciona Edició
Connecta’t

Les set vides de Duran Lleida

El líder democristià, que ha convertit la consulta interna d'Unió en un plebiscit, sempre ha sortit airós de les batalles al partit i a CiU

Duran Lleida (esquerra) amb Artur Mas l'any passat.
Duran Lleida (esquerra) amb Artur Mas l'any passat.

Josep Antoni Duran Lleida ha decidit posar sobre la taula de la consulta interna que Unió farà diumenge el seu lideratge al partit. Ahir va deixar clar que si la direcció perd la votació sobre la posició d'Unió respecte al procés, farà un pas enrere, de manera que ha convertit el referèndum en un plebiscit sobre el seu lideratge. Una nova posada a prova d'una presidència que ha aguantat en vida set envits que han estat a punt de destronar-lo.

Duran Lleida el 1987.
Duran Lleida el 1987.

1. L'accidentada arribada al poder d'Unió. Duran arriba al lideratge d'Unió el 1982, enmig d'una pugna entre els partidaris d'una aliança més forta amb Convergència i els que volen que destaqui un perfil propi. De seguida, però, l'aleshores jove dirigent queda descavalcat: l'any següent és reelegit però els seus intents per refermar el lideratge (fer els congressos bianuals i crear la figura de secretari general en una direcció que fins llavors era col·legiada) creen suspicàcies a la militància. El 1984 perd el poder, però per un període breu: les divisions al partit l'acaben recuperant com a líder de consens el 1987. 

2. La falsa culpabilitat de la crisi de CDC el 1992. La gran crisi de Convergència es produeix el 1992: la pugna entre l'aleshores líder del partit, Miquel Roca, i el president de la Generalitat, Jordi Pujol. La batalla té diversos motius, principalment el lideratge del catalanisme (Roca volia succeir Pujol) i el control de les finances del partit, on la família del president, amb Jordi Pujol Júnior al capdavant, volia tenir-hi mà. Per no confessar el motiu real, Roca i Pujol van trobar un culpable: les relacions amb Unió Democràtica, amb el líder al centre de la diana. Duran, lluny d'arronsar-se, va aprofitar les acusacions per cimentar la seva influència sobre Pujol, a qui va donar suport en la crisi.

Duran Lleida (dreta) saluda Jordi Pujol el 2000.
Duran Lleida (dreta) saluda Jordi Pujol el 2000.

3. La corrupció a Unió: el 'cas Treball' i el 'cas Turisme'. Duran va dir l'any 2000 que si es demostrava que la formació s'havia finançat il·legalment, dimitiria. El 2014 Unió es convertia en el primer partit a admetre que ho havia fet, però ell va dir que el partit ja havia assumit les responsabilitats que tocaven. En el cas Treball, el partit va desviar ajudes dels fons d'ocupació de la UE per pagar seus i mobiliari, amb l'ajuda de l'empresari andorrà Fidel Pallerols. El cas Turisme afecta les irregularitats al Consorci de Turisme de Catalunya, amb nou militants d'Unió condemnats per malversar gairebé un milió d'euros. En aquest cas, Unió Democràtica va pressionar el director del consorci, Joan Cogul, perquè se'n fes responsable sense involucrar el partit, incloent-hi el pagament de 600 euros mensuals a la seva dona pel silenci. Segons ella, el mateix Duran va pressionar-la. Cogul va acabar suïcidant-se, i Duran demanant perdó a la vídua perquè Unió va condemnar-lo abans que la justícia. El líder democristià va sortir airós de tots dos casos de corrupció. 

4. Ningú pot desbancar-lo del lideratge d'Unió. Intentar qüestionar el càrrec de Duran al partit ha estat sinònim d'acabar defenestrat. Tots els candidats que li han plantat cara han acabat fora de la formació i, de passada, de la política. L'últim d'ells és l'exalcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal, que Duran va esclafar amb el 80% dels vots. El mateix destí van seguir els promotors de la plataforma El Matí, que el 2008 van ser incapaços de presentar-se perquè Duran havia endurit les normes per optar a la presidència. La seva resistència a tenir rivals fins i tot li ha costat sentències judicials. El 2002 l'Audiència de Tarragona va anul·lar el congrés d'Unió en considerar-lo antidemocràtic: Duran va augmentar a última hora el nombre de compromissaris per esclafar el seu rival, Jordi Petit, que es va quedar en l'11% dels vots. 

5. Els pitjors resultats per a CiU des del 1979 amb Duran com a candidat. Un mal resultat en unes eleccions deixa un polític tocat, però amb dos de seguits són molts els que opten per deixar-ho. No és el cas de Duran, que des que l'acord de federació amb Convergència (el 2001) ha estat candidat a les eleccions generals. Duran va fracassar en les dues primeres ocasions (2004 i 2008), amb el pitjor resultat de CiU en unes generals des del 1979, 10 escons. Duran va sobreviure fins a la tercera, i no va fallar, ja que va capgirar totalment la situació: el 2011 CiU va guanyar les generals a Catalunya per primer cop. Des del càrrec de portaveu de CiU al Congrés ha estès la seva influència a Madrid i ha exercit de veu moderadora a CiU. 

6. El procés, la dimissió i Construïm. El procés ha elevat la tradicional tensió entre Unió i Convergència fins al punt que les crisis entre els dos partits ja són un element quotidià. Duran hi juga un paper molt important des del seu lideratge a Unió, i últimament ha fet passos per mantenir-lo i, alhora, allunyar-se de CiU. Duran va dimitir de secretari general de la federació el passat juliol, una decisió que no ha reduït la seva presència mediàtica ni la seva tasca política. També continua de portaveu de CiU a Madrid fins a les generals de finals d'any. Per si les coses entre Unió i CDC s'acaben de torçar, ja té una sortida a punt: la plataforma Construïm, que en els primers mesos s'ha distanciat totalment de Mas.

7. La consulta interna, un plebiscit sobre ell. Duran es juga la seva setena vida com a dirigent d'Unió en la consulta que el partit farà aquest diumenge. La votació ha d'aclarir la posició de la formació respecte al procés, però el líder ha volgut convertir-ho en un plebiscit sobre la seva persona en deixar clar que, si perd, marxarà. Si el no a la pregunta de la direcció guanya, Duran deixarà de ser líder d'Unió 35 anys després. 

MÉS INFORMACIÓ