Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La prepotència de la fe

Assenyalar amb el dit culpabilitzador Colau com a partidària de la tercera via delata un instint perillós d’intimidació

La por no té pare ni estirp coneguda, va al seu aire i salta sense previsió, també quan s'exposa als polítics, almenys per a ànimes perfectament càndides com la meva. I a la meva la intimida la fe que transpira el coordinador general de Convergència, Josep Rull. Té en les maneres, en la febre dels ulls i en la tenacitat armada dels llavis un punt de fervor que m'acovardeix sense remei. Sembla de debò disposat a tot per aconseguir els seus objectius, per aconseguir que creguem tots el que creu ell, per fer-nos creure el que hem de creure, per delatar aquells que no creuen el que han de creure.

Rull acaba de fer un descobriment recent, fresc, segons el qual existeixen més de dos equips a Catalunya. Sembla que li ha entrat la sospita que no tots els catalans som alts, guapos i rossos, sinó que també n'hi ha de mig calbs, panxuts, baixets i ràpidament coronats per la força de la naturalesa, a més d'incults, maleducats, informals, impuntuals, infractors, mentiders, mig corruptes, corruptes del tot, defraudadors, setciències i fins i tot federalistes, Senyor, terceristes de via esquerra, que és la que està a la sinistra i que segurament sona tan malament perquè és el contrari d'estar a la destra del Senyor, que és la via correcta que promet amb ínfules místiques (que també m'aclaparen) la veu projectada cap al més enllà d'Oriol Junqueras.

Jo pertanyo lamentablement a aquell segment deplorable i descregut de catalans cinquantins amb entrades i males idees, subjectes indesitjables amb tant respecte pel blanc i el negre que els temem com a monocromies delirants i simplificacions interessades de la realitat.

Rull sembla disposat a tot per aconseguir els seus objectius i  que creguem el que creu ell

En llenguatge polític del dia, i segons la preclara visió de Rull, Ada Colau n'és una i per fi ha quedat desemmascarada, despullada de vestidures mentideres i malignes, a seques i a les bones, per fi destapada com a traïdora a la fe veritable i partidària de l'innombrable. Sembla creure de bona fe que hi ha diverses solucions polítiques a les relacions entre Catalunya i Espanya i que no tot es resol marxant o quedant-nos com estem.

Alguna cosa deu estar passant en les intimitats de molts catalans perquè es descobreixi lluminosament a les portes de l'estiu del 2015 que la renegociació dels tractes entre Espanya i Catalunya, la recerca de nous pactes, l'harmonització de l'inharmònic, el control de l'incontrolat no concerneix la màgia ni pertany a la llei de les estrelles ni és fabulació esotèrica ni incumbeix el món del més enllà sinó el de l'administració complexa de societats mestisses.

I és veritat que aquest revisionisme estructural no és l'única solució possible a aquestes relacions. N'hi ha dues més, com a mínim, però a mi em semblen més anacròniques i menys realistes, encara que entenc que formen part de la incontrolable diversitat de ciutadans, formacions, interessos i desventures dels catalans. La pregunta és quina és la majoritària i la que democràticament defensen més ciutadans, quina és la posició que els votants dels partits entenen com a preferible o menys dolenta. I si aquesta és la pregunta i hi ha almenys tres posicions genèriques, resulta veritablement xocant el descobriment que ha fet Rull en públic perquè aquella posició renegociadora actua en el debat polític a Catalunya des de fa tants anys com el sobiranisme, encara que massa vegades els mitjans públics catalans prescindeixin olímpicament d'aquella transversalitat tan catalana i tan palmària com la sobiranista.

Assenyalar amb el dit culpabilitzador una partidària de l'anomenada tercera via delata un instint perillós d'exposició a la vergonya pública o fins i tot d'intimidació. ERC ha anat més obertament, com li correspon, al tot o res: o sobiranisme signat o desgovern. Si la tensió de la pèrdua de Barcelona per part de Convergència continua així potser la conseqüència resultarà inimaginable fa tot just uns dies: pot alliberar el lema del dret a decidir de la seva sobrecàrrega tàctica i ancorar-lo a la seva poderosa dimensió civil, és a dir, a la reivindicació de mecanismes àgils de consulta ordinària a la població entorn de la cosa pública en àmbits rellevants de la vida social i pública. Dessacralitzar el dret a decidir i dotar-lo de consistència civil i democràtica seria una mica una penitència sobiranista per utilitzar en va la paraula de Déu.

Jordi Gràcia és professor i assagista.