Selecciona Edició
Connecta’t
opinió

Preguntar no és ofendre

Respondre que sí a la pregunta d'Unió és tan legítim pel catalanisme com respondre que no

Diuen que la pregunta no és clara, que és tramposa i incomprensible. Artur Mas la va considerar d'entrada compatible amb el procés, però en el seu entorn, en canvi, han començat dies després a aixecar-se veus que amenacen amb les penes de l'infern als qui la votin afirmativament.

L'advertència ha estat formulada ben clarament de cara a tots els membres d'Unió que s'asseuen al Govern d'Artur Mas per part d'alguns dels consellers àulics que ja pensen en la famosa llista presidencial: els qui donin el seu vot afirmatiu haurien de marxar del Govern i no es comptarà amb ells per a les eleccions del 27-S.

Vegem d'entrada què és el que se'ls preguntarà el 14 de juny als militants d'Unió Democràtica de Catalunya: "Voleu que UDC continuï el seu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador i d'acord amb els següents criteris?".

Tres coses hi destaquen. La primera, que es tracta de continuar el procés: cal suposar que a ningú des de l'entorn de Mas li pot semblar malament la idea. La segona, que es faci des del catalanisme integrador: tampoc crec que cap dels partidaris de la independència en 18 mesos, que han firmat ERC i CDC, s'atreveixi a reconèixer que ho vol fer des d'un catalanisme que divideix i desintegra. La tercera son les condicions, que en són sis, i que caldrà analitzar una rere l'altra per veure quins ulls de poll trepitgen entre els partidaris del full de ruta de Mas i Junqueras.

Sobirania. La primera condició és "no renunciar ni posar límits a l'aspiració de plena sobirania per a Catalunya", cosa que forma part dels fonaments del catalanisme. "Plena sobirania" podria arribar a significar en determinades circumstàncies la independència, però es pot resoldre de moltes altres maneres i és perfectament compatible amb les fórmules confederals i federals. És ben evident que la reivindicació històrica de l'autogovern significa exactament això. Els catalans han volgut majoritàriament, cada cop que han tingut l'oportunitat de manifestar-ho, el màxim grau d'autogovern possible, en el benentès que la sobirania, sobretot en els temps actuals, pot ser plena respecte a l'àmbit propi, però sempre serà compartida. Catalunya no tindrà mai plena sobirania en política monetària, fiscal, bancària o econòmica, tampoc en relacions exteriors i de defensa, i en canvi pot aspirar a tenir-la en educació o llengua. Els independentistes partidaris del trencament o la secessió immediata d'Espanya no poden estar en desacord amb aquesta condició, tot i que els desagradi que la seva idea desaparegui en favor d'una altra més viable i sobretot fàcil de compartir per part dels qui no són independentistes o no creuen que la independència sigui assolible en el món i l'Europa d'avui.

Democràcia. La segona condició sobre la democràcia és el fonament de tota la reivindicació enquadrada en l'anomenat dret a decidir. Com tots sabem, estem parlant del principi democràtic, que exigeix per part de tot Govern obtenir i comptar amb el consens dels ciutadans per poder governar amb normalitat. Aquest principi es troba en el fonament de la reivindicació d'una consulta als catalans sobre el seu futur, com a conseqüència de la rectificació de l'Estatut votat en referèndum per part del Tribunal Constitucional. La pregunta d'Unió se centra en l'aspecte més procedimental i assegura que s'hauran de prendre "totes i cadascuna de les decisions de forma netament democràtica, de manera que cadascuna d'elles gaudeixi de la majoria de vots de la ciutadania". És a dir, no pot haver pacte acord "amb Madrid" que no compti amb el suport dels catalans expressat mitjançant el sufragi. Però tampoc, per l'altra banda, no pot haver decisió a Barcelona que no compti també amb majoria de vots dels ciutadans, la qual cosa vol dir que Unió manifesta el seu desacord amb Mas en el fet que n'hi hagi prou amb una majoria de diputats i no de vots populars el 27-S per donar per resoltes les eleccions en la seva qualitat de plebiscit tal com estableix el full de ruta entre CDC i ERC.

Diàleg. La tercera condició, el "diàleg entre el Govern de Catalunya i el de l'Estat", sembla una obvietat, però es una de les bases més sòlides dels desacords amb Duran. És diàleg i és pacte. És prohibir-nos la unilateralitat. És eliminar els terminis innegociables. També les línies vermelles. Aquesta condició dinamita la idea mateixa de la declaració unilateral o DUI i allunya, naturalment, la possibilitat d'una separació, perquè hauria de ser acordada. Quan l'independentisme parla de diàleg és refereix a la situació posterior a la decisió de la independència, i només com a mètode per fer la partició. De tota la resta diu que no cal fer-ne objecte de diàleg i n'hi ha prou amb tirar pel dret. Unió proposa el diàleg com a mètode i filosofia prèvia a qualsevol decisió. El diàleg pressuposa també que per part catalana hi ha paciència estratègica: si no hi ha ara una majoria dialogant a Madrid, no us preocupeu perquè n'hi acabarà havent, i caldrà saber esperar en tot cas l'oportunitat perquè hi sigui. Els secessionistes, en canvi, veuen el diàleg previ com a impossible i fins i tot indesitjable i prefereixen que no hi hagi majoria dialogant a l'altra banda. Tenen pressa. Per això volen mirar de fer passes irreversibles abans que hi hagi possibilitat de diàleg des de Madrid. De fet, aquesta condició denuncia prou finament l'absència absoluta de voluntat de diàleg per part d'Artur Mas: tot el que li ha plantejat a Rajoy ho ha fet amb plena convicció sobre la impossibilitat d'acceptació per part de l'altra. Sabia que no li acceptarien i és per això que ho proposa, perquè li convé el refús.

Seguretat jurídica. El quart punt és el mateix que el principi de legalitat, però enunciat de cara al món del dret mercantil i civil. Si no hi ha seguretat jurídica, s'han acabat els contractes fiables, les transaccions amb garanties de futur, la confiança empresarial i econòmica. Hi ha naturalment una mera derivada de conseqüències polítiques importants: tot s'ha de fer legalment i no pot haver ni declaracions d'independència ni processos constituents que no estiguin emparats en la legalitat. Unió rebutja així les idees peregrines, que consideren que la legalitat es pot trossejar i trencar a gust de l'usuari, com si la Unió Europea no fos el territori de l'imperi de la llei i del dret en tots els seus nivells i la legalitat fos una mena de xiclet adaptable i interpretable. Una Catalunya sorgida d'una simulació de legalitat d'aquesta mena segur que no seria acceptada internacionalment. No hi ha moltes legalitats, una d'elles espanyola, sinó una de sola i vinculant per a tots.

Europa. La qüestió anterior enllaça amb el cinquè punt, que es diu Europa i és un dels forats negres de l'independentisme, que prefereix el wishful thinking i l'optimisme antropològic tipus ZP abans que enfrontar-se amb la dura realitat dels tractats europeus i de l'experiència dels 60 anys de construcció de la UE. Unió vol descartar "qualsevol escenari que pugui situar Catalunya fora de la UE" i fa bé, perquè la UE és abans de res un club d'Estats amb dret a veto respecte a l'ingrés de nous membres. Catalunya no hi entraria mai amb una Espanya que no hi estigués d'acord. Hi ha moltes raons per discutir l'ingrés com a nou membre d'una part d'un soci actual que se'n separa, però em centraré en la més senzilla, com és el repartiment del poder dins d'un club exclusiu que no vol saber res de més ampliacions i està fatigat de tanta fragmentació i drets de vetos per part, sobretot, dels països més petits. El que proposa l'ingenuisme independentista és demanar als 28 no tan sols que admetin Catalunya com a soci nou, el que faria 29, sinó a més que li donin el dret de veto corresponent. La resposta a tal demanda, que aviat seria imitada per altres "petites nacions europees", ens la podem imaginar fàcilment: facin vostès el que vulguin dins d'Espanya, però al final només tindran tots junts, Espanya i Catalunya, un sol vot dels 28 que tenen dret de veto. És a dir, tornem al punt de partida: només amb una sortida legal, dialogada i pactada, podríem imaginar que Catalunya seguís a la UE.

Cohesió nacional. Arribem així al darrer punt, que no és el menys important, sinó tot el contrari, ja que demana vetllar, "en tot moment, per la cohesió́ social i territorial de la nostra nació́", i conté, de fet, una crítica implícita a la manera com s'ha portat el procés, que ha dividit els catalans i el catalanisme. La promesa vagament formulada al començament del procés que es miraria de mantenir una velocitat que no fes trencar el tren catalanista ha quedat superada. De fet, els efectes del procés han estat devastadors per al PSC, també per a CiU, per a Iniciativa, i ara amenaça directament Unió. El darrer mapa electoral ens revela l'existència de dues Catalunyes més diferenciades que mai. També el creixement de Ciutadans n'és la mostra. I això ha estat en bona part obra de la pressió independentista contra els qui no volien definir-se i feien nosa a l'hora de polaritzar i radicalitzar.

Preguntar no és ofendre i respondre que sí és tan legítim des del catalanisme, i fins i tot d'un independentisme que no tanqui els ulls, com respondre que no. Mala cosa si una consulta, el dret a decidir en definitiva, només val quan convé i ha de donar lloc a anatemes i expulsions quan sembla inconvenient. Això no és el principi democràtic, sinó la llei de l'embut.

MÉS INFORMACIÓ