Selecciona Edició
Connecta’t

La memòria de Francesc Boix

Morts en fosses, Valle de los Caídos. Un Estat democràtic no pot permetre’s el que es va haver de permetre a la Transició

Desinfecció general a Mauthausen, el 21 de juny de 1941: 5.000 presos van passar el dia, nus, al pati. Ampliar foto
Desinfecció general a Mauthausen, el 21 de juny de 1941: 5.000 presos van passar el dia, nus, al pati.

No crec que al llarg de la meva vida tingui gaires ocasions de prologar un llibre escrit per un personatge d’una de les meves novel·les. Hi haurà qui s’apressi a matisar que, més que un dels meus personatges d’El impostor, Bermejo n’és un dels protagonistes; accepto el matís. El cas és que el que fa Bermejo en aquella novel·la sense ficció, o relat real, que és el mateix que va fer en la realitat, té un mèrit considerable, i és demostrar sense cap possibilitat de dubte la falsedat del relat que de la seva deportació a un camp nazi feia fins al maig de 2005 Enric Marco, principal protagonista visible d’El impostor, l’home que durant dècades va mentir sobre la seva estada al camp nazi de Flossenbürg i gràcies a això va arribar a ser president de l’Amical de Mauthausen, l’associació que reuneix a Espanya una bona part dels deportats espanyols i les seves famílies; la revelació final de Bermejo va obligar Marco a confessar la veritat, o com a mínim una petita part de la veritat de la seva vida d’etern mentider: que mai no havia estat un deportat a un camp nazi. Bermejo no havia fet res més que complir al peu de la lletra la seva obligació d’historiador, però el monumental escàndol subsegüent al descobriment de la impostura de Marco el va elevar a la categoria de roí i li va valdre tot tipus d’insults i acusacions, des de la de ser un submarí de la dreta que disparava contra la línia de flotació del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero fins a la d’estar pagat pel Mosad, el servei secret israelià, per tal de castigar Marco per haver fet declaracions antiisraelianes en una sonada intervenció al Parlament, passant per la de voler destruir l’Amical de Mauthausen o fins i tot l’anomenat Moviment per a la Recuperació de la Memòria Històrica (MRMH), que en aquell moment es trobava en el seu ple i del qual Marco era un representant conspicu. Aquests peregrins intents de desacreditar Bermejo eren previsibles, per descomptat, perquè tot el que guarda relació amb l’anomenada memòria històrica és al nostre país matèria sensible, extremadament sensible, sobretot per a aquells que, com Bermejo, no es deixen intimidar per cap ortodòxia política ni es dobleguen a cap altra exigència que no sigui la de la veritat.

Problemes en recordar

Javier Cercas reflexiona sobre la memòria històrica a partir del fotògraf de Mauthausen Francesc Boix

Per primera vegada, des d’abans-d’ahir es pot veure en una exposició la història del fotògraf català Francesc Boix, presoner a Mauthausen, i les imatges que va poder robar a les SS del camp i que van servir, juntament amb les que ell mateix va poder fer quan l’alliberament el 5 maig de 1945, com a testimoni de càrrec en els judicis de Nuremberg i Dachau per crims de guerra. És al Centre Sefarad Israel de Madrid, i la mostra té la cobertura temporal de la commemoració dels 70 anys de l’alliberament de Mauthausen, acompanyada per l’aparició de la segona edició, revisada i augmentada, del llibre Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, ara rebatejat El fotògraf de l’horror, escrit per Benito Bermejo i editat per RBA-La Magrana.

Aquesta reedició compta amb un pròleg de Javier Cercas. L’autor de Soldados de Salamina i, més recentment, d’El impostor (sobre el cas d’Enric Marco, que es va fer passar per supervivient dels camps nazis i que presidí durant tres anys l’associació d’antics presoners fins que va ser desemmascarat el maig del 2005) aprofita la figura de Boix, un autèntic heroi de Mauthausen, per reflexionar sobre com s’afronta la memòria històrica a Espanya, que qualifica directament de “fracàs”.

De la seva lectura sorgeixen qüestionaments cabdals per a la salut democràtica, com ara si, per interessos polítics, s’està tergiversant o segrestant la història de la Segona República espanyola tot donant-li (o restant-li) uns valors; o l’abús que probablement s’estigui fent del testimoni de la víctima, tot confonent-lo, molts cops, amb la mateixa Història. I es podria contraposar si aquesta proliferació no està generant, paradoxalment, l’oblit dels botxins...

Reproduïm a les planes següents, doncs, el pròleg, de clar interès col·lectiu en el context d’un passat que sembla que no passa.

He escrit “l’anomenat” Moviment per a la Recuperació de la Memòria Històrica i hauria d’haver escrit “el mal anomenat”. I és que aquest nom conté, a la vegada, un oxímoron i un eufemisme. Un oxímoron: l’expressió “memòria històrica” inclou una contradicció, perquè la memòria és individual, parcial i subjectiva, mentre que la història és col·lectiva i hauria d’aspirar a ser total i objectiva. Un eufemisme: el que aquell moviment volia recuperar no era l’anomenada memòria històrica —un concepte equívoc i molt confús, i per tant, mancat d’utilitat—, sinó la memòria de les víctimes del franquisme o la memòria republicana; així és com s’havia d’haver dit el moviment des del començament —Moviment per a la Recuperació de la Memòria de les Víctimes del Franquisme, o de la Memòria Republicana—, i no com es va acabar dient. Que el nom estigués mal triat era un mal auguri, però no significa que el moviment no fos absolutament necessari i just; ho era, almenys en la mesura que pretenia, en l’essencial, dues coses: la primera, rescabalar del tot —des del punt de vista econòmic, moral, polític i simbòlic— les víctimes del franquisme; la segona, exigir justícia i veritat sobre la Guerra Civil i el franquisme per assumir a fons, d’una vegada, el nostre passat més negre, reclamant per a la democràcia actual el llegat democràtic republicà. Per desgràcia, els mals auguris del nom equivocat es van complir, i el moviment va fracassar, o com a mínim es troba paralitzat. Alguns promotors del moviment afirmen que no va fracassar, però jo em pregunto com es pot dir una cosa així quan continua havent-hi desenes de milers de cadàvers en cunetes i fosses comunes, i carrers i places que es diuen Francisco Franco, i quan el Valle de los Caídos continua allí, amb posat impassible. Si això no és un fracàs col·lectiu —i en particular un fracàs del MRMH—, que algú m’expliqui, si us plau, què és un fracàs.

Una altra cosa és qui és el responsable d’aquest fracàs. Aquí la resposta sembla que s’imposa: la dreta espanyola, que en tots aquests anys de democràcia ha estat incapaç de condemnar el franquisme amb la mateixa claredat inequívoca amb la qual tots hem condemnat, diguem, ETA, i que s’ha dedicat a frenar per tots els mitjans al seu abast les activitats i propostes de la societat civil i dels governs d’esquerra. Ara bé, és la dreta o la part més obtusa de la dreta l’única responsable del desgavell? No hi tenim cap responsabilitat els qui consideràvem indispensable aquest moviment? Ho hem fet tot bé? Fan falta tones d’autosatisfacció i un nul esperit autocrític per contestar afirmativament a l’última pregunta. La realitat és que els errors van ser molts. Potser el primer de tots va consistir a plantejar la qüestió en termes partidistes, com un debat polític entre l’esquerra, que estava o deia que estava a favor de l’anomenada memòria històrica, i la dreta, que hi estava en contra. Perquè la gestió del passat —i sobretot d’un passat tan determinant com la Guerra Civil i el franquisme, un passat que, en rigor, encara no és passat— és massa important per deixar-la a l’atzar de la lluita partidista; hauria de ser una qüestió d’Estat: senzillament, una democràcia decent no es pot permetre tenir desenes de cadàvers en cunetes i fosses comunes, places i carrers anomenats Francisco Franco i un esfereïdor monument feixista anomenat Valle de los Caídos; senzillament, tots els partits polítics haurien hagut d’arribar a un acord, per difícil que fos, per tal de posar fi a aquell espant i a aquella infàmia. O, dit d’una altra manera, un Estat democràtic no pot permetre’s allò que, per raons evidents, es va haver de permetre l’Estat espanyol durant la Transició.

Aquella politització perversa, conseqüència en part de la cerca de rèdits partidistes immediats en la manipulació del passat, no era més que un aspecte d’allò que a El impostor he anomenat, evocant una expressió d’Adorno i Horkheimer, “la indústria de la memòria”. Es tracta d’un ús espuri de la memòria —i de la història— que pretén obtenir beneficis polítics d’aquesta, però també morals, acadèmics i mediàtics, i que resulta en una devaluació de la història; i de la memòria: de la mateixa manera que el fruit de la indústria cultural definida per Horkheimer i Adorno és el kitsch o la mentida cultural, el fruit de la indústria de la memòria és el kitsch o la mentida de la memòria; i de la història. Enric Marco va ser el producte més cridaner i monstruós d’aquesta indústria, a la qual van contribuir de forma massiva els mitjans de comunicació, però no només ells; de fet, aquella indústria va estar i està en gran part monopolitzada per una elit intel·lectual que ha colonitzat l’herència de la Segona República i mira d’explotar-ne fins al darrer jaciment. És trist reconèixer que, atesa la rapacitat inusitada i la manca d’escrúpols d’aquests colonitzadors —per descomptat disfressats d’homes de principis elevats, com els colonitzadors clàssics— i la manca d’interès general o de valor per oposar-se al saqueig que estan duent a terme, la seva tasca va camí de l’èxit, si no l’ha assolit ja, i el patrimoni historicopolític de la Segona República amenaça de quedar exhaust, espletat, convertit en terra eixorca. Pocs ho van veure tan aviat i ho van dir amb tanta claredat com Benito Bermejo, el qual, l’any 2004, en plena apoteosi de l’anomenada memòria històrica, en un article escrit amb Sandra Checa en el qual desemmascarava la impostura d’un altre fals deportat espanyol, Antonio Pastor Martínez, concloïa de manera profètica: “Paradójicamente, el festejo de la memoria podría significar la derrota de esta”.

Presoners espanyols a Mauthausen, arrossegant una vagoneta. Francesc Boix la presentà al procés contra els nazis a Dachau. ampliar foto
Presoners espanyols a Mauthausen, arrossegant una vagoneta. Francesc Boix la presentà al procés contra els nazis a Dachau.

Dit això, seria deshonest no afegir que una de les esperances secretes que tenia quan escrivia El impostor consistia a obrir un debat civilitzat sobre l’anomenada memòria històrica, o més aviat sobre el seu fracàs o la seva paràlisi, amb la finalitat d’esbrinar què vam fer malament, en què ens vam equivocar i com podem rectificar perquè el passat no segueixi sent un llast o un fre permanent per al nostre futur, ara que encara queden víctimes i memòria viva d’aquell passat, quan potser encara existeix una última oportunitat per fer bé allò que vam fer malament i assumir aquell passat amb plenitud. Òbviament va ser una ingenuïtat: no tan sols no hi ha hagut cap debat civilitzat —una cosa impossible a Espanya, on des de molt abans de Goya no coneixem una altra forma de discrepància que no sigui el garrot, si és possible vil—, sinó que hi ha hagut improperis, anatemes i tergiversacions flagrants dels arguments que, amb més o menys fortuna, esgrimeix aquell llibre. El més semblant a un intent de debat civilitzat va ser, que jo sàpiga, un article publicat per Reyes Mate (Un regalo envenenado, Babelia, 22-11-2014), en el qual el filòsof espanyol de l’anomenada memòria històrica em retreia que intentés “desacreditar la memòria” i que, fent-ho, llancés pedres a la meva teulada. El primer és un retret incomprensible: no he intentat mai desacreditar la memòria (no he dit ni escrit mai, per exemple, que sigui merament “sentimental”); el que he intentat és una cosa semblant al que estan intentant des de fa uns anys filòsofs i historiadors de mig món, retornar el seu lloc a la memòria davant l’ofensiva generalitzada amb la qual molts pretenen des de fa un temps que envaeixi la història, amb resultats catastròfics per a la història i per a la memòria: la memòria és vital per a tot, incloent-hi la història, fins al punt que no hi ha història sense memòria; però la memòria no ha de substituir la història: precisament aquesta substitució abusiva —juntament amb altres abusos o perversions que també denuncia El impostor: el xantatge del testimoni i la conversió de les víctimes en herois— va contribuir de manera categòrica a fer possible el cas Marco. Pel que fa al retret de llançar pedres a la meva teulada, sembla com a mínim estrany, sobretot venint d’un filòsof: és cert que la memòria constitueix la matèria primera d’un escriptor i que, per tant, un escriptor està més interessat que ningú a preservar-la i prestigiar-la, però la mínima decència intel·lectual dicta que és molt menys important vetllar pels interessos propis que vetllar per la veritat, tant si ens agrada com si no. Sobra aclarir, pel que fa a la resta, que no tinc la recepta ideal per gestionar la nostra relació amb el passat recent espanyol; l’única cosa que sé és que cal començar per afrontar-lo amb el mateix esperit crític i desinteressat i la mateixa passió per la veritat amb què l’afronta Benito Bermejo.

Una elit intel·lectual

ha acabat per colonitzar l’herència

de la Segona República

Bermejo és un historiador exemplar. Com qualsevol historiador honest, sap que és impossible reconstruir del tot i amb absoluta precisió el passat, perquè sempre se’ns escapa; però també sap que hi ha poques tasques més nobles i necessàries que aquesta. Almenys pel que fa a la seva feina, Bermejo no coneix les presses: amb humilitat i tossuderia, amb infinita paciència, parla amb testimonis, contrasta els seus testimoniatges, viatja, regira biblioteques i arxius, llegeix, rellegeix i verifica, i no dóna res per cert fins que no està completament segur que ho és. Es pot dir que la feina d’historiador consisteix en això, i així és; però hi ha qui ho fa i qui no ho fa; Bermejo ho fa. Malgrat això, a El impostor es diu d’ell que és un historiador marginal, un home que viu al marge del sistema acadèmic o universitari espanyol; també es diu d’ell que és un franctirador. Ambdues definicions continuen semblant-me exactes. Tot i que és un dels millors especialistes en la deportació dels republicans espanyols als camps nazis, si no el millor, Bermejo no és professor d’universitat ni d’institut, ni tampoc ha fet cap tipus de carrera acadèmica; és veritat que no s’ha preocupat gaire de fer-la, potser perquè estava massa enfeinat treballant, però sens dubte la universitat espanyola (o la vida intel·lectual a seques) té un problema si no és capaç d’integrar un tipus com Bermejo. A El impostor em preguntava per què va ser un fora de la llei de l’acadèmia com Bermejo qui es va atrevir a desemmascarar Marco i a tocar el punt feble de la indústria de la memòria, de la qual també es beneficia l’acadèmia; òbviament es tracta d’una pregunta retòrica.

Francesc Boix, el fotògraf de l’horror és el primer llibre de Bermejo; es va publicar a començaments del 2002, quan l’interès popular per l’anomenada memòria històrica creixia a Espanya de manera imparable. Amb la seva característica modèstia, Bermejo afirma que el llibre només és “una història de les col·leccions fotogràfiques relacionades amb Francesc Boix”; es tracta d’una veritat parcial: la veritat completa és que aquest llibre conté, esbiaixats, diversos llibres. El primer és, en efecte, una història de les fotografies de Boix; que són de dos tipus: les unes són fetes pels SS del camp de Mauthausen, en el qual Boix va estar tancat gairebé un lustre i on va treballar en el Servei Fotogràfic (en coneixem prop de mil, tot i que Boix va declarar haver-ne guardat vint mil); les altres són obra del mateix Boix. Sens dubte, el nostre home va ser un excel·lent fotògraf, però, llevat d’excepcions, les seves fotografies empal·lideixen al costat de les dels SS, que constitueixen un document absolutament estremidor i únic —pel volum i la importància— de l’horror sense parangó viscut als camps nazis.

El segon llibre que conté aquest llibre és un retrat del camp de Mauthausen, un lloc a prop de Linz, a Àustria, pel qual van passar quasi dos-cents mil presoners de tot el món, gairebé la meitat dels quals hi van morir; així mateix conté un retrat dels set mil dos-cents republicans espanyols que van ser-hi confinats, 4.761 dels quals hi van perdre la vida. Aquells espanyols eren la gran majoria dels prop de nou mil espanyols deportats als camps nazis, tots o quasi tots excombatents de l’exèrcit de la Segona República, als quals la victòria de Franco va foragitar vers l’exili. En aquest sentit, el llibre de Bermejo es converteix en un altre retrat, el d’una generació d’espanyols que va apostar fort per l’esperança de canvi real que va representar la Segona República i que va patir la Guerra Civil, l’exili a França, la Segona Guerra Mundial i la barbàrie nazi, la majoria dels quals no van tornar mai a Espanya; tant aquí com en el tercer llibre que conté aquest llibre, el qual d’alguna manera els engloba a tots, seguim el fil de la biografia de Francesc Boix.

Himmler, Ziereis i Kaltenbrunner, de visita als camps ampliar foto
Himmler, Ziereis i Kaltenbrunner, de visita als camps

Bermejo la reconstrueix amb una precisió enlluernadora. Nascut l’any 1920 al barri del Poble-sec de Barcelona, al si d’una família laica, catalanista i d’esquerres, Boix va alternar des de molt jove la passió per la fotografia, que havia heretat del seu pare, amb la militància política, primer socialista i de seguida comunista. En esclatar la guerra, només era un adolescent, però en la Barcelona revolucionària de l’estiu del 36 va començar a publicar fotografies a Juliol, la revista de les joventuts comunistes, mentre iniciava una amistat per a tota la vida amb alguns dels principals dirigents del partit: amb Gregorio i Joaquín López Raimundo, amb Teresa Pàmies. Era un fotògraf tan obsessiu i vehement, que els seus companys de partit li feien broma dient que hauria estat “capaç de passar al bàndol dels feixistes si entre els rojos no hagués tingut l’oportunitat de fer fotos”.

L’any 1938 Boix va deixar la rereguarda pel front, on va quedar enquadrat en la 30a Divisió de l’exèrcit republicà i on va continuar exercint de fotògraf; l’any 1939 es va exiliar a França. Com tants altres republicans espanyols, va malviure uns quants mesos als camps de refugiats, potser al de Vernet d’Ariège, sens dubte al de Septfonds, a prop de Montauban, des d’on va marxar al setembre cap a la regió dels Vosges, al nord de França. Allà, en algun moment de 1940, va ser detingut pels alemanys, que al mes de maig havien envaït el país. Va passar un temps com a presoner de guerra a Belfort i, ja el 1941, a Fallingbostel, l’actual estat alemany de la Baixa Saxònia. Finalment, el 27 de gener d’aquell mateix any va arribar a Mauthausen.

La memòria no ha

de substituir mai

la història: fer-ho

va propiciar el ‘cas Marco’

Els quatre anys següents els va passar en aquell infern sense alleujament. El camp s’havia fundat l’any 1938, poc després de l’annexió d’Àustria al III Reich; era una barreja de camp de treball i d’extermini, i va acabar funcionant en bona mesura com a centre d’una sèrie de subcamps distribuïts per quasi tot Àustria, entre ells els de Gusen, Ebensee i Melk.

Als seus barracons hi havien començat a arribar republicans espanyols des de començaments d’agost de 1940, però durant la guerra s’hi van amuntegar presoners de totes les nacionalitats. Els espanyols eren dels més nombrosos; dos de cada tres van morir allà, la majoria al camp de Gusen, entre la segona meitat de 1941 i la primera de 1942, gairebé tots de fam i d’extenuació; no hi van faltar les víctimes del gas, d’injeccions letals, de trets al clatell, de suïcidis.

Enmig d’aquella apocalipsi, Boix va ser un privilegiat. Des de 1940 existia al camp un servei fotogràfic anomenat Erkennungsdienst i dedicat a fer retrats policials d’identificació dels presos, però també —i sobretot amb el temps— a altres activitats. Boix va tenir la sort que el destinessin allí a finals de 1941; amb ell van treballar alguns austríacs, alemanys i polonesos, a més de dos espanyols: Antoni Garcia Alonso i José Cereceda. Tots gaudien d’unes condicions d’higiene, allotjament i menjar millors que les dels seus companys (entre 1944 i 1945 va gaudir-ne sobretot el mateix Boix, que llavors era secretari del servei); també gaudien d’una certa llibertat de moviments per l’interior del camp, que els permetia dur a terme determinades activitats clandestines. Per tant, quan la guerra s’acostava al final i els SS de Mauthausen van decidir desfer-se de les fotografies perquè pensaven amb raó que podien ser molt comprometedores, Boix va tenir l’audàcia de guardar-les i, amb l’ajut d’un grup d’espanyols que treballaven fora dels camps i d’una austríaca valenta que es deia Anna Pointner, va aconseguir amagar-ne una part al poble de Mauthausen fins a l’arribada dels nord-americans. Va ser llavors, a partir del 5 de maig de 1945, dia de l’alliberament de Mauthausen, quan Boix va tornar a exercir el seu ofici a ple rendiment. Són seves la major part de les fotos dels primers dies de llibertat al camp, algunes tan memorables com la que mostra la gran pancarta multilingüe que van desplegar els republicans espanyols per rebre les tropes de l’alliberament, o com la sèrie de l’interrogatori del moribund i sanguinari comandant del camp: el coronel Franz Ziereis.

un pres polític austríac, electrocutat al filat (1943): el cartell avisa de perill de mort per alta tensió ampliar foto
un pres polític austríac, electrocutat al filat (1943): el cartell avisa de perill de mort per alta tensió

Boix va romandre encara a Mauthausen fins a començaments de juny, moment en què es va traslladar a París. En aquesta ciutat passaria la resta de la seva vida. Ja des dels seus primers temps a la capital francesa, va aconseguir que li publiquessin moltes de les fotografies que donaven fe de l’horror de Mauthausen, i l’any 1946 va fer de testimoni en dos processos contra criminals de guerra nazis, celebrats a Nuremberg i Dachau. Va morir cinc anys després, quan tot just tenia trenta anys. Mai no va tornar a Espanya. Mai no va abandonar la seva militància comunista. En els seus darrers anys va viatjar molt, gairebé sempre com a reporter gràfic per a publicacions de l’òrbita comunista, entre elles L’Humanité, òrgan del Partit Comunista Francès; la seva mala salut d’exdeportat l’obligava si més no a fer llargues cures de repòs i llargues estades en hospitals, que sens dubte va aprofitar per redactar unes memòries del seu pas per Mauthausen, de les quals només es conserva el títol: Spaniaker, el terme despectiu que els SS i els presos comuns del camp feien servir per referir-se als espanyols. Contra el que s’ha dit, mai no va treure diners de les seves col·leccions fotogràfiques, encara que va fer tot el possible per difondre-les, i va acabar lliurant-ne una bona part a les organitzacions de supervivents i a la premsa comunista o afí al comunisme. Està enterrat al cementiri de Thiais, al sud de París. Després de la seva mort va caure en l’oblit, però com a mínim fins a l’any 2001 alguns dels seus amics i companys de Mauthausen —Ramón Bargueño, de Toledo; Alejandro Bermejo, de Madrid; i Pablo Escribano, de Rasueros, Àvila— es van encarregar de mantenir neta la seva làpida. A les pàgines que prefereixo d’aquest llibre admirable, Bermejo desmunta peça per peça, fins a aniquilar-la, una versió alternativa del robatori de les fotografies dels SS de Mauthausen d’un dels companys del nostre home a l’Erkennungsdienst, segons la qual va ser aquell company de Boix i no Boix qui va salvar les fotografies, i la gesta li havia estat arrabassada per Boix, que a més a més s’hauria enriquit venent el material robat; tot això amb l’aquiescència o l’alè de la direcció clandestina dels comunistes al camp. Tret del testimoniatge mentider d’aquest company deslleial, tots els que es conserven sobre Boix són unànimes: tots descriuen un noi d’una vitalitat i d’una alegria contagioses, d’una simpatia i d’una vehemència incontenibles, d’un coratge provat i d’un optimisme sense fissures; també són unànimes els retrats que conservem de Boix: en tots hi apareix un home jove i ben plantat, il·luminat a perpetuïtat per un somriure radiant. És la viva estampa de l’heroi.

(Les imatges, del llibre editat per RBA-La Magrana, responen a les fonts Archiv und Gedenkstätte Mauthausen (AMN); Joan Salomó (JS); Fons Amical Mauthausen del Museu Història Catalunya (MHC) i National Archives II, College Park, Maryland (NARA).