Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

“És fantàstic ser un friqui amb pressupost il·limitat”

Alejo Cuervo, editor de George R. R. Martin i propietari de la llibreria Gigamesh

Alejo Cuervo, retratat a la nova llibreria Gigamesh de Barcelona.
Alejo Cuervo, retratat a la nova llibreria Gigamesh de Barcelona.

Alejo Cuervo va coix. No és a causa del tret d’una pistola làser, ni perquè li hagi caigut al peu la col·lecció completa de Cançó de gel i de foc. És que ha patit una infecció a l’extremitat. Això no li amarga, però, aquesta gran setmana en què la seva llibreria, Gigamesh, l’establiment de referència en fantasia, ciència-ficció i terror (i en vici i subcultura, com ha encunyat ell), celebra 30 anys. Des de l’any passat la llibreria, que va néixer a la ronda de Sant Pere —i va assolir fama a tota la galàxia— es troba al número 8 del carrer de Bailèn, en un local enorme i ple de meravelles com si fos una nau mare alienígena. El miracle es deu essencialment als beneficis obtinguts amb la publicació de la sèrie de novel·les de George R. R. Martin, els drets de la qual posseeix Cuervo —el cognom semblava predestinar-lo a aquest festí editorial—.

El feliç llibreter, editor i autor (ha publicat una sèrie de textos propis, Exégesis) llueix el que sembla una samarreta de promoció d’un whisky fins que t’adones que la marca Loch Cthulhu és una broma lovecraftiana. Mira amb aquests ulls tan desconcertantment blaus que sembla un personatge de Dune carregat de l’espècia melange.

Pregunta. No pensa anar a Girona a veure si aconsegueix plaça d’extra per a la sisena temporada de Joc de trons?

Segurament va millor per al cap ‘Jo, robot’ que ‘Madame Bovary’

Resposta. Ja veus que estic en baixa forma. La veritat és que m’agradaria.

P. Doncs no serà perquè no tingui entrada...

R. No, una cosa és Martin i una altra la HBO.

P. Home, no li negaran un cameo. De què li agradaria?

R. Sóc molt pro-Lannister. Crec que faria un bon Lannister.

P. És cert que té fama de punyeter...

P. Una vegada Parris, la dona de Martin, que em trobava guapo, em va regalar la samarreta oficial dels Targaryen. Va dir que m’enganxava ser un d’ells. Martin, per la seva banda, em va donar la dels Lannister.

P. Com porta l’èxit el vell Martin?

R. Bé en alguns aspectes, malament en altres. Socialment se sent molt tallat, amb la seva popularitat ja no et pots moure bé. En la part positiva, ara s’ha convertit en un friqui amb pressupost il·limitat. Que és com em sento una mica jo. Ell s’ha comprat el cinema al qual anava de petit i projecta el que li agrada i coses dels amics. I et pots imaginar com ha millorat la seva col·lecció de miniatures. Jo he complert el meu caprici de tenir una gran llibreria.

P. I com a creador ha afectat l’èxit a Martin?

R. La densitat narrativa no és la mateixa de les primeres novel·les. Però les coses són com són. Falta veure com acabarà la sèrie. En tot cas, ell és un dels millors constructors de finals de tota la literatura fantàstica, així que... que es prepari el personal! Tremolo d’anticipació.

P. Què ha passat des que van obrir el 1985?

R. A banda de l’auge del neoliberalisme? De tot. En resum, per al que ens ocupa: el que era una raresa i un gènere menyspreat, el fantàstic, ha deixat de ser-ho. De fet, tot l’oci que consumeixen els joves és fantàstic: jocs d’ordinador, de tauler, lectura, sèries. Tota la ficció actual es nodreix del fantàstic.

Que es prepari el personal per al final de ‘Cançó de gel i de foc’!

P. I a què atribueix aquesta preeminència?

R. A la capacitat del gènere de preparar-te per a un món en un continu i veloç canvi. En general, el fantàstic et prepara més per a la vida que el realisme.

P. No deu voler dir que és millor llegir Jo, robot que Madame Bovary...

R. Té millors valors Madame Bovary? Estèticament potser sí, però com a aprenentatge? Segurament et prepara més el cap Jo, robot, et convida a resoldre problemes. En general, Asimov t’anima a fer servir el pensament lògic, la forma racional d' enfrontar-te als problemes. La persona que llegeix fantasia i ciència-ficció està consumint així mateix centenars de metàfores. S’acostuma que hi hagi molts enfocaments diferents de la realitat i no un de sol, fins i tot enfocaments rars i contradictoris. Això prepara millor el cap que no pas creure que hi ha una manera unívoca i correcta d’entendre el món.

P. Bé, és cert que Flaubert no hauria imaginat la Wikipedia i...

R.... Asimov ho va fer: és l’Enciclopèdia Galàctica de la saga de la Fundació.

P. Amb aquests gustos, ha hagut d’optar entre unes coses i d’altres?

R. Llegir sempre és triar. La cultura és inabastable, i cada vegada més. El vell somni de llegir-ho tot està liquidat, i cal reconciliar-se amb això, acceptar-ho. Sempre et quedaran coses per llegir. I encara que et subjectessis al cànon, el cànon canvia. Jo no he pretès fer aquest esforç inútil. Com a lector sóc molt unidireccional. He llegit molt poc fora del gènere. I no me’n penedeixo. Cada vegada dono més valor a la lectura per impulsos anàrquics. Si alguna cosa t’agrada, agafa’t a això. El millor en tot cas és deixar-te recomanar per algú en qui confiïs personalment i oblidar-te del cànon.

P. Alguna cosa em diu que s’ha deixat Proust.

30 anys de vici

La nova Gigamesh, amb 30 anys “de vici i subcultura” a l’esquena, té tota una secció, El túnel del temps, que va directa al cor del fan. Allà et trobes amb els vells llibres que et van marcar com a lector del gènere: Cita con Rama, de Clarke, en l’edició d’Ultramar de 1975, La ballena Dios de

T. J. Bass (Edaf, 1976), Dune a Acervo (1975). Si hi afegim que per aquí camina Lluís Salvador, que atenia a Look i ara torna a ser company d’aventures d’Alejo, l’emoció és total. “L’èxit no ens ha canviat”, diu l’amo, “ens ha donat mitjans per fer el mateix millor”.

Pregunto a Cuervo quin ha estat el secret que hagi pogut conservar Martin. “Primer perquè ell està molt content amb la nostra traducció, i segon perquè la quantitat de contractes que suposava la sèrie amb els seus múltipes títols i formats la feia difícil de manejar, i això ens ha protegit”.

R. Sí, tot això i més. La meva formació, a més, és de ciències, no de lletres. Curiosament, moltes coses les conec per les seves versions en el gènere: per exemple El lamento de Portnoy de Philip Roth, per Muero por dentro, de Robert Silverberg. En realitat, els gèneres no existeixen, existeixen les històries, Martin diu que els gèneres són només les vestidures de les històries.

P. Del fantàstic, que és el que més l’ha emocionat? Per recomanar.

R. És un exercici que no m’agrada gaire fer. Però mira, els finals de Muerte de la luz i Sueño del Fevre, de Martin. I Casa del canto, d’Orson Scott Card. I dels clàssics, Theodore Sturgeon. Acabo de comprar els drets de les seves novel·les completes i, si va bé, n’adquiriré els contes complets. El meu màxim somni humit era, de gran, ser com Paco Porrúa i publicar els contes de Sturgeon.

P. Porrúa, l’editor de Minotaure, amb el nom del qual ha batejat la sala d’actes de la nova Gigamesh, podia ser entranyable. A mi em va regalar una joguina per a la meva filla perquè una vegada li vaig dir que d’adolescent llegia Ballard esperant la meva xicota a la porta del col·legi, però també podia ser un home difícil.

R. Però tenia raó. Minotaure ha estat el millor: és increïble la densitat d’obres mestres del seu catàleg.

P. Vostè té 55 anys. Nota una distància insalvable amb els joves d’ara?

R. No crec que hi hagi una bretxa profunda amb les noves generacions, i entre els friquis menys. Els friquis som bons pares. Ens agrada interactuar, friquitzar els fills. Ara està de moda gaudir amb els fills d’Hora de aventuras, la sèrie d’animació. Jo vaig ser fan de Chin Chan pels meus fills.

P. Què publica ara a la seva editorial?

R. Des del 15-M estic més polititzat. Recupero alguns títols que tenen un sentiment polític més marcat: El jinete en la onda de choque, de John Brunner.

P. El de ¡Todos sobre Zanzibar!

R. Leyes de mercado, de Ricahard Morgan, una posada al dia de 1984. Morgan vindrà l’any que ve a l’Eurocom que se celebra a Barcelona. Tinc en preparació New model army d’Adam Roberts, un 15-M bèl·lic en el qual un exèrcit britànic es rendeix davant un contingent de mercenaris contractats pels escocesos.

P. Deu haver llegit Ada Colau Joc de trons?

R. No ho sé. Desconec si és friqui, però es mou bé en les xarxes. La diferència entre la nova i l’antiga política és que la segona s’estampa contra les xarxes, allà no hi té veu.

P. És vostè favorable a la independència de Tatooine?

R. Ha ha ha, personalment no. Sóc favorable a la consulta i al dret a decidir, però no sóc independentista. De fet em foten les fronteres i crec que la bastardització és en realitat la millor manera de defensar una cultura.

P. Corre el rumor que el nomenaran president o papa de la república independent del Triangle Friqui de Barcelona.

R. Segur que no. Això Juan José Peña, el propietari de Kaburi, la botiga de jocs de taula.