Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Més que un equip

El Barça està més representat que mai per les seves proeses al camp, i no pels eterns embolics institucionals

Luis Enrique durant la celebració de diumenge passat.
Luis Enrique durant la celebració de diumenge passat. EFE

Fa temps que el relat del Barça de més que un club té una marca: l'èxit esportiu. Avui, per sort seva, és més que un equip, un equip d'època que entronitza una entitat en què cada vegada més preval el futbol sense despullar-se d'altres vells matisos. És el que ha passat a la gespa durant els últims deu anys el que engrandeix i dóna substància a una entitat més representada que mai per les seves proeses al camp, no pels eterns embolics institucionals. Fins al punt que el vestidor s'imposa per hàbit als despatxos des dels temps turbulents de la mala relació entre Josep Lluís Núñez i Johan Cruyff, pedra filosofal del Barça més resplendent que s'hagi conegut. Quan el FC Barcelona era més que un club a seques, Cruyff va baixar el futbol a l'herba, d'on mai hauria hagut de sortir. Aquí, just aquí, van arribar els èxits i van perdre ressò els despatxos. No del tot, però ja no són els únics que fan de portaveu. Parla Iniesta, murmura Messi, xiula la pilota...

A Núñez el va succeir l'extravagant Joan Gaspart, tan mal primer com histriònic segon. Un cop fora Gaspart, va reaparèixer el cruyffisme i el Barça de Ronaldinho, preàmbul del de Pep Guardiola. Tots dos van remar a favor del joc, de la pilota com a símbol de distinció. Hi va haver mullader amb Joan Laporta i els seus grinyols, i després encara més amb les intrigues de Sandro Rosell. Va reaparèixer la guerra genètica de les famílies, les interferències socials i polítiques... Però l'equip, que no l'entitat, va seguir la crescuda, cada vegada més etiquetat de manera universal com un exemple de bon futbol, seductor i triomfal.

A Rosell li va prendre el relleu Josep Maria Bartomeu, sobre el qual van caure diverses lloses del seu passat com a vicepresident, des de l'opacitat del fitxatge de Neymar a la sanció de la FIFA, amb els amistosos i la qüestionada fiscalitat dels Messi pel mig. Amb tot, l'equip es va sobreposar i amb Luis Enrique ha sabut un altre cop tirar de l'entitat, acudir al rescat. I ha guanyat per golejada, per això al barcelonisme l'inquieta molt més la continuïtat del tècnic asturià o la felicitat de Messi que les guerrilles per les urnes. Més que un club, sí; però amb un equip per bandera.

A Bartomeu el marcarà una votació a la qual mai es va sotmetre, però d'ençà que l'equip té preponderància, res hauria d'inquietar el soci que no sigui la renovació d'Alves, l'arribada d'Aleix Vidal o saber qui pot ser un Xavi. Des del punt de vista futbolístic, la idea ha perdurat, sobreviscut, i millorat fins i tot, als fangs directius.

El Barça circula a l'inrevés que el Madrid. Per la via blaugrana, van i vénen presidents i no paren les desfilades judicials. El camp de mines és als despatxos, no a la prada de la pilota. Al Madrid, el més estable és el president, Florentino Pérez, que va arribar al mateix temps que s'acomiadava Núñez i suma dotze temporades amb tres anys de parèntesis. El que està agitat és el futbol, amb anades i vingudes de jugadors, tècnics i directors esportius. No hi ha una ruta clara.

Al Madrid s'imposa el rector, al Barça, el futbol. Tot Bartomeu que concorri a les eleccions ja ho hauria de saber.