Selecciona Edició
Connecta’t

El Fons colla

Les polítiques suggerides per l’FMI són difícils d’assumir a Espanya

El Fons Monetari Internacional (FMI) ha difós les principals conclusions de l'informe que està ultimant sobre l'economia espanyola. Partint de la revisió a l'alça de les previsions de creixement per aquest any i el següent, recomana a les autoritats que es facin passos addicionals en l'ajust fiscal i en la reforma del mercat de treball.

Que l'economia creixerà més del que aquesta institució ha anticipat no sorprèn. L'FMI ha revisat diverses vegades les seves previsions, habitualment inferiors a la mitjana dels analistes espanyols i a les del mateix Govern espanyol. Ara sembla que es cura en salut i les situa per damunt: el creixement del PIB espanyol serà, segons els seus càlculs, del 3,1% aquest any i del 2,5% el 2016. Són raonables.

Entre els factors que impulsen aquest creixement, els més importants són externs i amb data de caducitat. La política monetària excepcionalment expansiva del BCE, la depreciació de l'euro i la caiguda del preu del petroli beneficien l'economia espanyola més que la mitjana de l'eurozona, però no són permanents. A més, la política fiscal està sent menys restrictiva en aquest exercici de marcat caràcter electoral, amb baixades d'impostos directes i ampliació de la despesa pública. La probable debilitat d'algun d'aquests elements tractors, durant els propers mesos, justifica que s'anticipi una reducció del creixement per a l'any que ve, com ho fan gairebé tots els analistes (però no el Govern central).

Aquestes previsions i la identificació dels motors del creixement són més fàcils d'assumir que la immediata aplicació de les polítiques suggerides per la institució. Admetent que la perllongada contenció salarial ha estat un element fortificant de la competitivitat de les empreses, recomana que es continuï abaratint l'acomiadament. Amb això, també suggereix la pujada de l'IVA i el copagament sanitari.

No són polítiques gaire noves, però tampoc les prioritàries en el moment actual. En primer lloc, aplicar reduccions addicionals a la renda disponible de les famílies –ja sigui a través de més retallades salarials, de l'increment d'impostos sobre productes bàsics o de l'augment de la factura sanitària– no afavoreix precisament que la família mitjana enforteixi les seves decisions de despesa, la seva confiança. Després, el nivell d'endeutament familiar continua sent elevat. I no menys important: en la gestió d'aquesta crisi, les famílies de renda inferior segueixen sent les que en major mesura suporten les seves conseqüències, com es posa de manifest no només en els salaris mitjans, sinó en l'ampliació de la desigualtat al llarg d'aquests anys.

És encertada la recomanació d'enfortir les petites empreses, en particular l'accés al finançament i a alliberar les restriccions al seu creixement, per augmentar la mida mitjana i incrementar la propensió exportadora. Aquest tipus de reformes, compatibles amb la recuperació de les condicions de vida de la majoria de la població, són les que s'haurien d'aplicar. Sense oblidar aquelles altres decisions menys dependents del Govern espanyol, com el pla Juncker d'inversions europees, que, a més d'afavorir l'ocupació, poden impulsar la productivitat de les empreses i l'afeblida cohesió en el si de la Unió Europea.