Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El bé comú

El diàleg és en la base del procediment democràtic i és un instrument no insignificant, però el governant últimament s'ha de fer responsable de les decisions que pren

La idea que cal construir un bé comú amb la col·laboració de tots és, si no m'equivoco, un dels eixos que articulen el programa de la formació guanyadora Barcelona en Comú. És curiós que sigui la nova esquerra la que recuperi un concepte que, fins fa poc, hauria estat rebutjat per anacrònic i fins i tot totalitari per qualsevol que es reclamés d'una tradició propera al marxisme. No ho critico, sinó tot el contrari. Penso que una democràcia no pot avançar si no es planteja quins són els béns que cal preservar o promoure perquè beneficiïn el conjunt de la societat. Una democràcia sense bé comú és una democràcia sense rumb, a la deriva del que vagin decidint les majories de torn. Una societat és un agregat d'individus amb interessos privats, però no atomitzats. Perquè hi hagi societat, els interessos privats han de ser compatibles amb uns interessos comuns, és a dir, amb una determinada concepció de la justícia. Això és el bé comú.

El precedent més conegut de la idea de bé comú és la “voluntat general” de Rousseau, que va aclarir que la voluntat general no és la suma de les voluntats particulars, sinó una voluntat que s'ha d'imposar perquè reflecteix l'interès general. El lideratge polític consisteix a saber determinar i recollir aquest interès general, i procurar seduir les voluntats individuals perquè acabin acceptant-ho com el bé de tots. Una pretensió totalitària? En el cas de Rousseau, no nego que tingués trets jacobins, però no ha de ser així en les democràcies contemporànies. No ho és en l'esperit de Barcelona en Comú, que postula el diàleg com a previ a qualsevol decisió important.

El diàleg està a la base del procediment democràtic i és un instrument no insignificant, però el governant s'ha de fer responsable últimament de les decisions que pren. Està bé que pregunti a la ciutadania, tot i que el que determina les diferències entre unes formacions polítiques i unes altres és precisament a quina noció de bé comú vol donar prioritat cadascuna. Per a una formació neoliberal, el bé comú és el dels econòmicament més poderosos; per a una formació xenòfoba, l'interès general apunta al rebuig dels immigrants; per a la socialdemocràcia, el bé comú és el dels aturats, el dels que es queden sense habitatge, el dels que malviuen amb subvencions miserables. El bé comú que proposa la formació d'Ada Colau posa el focus en la redistribució i no en el creixement. No pot renunciar a aquestes prioritats per concessions tàctiques que facin més fàcil el pacte.

El bé comú que proposa la formació d'Ada Colau posa el focus en la redistribució i no en el creixement

Fins a les últimes eleccions, el bé comú de Catalunya portava el nom d'independentisme. És l'objectiu cap al qual els partits hegemònics catalans han dirigit les seves polítiques. El registre ha canviat. Siguin o no independentistes els que lideraran la política municipal barcelonina, el bé comú que fins ara han posat per davant no és la independència sinó més equitat en les polítiques redistributives. No descarten el dret a decidir, sempre que el seu complement no sigui només l'autodeterminació. Són compatibles les dues coses, l'opció independentista i la de més justícia social? Segurament sí. Però només si les polítiques socials són vistes com una cosa que ha de ser intentada per si mateixa, sense l'excusa que cal el trampolí de la independència per posar-se a actuar. El llibre de Jordi Amat El llarg procés explica bé les dificultats que sempre ha tingut el nacionalisme català per conjugar-se amb una política autènticament social.

Sostenir aquesta idea i no subrogar-la a altres projectes és fonamental perquè la nova formació política mantingui la confiança i la credibilitat que li ha donat la victòria. Com que la victòria no ha estat aclaparadora i necessita suports, serà imprescindible que les forces que pactin amb ella, si volen preservar la seva imatge progressista, actuïn també amb vista al bé comú i aparquin els interessos partidistes. L'autodenominada “nova política” es caracteritza pel propòsit de ser més decent, abusar menys del poder i posar en primer terme l'interès dels més febles i castigats per la crisi econòmica. Els pactes que hi donin suport no poden menystenir ni prostituir aquest component ideològic. Que actuïn amb coherència depèn del fet que l'expectació que la nova geografia de partits ha generat es mantingui almenys fins a les pròximes eleccions.

Victoria Camps és professora emèrita de la UAB