Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Passeig per la Marina de luxe

Aquestes coses funcionen a altres ciutats. No hi veig el problema, excepte que sigui el luxe. Em sembla provincià

Faré un article incòmode. Anem al Port Vell. Hi veurem la famosa Marina de luxe. Ha estat la diana de totes les diatribes, l'exemple de la ciutat que “ja no volem més”. Quan es va començar a parlar d'aquest projecte, jo vaig escriure críticament aquí mateix: d'un port, vaig dir, l'única cosa inalienable, allò que no es pot furtar, és el paisatge. Perquè recordava l'efecte que ens va fer la reforma del Port Vell en temps olímpics: de cop ens vam sentir propietaris de l'aigua, que ningú no ens havia concedit. Era un aigua estrictament reclosa. Però teníem la mirada i en teníem prou. Anem a veure el Port Vell.

La dàrsena simètrica i més gran, la que neix als peus de la rambla de Mar, també està barrada amb tanques. És privada. Té la mateixa transparència de visió que la Marina, té els seus vaixells privats, té les seves regles i les seves barreres, que —indago—responen a una normativa europea, indefugible. La Marina, de l'altre costat del “carrer” que porta al difunt Imax, està en calma. Fa poc va ser aquí, amb el seu vaixell, la vídua de Steve Jobs: no em sembla una mala visita. Mentre miro, passa una mena de nau amb rems, o sigui que l'aigua continua sent accessible per als esportistes. El moll és impecable, perquè s'hi han invertit molts diners, s'ha arreglat, tecnificat. El paisatge és molt més transparent ara que abans d'aquesta concessió. I hi ha un guàrdia a la porta.

Continuo el meu periple i arribo al Port Olímpic, que va estar de moda quan es va estrenar i que ha anat rebaixant l'oferta fins a fer-se estrictament popular. El port ha seguit aquesta petja. És el més desordenat, el que més fa olor de mar, el més disbauxat. Es reparteix entre l'estampa romàntica dels mastelers i la carrincloneria de l'acumulació i les samarretes sense mànigues. Els molls de pilons estan prohibits —"només amarristes"—però els molls són oberts. Per una raó: tot un lateral de la piscina, llarguíssim, està dedicat a les aventures turístiques, a preus considerables, i la resta a la venda de vaixells. N'hi ha una trentena amb el cartellet. És un supermercat.

Barcelona és una ciutat de mar. Podria ben bé decidir que un clúster nàutic sobra, que és una pijada, però també es podria entendre que és una bona idea retornar a la Barceloneta la seva relació amb el mar, més enllà del bany i la paella. Llavors em diuen: la màfia russa, el blanqueig de capital. Qui té la concessió de la Marina és un fons d'inversió, comandat per un grup d'anglesos, m'imagino que excèntrics. L'Oficina Antifrau els va investigar, va preguntar al Banc d'Espanya i en va arxivar la causa, perquè l'operació ha estat impecable. Han posat la Marina al mapa internacional —com amarratge de iots mentre els amos, milionaris, decideixen la propera singladura—, han creat uns itineraris de formació per a nois del barri (pocs), han donat feina a d'altres, i més que res, els agrada Barcelona. Aquestes coses funcionen a altres ciutats, no gaires. No veig quin és el problema, excepte que sigui el luxe. Em sembla provincià. Fons similars estan comprant edificis sencers de dos en dos i ningú no hi diu res.

Que la gent de la Barceloneta tingui raó d'estar empipada no vol dir que la tinguin en el que reclamen. La traça d'un alcalde es veu en l'habilitat per centrar les respostes, al marge dels simbolismes fàcils. Saber identificar els problemes. A mi m'agraden moltes coses del programa d'Ada Colau, m'agraden fins i tot moltes de les seves actituds. Però d'altres, no tant. Em consta que els promotors del Mobile es van sentir agredits per la displicència d'Ada Colau, la que ara aprofita París per fer caure la balança: el contracte no està signat, només n'hem signat la petició. Per entendre'ns: està molt bé intervenir en el conflicte de Telefónica, però llavors no et posis la samarreta. O el gest o la foto, les dues coses no pot ser. I aquell mateix dia es va anunciar el tancament de Vinçon i no hi va haver res més que silenci per part d'Ada Colau, a pesar que Vinçon és patrimoni, és un tresor de Barcelona. Tinc la sensació que Ada Colau funciona com si una part de la ciutat fos culpable, moralment, del que pateix l'altra meitat.

Alcaldessa: un inversor ha comprat l'edifici de la llibreria Casa Anita i els ha donat termini curt per anar-se'n, encara que tenen contracte en vigència. Hi intervindrà? O aquesta aventura d'Oblit Baseira és massa prop de la Via Augusta?

Patricia Gabancho és escriptora.