Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Allò fonamental

El canvi més important d'aquestes eleccions, el que ha recollit la premsa internacional, és que no s'ha produït tant un gir a l'esquerra com l'accés al poder del 15-M

El Madrid i la Barcelona on fire anomenen al que va passar el 24-M victòria-del-comunisme. És això el que ha passat? Possiblement això només expliqui a qui li ha passat. Li ha passat alguna cosa dolorosa a una classe política i periodística la lectura de la realitat més moderna de la qual és, pel que sembla, de la Guerra Freda. Què li ha passat a aquell pack per cridar a l'alarma general à la mode Doris Day? Què ha passat? Què està passant i fins on pot passar-se?

El 24-M van passar moltes coses importants, i una de fonamental. Importants: a) el bipartidisme se'n va anar en orris; b) l'opció Ciutadans, carregada de futur —té futur anar pensant on ficar el PP quan el tanquin—, ha demostrat no tenir encara present. Va passar també que c) tant PP com CiU van perdre i van modular, potser, la seva fi de cicle. El PP, és a dir, la fusió dels tres poders i la premsa en biòtops com Madrid, les Balears i el País Valencià, ha deixat de ser majoria absoluta, l'única forma de ser tot l'anterior, l'única forma de seguir sent PP. CiU ha perdut Barcelona. Sí, ha guanyat les municipals a Catalunya, però amb un total de vots de quan Boney M. i Pujol eren uns nois que començaven.

Per fer-nos una idea sobre el caràcter dramàtic de totes dues derrotes s'ha de pensar que, des dels anys 90, el PP ha tutelat la paraula democràcia. És a dir, n'ha situat fora el que ha volgut, inclòs algun tram bàsic de la democràcia. I CiU, des dels 80, ha fet el mateix, i en la mateixa direcció, amb la paraula Catalunya.

El que ha passat, aquesta derrota, té a veure amb la formalització, per tant, d'una altra idea de democràcia, i d'una altra idea de Catalunya. Una idea que afecta de ple el Procés, si s'entén —i, pel que sembla, s'ha entès així— que el Procés , una vegada que va ser raptat pel Govern, és una mena de Procés menja gamba / una desconnexió entre títol i resultats. No ha estat el que es pretenia, sinó la forma local de l'ultraliberalisme, de la Gran Coalició, de l'austeritat i de la retallada del drets. I l'intent —lluït, per cert—, de refundar una CiU2.0.

Els dos únics partits de la Transició que encara modulaven marcs —el PSOE va desaparèixer, per incompareixença davant l'equip contrari, el 2012—, no han comunicat. El que ens apropa a descriure el fonamental, aquella novetat inesperada que s'amaga sota expressions perplexes de terror-vénen-els-comunistes / els-de-la-FAI, com-han-votat-això-si-no-estem-a-Detroit?, els-xarnegos-ocuparan-palau-i-faran-sardines-fregides-al-saló, etcètera–, ridícules i emeses per polítics i intel·lectuals que, durant dècades, han utilitzat marcs que ja no són efectius.

Aquell canvi fonamental l'ha recollit la premsa internacional, desproveïda dels mites culturals locals, que no ha tingut objeccions a observar que, en aquestes eleccions, no s'ha produït tant un gir a l'esquerra com l'accés al poder del 15-M. Però, tot i així, això només és part d'allò fonamental. El fonamental, el radicalment diferent, és com ha passat això.

Ha passat a través d'una dinàmica que albira molt futur: a través de la confluència. A Galícia, Madrid, Andalusia, l'Aragó, València, Catalunya, ha nascut una espècie de tercer partit. Un partit en progressió, sense centre ni epicentre, sense un nom artístic que l'uneixi a tot l'Estat, posseïdor de nous marcs, i que il·lustra que el 15-M polític encara no ha aconseguit la seva forma definitiva, però que, alhora, dóna indicis de com serà la següent.

Les seves futures formes polítiques no seran, pel que sembla, les d'un partit, sinó la unió de moviments, grups i individus, de partits nous i d'algun partit antic que hi hagi intel·lectualizat la nova lògica i ètica de la política i la representació, units tots per una idea de la ruptura, aquella cosa que s'hi havia endormiscat des de febrer i que comença a prendre forma: garantia i ampliació de drets i de la democràcia, delimitació del poder financer, dret a decidir, i dret a decidir la forma de l'Estat.

És possible que aquestes noves formacions siguin determinants les properes eleccions, autonòmiques o generals. I és possible que, fins i tot llavors, els segueixin anomenant comunisme, biplà, pantis, o qualsevol altra paraula del segle passat.