Selecciona Edició
Connecta’t

Entre capes de torero, mosques que suren i fal·lus

‘Alejandro Molina i Nazario’, una exposició que aplega escultures de l'artista mort i pintures del polifacètic dibuixant, que ultima les seves memòries

Nazario entre una de les escultures de la seva parella, Alejandro Molina, i una de les seves aquarel·les. Ampliar foto
Nazario entre una de les escultures de la seva parella, Alejandro Molina, i una de les seves aquarel·les.

Nazario s'agenolla davant Torero mort, Sant Sebastià, una de les escultures més conegudes de qui va ser la seva parella, Alejandro Molina, —mort l'any passat— i una de les peces que dóna la benvinguda a l'exposició Alejandro Molina i Nazario a la galeria Ignacio de Lassaletta, de Barcelona. “En realitat és un homenatge, en part un autohomenatge”, reconeix el dibuixant. I entre capes, caps de toro —el del bar Ocaña, que ha estat cedit— i detalls de vestits de torero que esculpia Molina amb paper maixé —”no saps la feina que té això, podia estar mesos per acabar una peça”, explica Nazario— s'intercalen unes delicades aquarel·les que el dibuixant va començar a pintar als 90 fins la dècada passada.

“Ja no he tornat a pintar, vaig passant etapes. Primer vaig ser guitarrista fins que un dia vaig dir prou i li vaig vendre la meva guitarra flamenca a Sisa. Després va venir el dibuix —és un dels pares de l'underground d'El Víbora i d'altres, com Alí Babá y los cuarenta maricones—, després la pintura i en els últims anys estic amb la fotografia i escrivint les meves memòries. Vaig pel cinquè volum en espera que algú me les vulgui publicar”, diu.

Poden ser explosives les memòries d'un personatge com ell, considerat un dels exponents dels artistes contraculturals i, a més, un dels noms de la movida barcelonina dels anys 70 i 80: “Home, hi explico la meva vida amb certa ironia. Però tampoc és cosa de broma”.

“La Rambla ja gairebé no té remei”

Es queixa molt de l'impacte del turisme al cor de Ciutat Vella —Nazario diu que fa una autèntica ruta alternativa per poder comprar peix a la Boqueria —creu que amb la massificació no hi ha res a fer. “Es podria dir que gairebé no té remei. I el mateix han fet amb la reforma del Paral.lel. Això només beneficia uns quants, per descomptat no a la majoria”, opina. Està bastant enfadat amb l'Ajuntament —especialment amb l'edil del districte, Mercè Homs— perquè tenen problemes per posar ascensor a la finca: “Ens diuen que està catalogada però hi ha altres edificis de la plaça Reial que sí que en tenen. De vegades sembla que el que volen és fer-nos fora i que els pisos siguin apartaments per a turistes”. No va voler enrolar-se, com sí van fer altres artistes, donant suport a Barcelona en Comú a la campanya electoral, però va votar Ada Colau.

Les fotos les fa des de casa seva, amb una vista immillorable de la plaça Reial de Barcelona, on es va establir fa més de 40 anys. “És que sóc un voyeur consumat”, riu. Un torero que fa passades de pit a un gos —convenientment enganyat amb una salsitxa després darrere la capa — tot tipus d'aventures entorn de la font, sense sostre.... un material que el polifacètic artista està donant forma per preparar una altra mostra.

El preciosisme d'unes mimoses està tan assolit que sembla que cauen literalment d'una de les aquarel·les. “No, no i ara. Això és molt millor”, etziba Nazario mirant un altre dels seus quadres de mosques ofegades i surant a l'aigua. Per què mosques? “Un dia en vaig veure una damunt d'una merda i em va cridar l'atenció, després vaig experimentar amb l'aigua”, apunta.

El Nazario més irreverent també està present a l'exposició —que es podrà visitar fins a finals d'aquest mes — amb algunes pintures, com la de Santa Anna i la Verge Nena —”això no m'he atrevit a portar-ho a les exposicions d'Andalusia”, reconeix— i altres dibuixos i vinyetes amb tot tipus de fal·lus. Un material que està una mica més recollit en una petita sala on també es poden veure altres vinyetes amb el mateix Nazario i Alejandro com a protagonistes.

Fa prop de set anys que Nazario no exposava a Barcelona: “Temps dolents. Va tancar la galeria de Madrid on solia exposar i també la Castellví, de Barcelona. Abans la gent comprava amb més alegria, ara la cosa està molt malament”.