_
_
_
_
_

De professió, activista

Estem passant del model de full de serveis del polític tradicional, descrit recentment, al model de l'activista, que hauria fet pràcticament el mateix recorregut

Manuel Cruz

La tendència, tan en voga últimament, a desqualificar per complet totes aquelles persones que es dediquen a la política respon a motius variats. Al marge de l'efecte devastador que, sens dubte, ha tingut la corrupció sobre aquesta esfera, potser un dels motius que ha influït més en el seu desprestigi sigui la imatge de professionalització en el pitjor sentit de la paraula que transmetien les trajectòries de molts responsables polítics. Diguem que, a diferència del que va passar a la transició, que els seus primers protagonistes, en el cas de l'esquerra, eren (al marge dels líders històrics a l'exili) joves professionals que havien pres contacte amb la política a través de les lluites estudiantils antifranquistes, quan es va consolidar la democràcia va començar a proliferar la figura del polític absolutament professionalitzat de la cosa pública que hauria desenvolupat la totalitat de la seva vida laboral a l'interior de l'organigrama d'un partit. Les trajectòries eren pràcticament idèntiques sempre: un començament a les joventuts de l'organització, d'aquí a algun càrrec a l'ajuntament de la localitat, pont al seu torn per a un lloc d'assessor al grup parlamentari de la cambra autonòmica, i d'aquí al Congrés dels Diputats o, potser, fins i tot a una subsecretaria en un ministeri menor.

Una de les conseqüències d'aquest periple era que aquell noi o noia que havia iniciat la seva marxa política en molts casos sense ni tan sols haver finalitzat els seus estudis universitaris arribava fàcilment a la mitjana edat sense més experiència laboral que la que li proporcionava el recorregut per un rosari de càrrecs. La cosa es podria resumir de la manera gràfica en què ho feia, temps enrere, un col·lega d'una universitat andalusa: "el president de la Diputació va ser estudiant meu, i ho va deixar per dedicar-se a la política quan estava a segon de Geografia i Història; si el seu partit perdés demà les eleccions, se n'anava directe a la cua de l'atur i, amb la seva escassa formació, probablement només trobaria feina al sector de l'hostaleria".

L'anècdota va acabar per convertir-se, de tan repetida, en categoria, i tothom coneix, a qualsevol part d'Espanya i a qualsevol partit, algun cas semblant. Probablement el que cal destacar de l'anècdota són els efectes que una professionalització semblant ha tingut sobre la nostra vida política. Perquè, precisament per les raons que assenyalava el meu col·lega, aquest tipus de polítics ha tendit sempre a desenvolupar resistències notables a qualsevol iniciativa, per justificada que estigués, que posés en perill el seu estatus. És lògic i humanament comprensible: per a ells no hi havia vida (en aquest cas laboral) fora de la política com a professió.

Algú podria pensar, una miqueta precipitadament, que la irrupció de noves formacions, amb un marcat discurs regenerador de les pràctiques velles (i dolentes), ha acabat definitivament amb aquest tipus de trajectòries i, en conseqüència, amb les pertorbacions tòxiques que generaven a l'esfera pública. No hi ha res que em pogués agradar més que subscriure aquesta interpretació, però em temo que el que veig al meu voltant no l'avala en absolut. El que sembla més aviat és que estem passant del model de full de serveis del polític tradicional, recentment descrit, al model de l'activista, que hauria fet pràcticament el mateix recorregut (no se li coneixeria activitat professional en sentit estricte), però en el seu cas a l'ombra d'una ONG, ordre religiosa o similar.

Per descomptat que també podria incloure's en aquest mateix grup aquells polítics joves, procedents del món universitari, en què els graus de precarització són altíssims, i que ja han donat mostres de la seva resistència, malgrat compartir amb l'exemple anterior la retòrica regenerativista, a abandonar l'escenari de la política oficial perquè això implica la tornada a un món laboral extremadament volàtil i insegur. Però el cas de l'activisme professional és més clar sobre aquest tema. Perquè no deixa de cridar l'atenció que els qui tantes energies dediquen a criticar les anomenades portes giratòries, siguin tan benèvols amb els qui una vegada i una altra neguen que el seu activisme oculti pretensions de promoció política per després, una vegada i una altra, incomplir les seves promeses i utilitzar aquest activisme com a plataforma per obtenir-la. Encara que potser, ben mirat, tot se substanciï en què les pors d'aquests últims davant el seu propi futur no siguin de naturalesa gaire diferent a les d'aquell president de diputació que al·ludíem abans.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_