_
_
_
_
_

Diari d’un ‘insomne’ escèptic i sentimental

Valentí Puig publica ‘Dones que dormen’, quart lliurament de les seves celebrades memòries

Carles Geli
L'escriptor i periodista Valentí Puig.
L'escriptor i periodista Valentí Puig.MASSIMILIANO MINOCRI

La tensió era alta a les files del congrés de la UCD a l'Auditòrium de Palma el febrer de 1981 perquè vuit dies abans havia dimitit Adolfo Suárez. Vaixell, sense patró, a la deriva. Mitjanit en espera del resultat d'una comissió. "Tothom estava molt nerviós, impacient, hostil". El bar estava tancat però de cop algú va saltar la barra i va forçar el frigorífic. Efecte mimètic: “Pares de la pàtria, diputats cuneros, periodistes, regidors de capital i de poble, legisladors i alcaldes, militants de tropa, tothom va apuntar-se a la barra lliure, amb efectes de plaga bíblica. Saltaven la barra com llagosts, obrien els frigorífics, destapaven ampolles. Després del vertigen polític, l'estampida nocturna”. La tensió va cedir quan tots van quedar saciats. “Però semblava clar que, si hagués entrat algú per saber com havia succeït l'assalt al bar, tots hauríem mirat cap a un altre costat”.

El cronista de l'episodi (“allò d'UCD és com una premonició caïnita del que li passa avui al PP”, comenta ara) és l'escriptor i periodista Valentí Puig (Palma, 1949), que, escèptic que no cínic, el rememora sis anys després en el que ara com ara és el seu últim diari, Dones que dormen (Proa), que compendia el període 1986-1990 i que acaba d'aparèixer. És aquí un home molt més assentat com a autor i com a persona que el que apareixia en el seu dietari anterior, del 1985, de títol definitori, Rates al jardí (2011), i que va completant un celebrat per la crítica fris memorialístic que inclou Bosc endins (1982, amb el qual va debutar en prosa, sobre els anys 70) i Matèria obscura (1991, del període 1980-1984).

Puig, de 38 anys, acabava de publicar llavors Complot (1986) i, sobretot, Somni Delta, amb el qual obté el Ramon Llull 1987. “No sé si el premi —ben dotat econòmicament— em pot servir per trencar la barrera d'inèrcies ultraminoritàries. Trobar lectors, aquesta és la qüestió. I fer-se un caràcter com més aliè millor”, escriu. La frase final dóna el to d'un diari que, com els altres, sorgeix de les notes que disciplinadament pren cada nit i que, “evitant la temptació de retocar”, elabora “eliminant més que afegint, buscant la prosa curta i només camuflant els noms reals dels protagonistes”, admet avui el seu autor. Confessa que va haver-hi un moment màxim d'aquella possible acció impura: quan recorda la proposta de Federico Jiménez Losantos de dinar amb un emergent en política José María Aznar. “Em va semblar poruc, esquerp, tímid… I em va dir una frase que, vista des d'avui…: “El que jo no seré és la puta de Convergència”.

L'estructura de Dones que dormen (títol que juga amb el Dones que fumen, el seu debut narratiu el 1983) sembla fruit d'aquella liofilització en què, amb prou feines separada per una línia en blanc, Puig comenta “la vida de cada dia”; per exemple, molts episodis de política internacional, com l'enfonsament de la URSS i el paper de Gorbatxov i Reagan; la irrupció de Khomeini, falsa esperança de l'esquerra que li veia les gràcies com a contrapartida al Xa, o la campanya de l'OTAN de Felipe González. “Hi havia moltes coses en joc llavors al món”, justifica l'autor la presència de personatges i circumstàncies d'aquell calibre.

Sense solució de continuïtat, a fragments d'aquesta mena gairebé només els pot seguir un aforisme. “La gran riquesa és no necessitar ningú, que a la vegada és una forma d'inútil pobresa moral", resa un. “Quan sospites, encertes; quan confies, t'erres. Però, al capdavall, és millor encertar o equivocar-se?”; “El pitjor que es pot dir: 'Ja t'ho havia dit'".

No tots són de filosofia vital: “És característic de la democràcia que la gent se'n cansi”. I formulada així una asseveració de tal duresa, tres línies després apareix el “padrí Puig”, breu però intens perfil del seu adust avi, no exempt de sentiment i lírica, d'alguna manera com els moments dedicats a un gos que adopta per salvar-lo del crematori o quan “miro canviar el color de la muntanya”, com els resumeix; o els diversos retalls nascuts dels seus viatges (EUA, Londres…) i que “donen esmalt al llibre”.

La literatura és un altre tema recurrent. Qui a la fi dels anys 60 va decidir llençar tota la seva poesia escrita fins aleshores “en una paperera de la ronda de Sant Antoni de Barcelona”, recorda amb una exactitud traumàtica, perquè creia que “era impossible fer-la sense haver escrit prosa abans”, es planteja el 1987, en plena particular febre nabokoviana, que “no sé si escriuré més poemes perquè potser és millor que les imatges de la poesia entrin per la porta de les novel·les. L'osmosi increïble de la novel·la”. Estrictament sobre el gènere dels diaris, surt reforçat el Journal dels germans Goncourt, si bé admet avui Puig que “m'agradaria estar entre Jules Renard i Robert Musil” (del que lamenta que algú li robés llavors el seu exemplar de L'home sense qualitats).

Creu l'autor de l'assaig L'home de l'abric que l'influx de Josep Pla en el seu estil és “evident” però que ha buscat també “la riquesa lèxica i la musicalitat poètica de la llengua mallorquina”, que tant posa al servei de les notes que pren dels seus somnis més peculiars com també de la ideologia política que hi ha darrere en tot el diari, un “conservadorisme moderat, que busca el bé comú i certa regeneració”.

“Sóc un personatge secundari i un escriptor menor”, conclou Puig, una asseveració que cauria en la falsa modèstia si no la matisés: “entès en el sentit anglosaxó: les literatures anglesa i francesa tenen un gran substrat en aquells escriptors menors”. Per coses així, com traspua tot Dones que dormen, apunta l'escriptor més íntim: “Encara sóc el tímid nen amb ulleres de l'última fila de classe… Ens pervertim, però no canviem”, diu.

Però la clau íntima de la persona i l'escriptor és en el que deixa constància en el diari: “La llibertat és la diferència. És en l'autenticitat de la diferència on te raó de ser l'individualisme. Jaspers, tan oblidat, diu que ser és ser diferent”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_