Selecciona Edició
Connecta’t
La Crònica de Balears

Poder i taula: el cedre del Líban a Valdemossa

Schröder a Francesc Antich: 'Vells comunistes? Aquests tenen la disciplina i l'ordre per costum, te’n pots fiar, solen ser lleials'

Schröder i Antich davall el cedre màgic de Vistamar.
Schröder i Antich davall el cedre màgic de Vistamar.

“Hi ha ‘verds’ al Govern? I vells comunistes? Aquests tenen la disciplina i l'ordre per costum, te’n pots fiar, solen ser lleials, no trencaran”. Gerhard Schröder, quan era canceller socialdemòcrata d’Alemanya, havent dinat, fumava i jugava amb un robust cigar de l’Havana.

Polític poderós, llest i populista deia evitar els restaurants de Mallorca “on tots els alemanys duen Rolex". Avui dia un és home ric, assessor als negocis de gas dels russos. Som a l’agost del 2000, Schröder tenia al davant un paisatge muntanyenc i mariner, una coreografia encisadora de Mallorca, a mitja hora de Palma.

Al davant, a taula, cara a cara, hi havia qui aleshores era un novell president de les Illes Balears, el socialista Francesc Antich. Dinaren d’allò adient a l’estiu i al país: anfós al forn i "tombet", hortalissa fregida i, abans, tomàtiga amanida (trempada diuen al català isolat) accentuada amb pebrot i ceba blanca dolça: això és "trempó".

A l’hora del cafè Shröder invità Werner Perger de Die Zeit, i el corresponsal d’EL PAÍS. En Pep Moll era traductor per Antich. A l’indret, a Vistamar de Valldemossa, s’apreciava l’ombra d’un arbre rar, triangular, alt com una torre de campanar, un cedre del Líban excepcional. Allà hi havia un hotelet-restaurant al casal dels senyors de la possessió, un casal històric de 1900.

El polític alemany –turista habitual d’anys a Mallorca– era de lloguer a una casa rural compartida i no enfora de son Pizanet, finca de Juan March i Maria Antonia Juan que ara són més al latifundi que marca el sud verge de Mallorca, Sa Vall. L’arbre admirable del jardí de Vistamar, arrelat als avencs de les penyes i a la garriga és talment un mort, sec i estroncat, des de 2003 quan les tempestes i els fiblons assolaren el redol. Potser va passar alguna cosa de mal bocí.

Tot va fer ull –la casa i la finca esdevingueren fantasmals una dècada, en venda per 13 milions– a la mateixa època en la qual s’acabà la gestió del negoci en lloguer pels germans Pedro i Ramon Coll. Ells feien ja i fan encara els vins de son Bordils, d’Inca, afamats aleshores a Alemanya perquè els tastà qui fou líder rosat, socialdemòcrata entre els gegantins dretans Helmut Kohl i Angela Merkel.

L’arquitecta Carme Pinós, madona d’una caseta mínima, com un camarot de barco, invisble a les margades devers Banyalbufar, en aquell espai isolat, desert, desfet, de Vistamar una festa senyera d’aniversari. El seu amic i deixeble, l’arquitecte solleric Javier Oliver era un dels hereus de la darrera propietat. “Es Batle Negre” feu la cerimònia al foc i la cuina en línia, un congrés cinematogràfic gastronòmic de gairebé un dia sencer, per fitar una època.

Allà, abans de tot això, una nit d’hivern, a finals del 80, pels temps de Nadal, quan Fèlix Pons era ministre i anava a ser President de les Corts (una dècada) en una sala amb pis d’espart se va fer un soparet-tertúlia amb una grapada de coneguts, periodistes. Pons va fer un present, un llibret de Woody Allen, Com acabar d'una vegada per totes amb la cultura, un recull de relats dels 70 a The New Yorker. Pons era llèpol, mai no fumà i gaudia del peix i dels arrossos. Era renét del poeta Josep Lluis Pons i Gallarza i nebot de l’escriptor Joan Pons i Marquès. Son pare era el misser i polític democristià desterrat per antifranquista a Tenerife, home d’es Crèdit i del Mallorca, en don Fèlix Pons Marquès, el vell mort tan de jorn, també com son fill.

L’antic hivernacle i el jardí de Vistamar, en dates allunyades als 80 i 90 també era el lloc sovint escollit, cadascú per ell pels poetes Guiem Soler i Biel Mesquida, escriptors tan propers i distints a la vida i a la lletra, poetes minerals, i narradors en lentitud de molts de folis. Mesquida recità i honorà el Festival Chopin de Valldemossa. Soler anà a viure, gaudir i festejar. Una nit al menjador hi era d’hoste d’hotel el potentat nou senyor de la finca de s’Arxiduc, son Moragues, Bruno Entrecanales Domecq amb qui era la seva dona, Victoria. Entrecanales també ha abraçat la propietat de Vistamar per fer-ne una bona feina, en la restauració i paisatgísticament adient.

L’arbrot simbòlic de Vistamar, el cedre del Líban cresqué amb la cura de la família d’Adelaida Oliver Llinàs de Sóller, que era la propietat que agombolà la finca litoral, entre els penyals de la mar i l’alzinar de la Comuna. L’arbre era el símbol útil, mirall del vent i del cel, capell pel foc d’acer de la calor, tenia fullam escàs, útil, superava freds tramuntanals i sol i la saladina de les ponentades i temporals gegantits.

Antoni Tàpies, la tardor de 1990, acudí a menjar poc i bé a Vistamar amb el qui era rector senyor de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Nadal Batle. Tàpies havia estat triat doctor Honoris Causa de la universitat illenca i quedà magnetitzat per la corpulència vegetal d’aquell indret.

Mario Vargas Llosa, era a Vistamar dinant, el 3 de juliol de 1993 quan el Consell de Ministres del president Felipe González el feu ciutadà espanyol mentre era foragitat el país de tot, el seu Perú. El cap clar de Tomàs Delclós, aquell dia al front de la redacció de Barcelona, llançà l’esca/ordre que sempre espera un cronista amb l’antena posada arreu. “Mira si el trobes i parles amb ell. És per Mallorca.” Fet. Dinava l’autor que seria Nobel amb els seus amfitrions locals, la família Serra d’Última Hora. No fa massa gràcia als hostes d’un conferenciat que un periodista de la seva competència esbrinés el cau aquell dia. Peticions fallides, espera i més espera en un sofà a l’entrada. Ara ja no hi és. Tret a l’antiga. Anunciar-se amb una nota directa: una targeta del diari i una nota escrita que el cambrer li du en mà al personatge sense mitjancers. De cop arribà Vargas Llosa esplèndid, sense presses, per una xerrada tots sols, a dos. “Corria el perill de convertir-me en un pària”, motà el poderós escriptor, cada estiu sol passar per l’aprimador de la dieta i el repòs a Marbella.