_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La xiulada

Un símbol per imperatiu legal deixa de ser-ho, perquè és l'adhesió lliure el que li dóna legitimitat. Qui enarbora banderes ha de respectar les dels altres si vol que ho siguin les seves

Josep Ramoneda

Quan 90.000 persones xiulen l'himne nacional en un partit de futbol, quan ja és un ritual que es repeteix en cites esportives semblants, el més raonable és preguntar-se: per què passa? Ja que la resposta cou, a Espanya es prefereix passar directament a la condemna i l'amenaça de sancions. Mal assumpte quan l'adhesió als signes nacionals ha d'imposar-se per llei. A mi personalment les banderes i els himnes més aviat em produeixen tristesa, perquè es disfressen de glòria però estan massa tacats de sang i d'impunitat. Però, la precarietat de la condició humana requereix aquests rituals i molts ciutadans els senten com a propis. Precisament per això, la identificació amb els símbols ha de ser una conseqüència espontània del sentiment de pertinença a una comunitat. Si cal sancionar la desafecció per obligar a respectar-los és que alguna cosa no funciona. Un símbol per imperatiu legal deixa de ser-ho, perquè és l'adhesió lliure el que li dóna legitimitat.

Sens dubte, a Espanya hi ha ciutadans que s'emocionen amb la bandera i amb l'himne, d'altres que tot i reconeixent-los els viuen amb escepticisme i indiferència, i també aquells a qui tant se'ls en dóna, però hi ha a més un nombre important de persones, especialment a Catalunya i el País Basc, que no els senten com a propis perquè s'identifiquen amb altres himnes i amb altres banderes i fins i tot alguns —bastantes desenes de milers com es va veure dissabte— els rebutgen perquè viuen la seva presència com una imposició externa a la seva comunitat de pertinença. La querella de les xiulades és una expressió d'uns desacords no resolts. És, per tant, una qüestió política, no judicial.

Per alguns, la xiulada expressa el fracàs de l'Estat de les autonomies que no ha sabut imposar una simbologia compartida; per d'altres, el problema ve de molt més lluny i està en les diferents consciències nacionals inscrites a la pell de toro. El model territorial i l'estructura de l'Estat estan en discussió i la xiulada és una manifestació més d'aquest conflicte. En lloc d'afrontar-ho, la dreta apel·la a l'imperi de la llei. El Govern fa el ridícul divulgant una nota patètica sobre les xiulades intolerables. I els responsables polítics, des del ministre de Justícia fins al secretari d'Estat d'Esports, parlen de sancions i de responsabilitats. Sancionar 90.000 persones? Buscar organitzadors culpables per treure's un pes de sobre amb la sempre estúpida teoria conspiratòria? Afortunadament, la justícia ja va establir, en ocasió d'una altra xiulada, que la llibertat d'expressió preval sobre l'honor dels símbols. La via judicial no té recorregut i les sancions esportives només servirien per alimentar el victimisme. dels afeccionats.

Deixem a benefici d'inventari la nota del Govern demanant la intervenció de la Comissió Antiviolència o les paraules de Rafael Hernando, portaveu de el PP, tractant de malalts els que van xiular, i anem al terreny de la política. En tres aspectes. Primer, la xiulada és un episodi més de l'anomenada qüestió sobiranista. La resposta desqualificatòria i punitiva no resol res. “La xiulada és un himne”, diu El Roto. Efectivament, i respondre-hi amb paraules ofensives només serveix per atorgar-li la mateixa dimensió simbòlica que l'himne que es vol defensar.

Segon, el sobiranisme català s'ha mogut sempre en l'àmbit de la legalitat, la democràcia i el civisme. La xiulada no és una contribució a la seva bona imatge. Qui enarbora banderes ha de respectar les dels altres si vol que ho siguin les seves. I si es vol guanyar complicitats entre els ciutadans espanyols, la xiulada no és el millor camí. Interpretar els himnes català i basc hauria estat un gest de distensió que hauria limitat l'esbroncada. Però per a les autoritats espanyoles aquest reconeixement seria una concessió inadmissible. Tercer, una vegada més el president Rajoy ha demostrat la seva covardia. La xiulada estava anunciada. I no va tenir el coratge de donar la cara. Va deixar que el Rei se l'empassés sol.

Mentre el problema polític subjacent a la xiulada no s'afronti, el ritual tornarà cada vegada que el Barça jugui una final amb himne espanyol. El Govern del president absent segueix a pinyó fix. Només té una resposta: amenaçar amb sancions i anunciar un enduriment de la llei. Per aquest camí, tenim xiulada assegurada, pels segles dels segles.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_