Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

La llei de la contigüitat

L'arribada de l'home a la Lluna no havia d'evitar la propera fi del món ni de resoldre els meus problemes adolescents

Aldrin fotografiat per Armstrong, durant la seva passejada lunar.
Aldrin fotografiat per Armstrong, durant la seva passejada lunar.

Des que ha mort Hermida pregunto a tots els meus amics si van veure en el seu moment l'arribada de l'home a la Lluna que Hermida, com han subratllat les seves necrològiques, va retransmetre per als espanyols. I tots responen: "Sí, és clar que ho vaig veure". Busco amics que aquella nit van preferir ficar-se al llit.

Com jo. No vaig voler avalar el prestigi de la tècnica amb la meva decisiva anuència. Vaig decidir que no valia la pena de trasnuitar: el banal esdeveniment no evitaria la propera fi del món ni tampoc resoldria els meus problemes adolescents —tenia 13 anys—. I em sembla que vaig pecar, en efecte, d'orgull —"o Armstrong, o res!"— però vaig fer honor a l'esperit crític i dissident que ha d'animar la gent jove, a diferència de sis-cents milions d'éssers humans que en aquella ocasió van ser submisos, pendents d'un enginyer de la NASA i d'Hermida. El "sí" ecumènic va ser veure la tele, i el "gran rifiuto", ficar-se al llit. M'atreviria fins i tot a dir que aquella nit els herois de la Humanitat vam ser, en primer lloc, Neil Armstrong, Buzz Aldrin, Michael Collins i després la minoria arrogant dels que ens vam negar a contemplar la seqüència.

En un passatge especialment brillant de Tot allò que una tarda morí amb els bicicletes, Llúcia Ramis explica com un dia del 1986, ella i altres nens de la seva família, estaven asseguts davant la tele a la seva casa familiar de Mallorca per veure com s'enlairava el Challenger. Coneixien amb detall el nom i cognoms, vida i miracles dels set tripulants, ja que gràcies a la informació que sobre la missió del transbordador espacial havia circulat profusament i a les fotos i reportatges en què se'ls veia sempre somrients, forts, sans, havien passat a formar part pràcticament de la comunitat infantil com a germans grans ideals, es van quedar estupefactes davant la catàstrofe: l'explosió retransmesa durant tres silenciosos i interminables minuts que els anunciava, com un signe terrible a la paret, el final de festa, la veritable naturalesa de l'avenir. I amb un instint precís per a la metàfora, Ramis comenta que a la generació dels seus pares "els van fer veure que podien tocar la Lluna", mentre que a la seva se'ls va mostrar que s'explota en l'aire, lliçó brindada per la televisió, que a continuació va donar pas a les aventures d'Espinete.

Això confirma els meus prejudicis sobre l'allunatge: com la guerra de Troia, no tindrà lloc. Però puc fer més meditacions: i si en realitat les coses no van passar tal com les recordo? I si aquella nit del 1969 no em vaig quedar al llit per punt d'honor i esperit crític sinó per temor a un fracàs monumental, l'explosió de la càpsula Apol·lo XI i la mort dels herois? O per què no vaig valorar el que 600 milions van comprendre instintivament: l'excepcionalitat d'un instant irrepetible? Aquella tremolor de la imatge, aquells saltets… Espantada per la possibilitat d'equivocar-se, la intel·ligència crítica s'interroga a si mateixa i s'escodrinya per veure si trobarà, amagada en el més profund de si mateixa, l'estupidesa. L'orgull, precisament perquè és tan vulnerable, es converteix en autoirrisió. Les gales de l'heroi es poden confondre amb el pijama del pallasso. És el tema de mil novel·les, i el temor sempre latent de l'escriptor: ser aquell poeta que viu davant de la meva finestra i al pis a sota d'un pis de tolerància, de manera que sovint en veig les noies a la balconada, vestides amb la bata, fumant i parlant com cotorres molt ordinàriament, i a sota l'aprenent de poeta tecleja al seu ordinador, arrufant les celles i el cigarret a la boca…

Pel que fa a Jesús Hermida, vaig aconseguir veure'l en carn i ossos, molt prop del meu domicili a Madrid, en una sorollosa cafeteria de General Oráa, a final de la dècada dels noranta, acompanyat d'una de les hostesses o periodistes que alegraven el seu programa, a qui renyava pels errors que havia comès aquella nit en antena. Em va xocar que fos tan baixet, i que portés una elegant capa negra espanyola, en la qual de tant en tant es veia una flamarada del folre de seda vermella. Encara que potser la capa la portava un altre client, i en la feblesa de la manca de memòria l'hi he traspassat a ell. En fi, li quedava bé. Molt sever i disgustat però sense moure ni un sol múscul facial, renyava la noia, que amb prou feines podia aguantar les llàgrimes, i movia el nas nerviosa… Per això, Hermida m'hauria d'haver semblat desagradable, poc cavallerós i un cap tirànic? Doncs no. Vaig pensar que l'escena confirmava el que tots sabem d'Hermida: que era un gran professional. És clar que per arribar a aquesta conclusió més m'hauria valgut aquella altra nit aixecar-me del llit i veure l'allunatge. En qualsevol cas, per la llei de la contigüitat des de llavors associo aquella escena d'Hermida a la cafeteria de General Oráa amb el primer passeig de l'home per la Lluna.

MÉS INFORMACIÓ