Selecciona Edició
Connecta’t

Hauria de ser obligatori vacunar? Val més convèncer, diuen els experts

La coerció pot ser contraproduent i les taxes d'immunització continuen sent altes

Difteria
Administració d'una vacuna a un nen de 15 mesos.

La majoria dels metges de família que exerceixen a Espanya no han vist mai un pacient amb diftèria. Dècades de campanyes de vacunació havien relegat aquesta malaltia infecciosa i potencialment mortal a la categoria de malaltia eradicada, material de llibre de text. Però aquesta setmana, a Olot (Garrotxa), un nen de sis anys s'ha convertit en el primer afectat de diftèria en 28 anys. Espanya ni tan sols tenia reserves del fàrmac, una antitoxina, que és clau per superar la malaltia. Les de França i Suècia estaven caducades. Es van haver de portar amb avió des de Rússia i en valisa diplomàtica. El nen no estava immunitzat per decisió conscient dels seus pares. Davant d'un cas així, la pregunta és inevitable: Hauria de ser obligatori que les famílies vacunessin els seus fills?

A Espanya, les vacunes es recomanen, no s'imposen. La Llei General de Sanitat, del 1986, va suprimir-ne l'obligatorietat. Després d'anys de desacords entre comunitats autònomes, el 2013 es va aprovar un calendari de vacunació únic, però no comú, perquè hi ha regions que continuen oferint pel seu compte immunitzacions que les altres no preveuen. Són els pediatres els que van informant els pares de quan toquen les oficials, que estan finançades. És potestat dels pares negar-s'hi. Els experts consultats per EL PAÍS coincideixen majoritàriament que la vacunació no hauria de ser obligatòria. “És molt més efectiu convèncer que no pas obligar”, resumeix Ildefonso Hernández, president de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (Sespas).

“L'Estat ha d'utilitzar els poders quan està en risc la salut d'un nen, i ho fa quan hi ha un risc real, com en cas d'emergència per un brot epidèmic. Fer-ho quan tenim cobertures de vacunació superiors al 90% no sembla necessari. La clau és l'educació: els ciutadans responsables i crítics saben escollir bé”, assenyala Hernández. Per David Moreno, coordinador del Comitè Assessor de Vacunes de l'Associació Espanyola de Pediatria, hi ha un altre element clau: la coerció pot resultar contraproduent. Després de diversos brots de xarampió en nens no vacunats, els Estats Units estan endurint les lleis. “S'està veient que fer-ho provoca sentiments antivacunes i que els grups contraris a la vacunació es vegin reforçats en els seus arguments”, assenyala. S'han tornat més bel·ligerants i, malgrat ser minoritaris, aconsegueixen molt ressò.

“El dret a la vacunació és dels nens, no dels pares”, va dir a EL PAÍS Rubén Moreno, secretari general de Sanitat, després de fer-se pública la notícia del contagi del nen d'Olot. El ministeri no ha volgut pronunciar-se després sobre si la immunització hauria de ser obligatòria, ni tan sols sobre si s'hauria d'obrir aquest debat. Tampoc el grup popular al Congrés. José Martínez Olmos, portaveu de Sanitat del PSOE, assegura: “No som partidaris de l'obligatorietat, sinó de campanyes i accions educatives de conscienciació”. Només en situació de risc greu de salut pública estarien a favor de la coerció. El debat, assegura, no havia sorgit mai al ministeri mentre ell va ser secretari general de Sanitat (2005-2011).

Tampoc ha sorgit entre la judicatura, assenyala Marcelino Sexmero, portaveu de l'Associació de Jutges Francisco de Vitoria. Els jutges apliquen la Llei General de Sanitat en casos en què es posa en perill la salut pública o si hi ha risc per a la vida d'una persona. “Per exemple, un cas de negativa a fer una transfusió de sang a un menor. Si hi ha perill per a la vida del nen i segons el criteri mèdic, s'autoritza. Passa també en casos de malalties infeccioses com la tuberculosi o l'ebola, en els quals els jutges obliguen a l'aïllament o al tractament”, assenyala. Però són situacions molt concretes i aïllades, diu: “En vuit anys, n'he pogut tenir un parell de casos”. Es podria demanar responsabilitat als pares del nen d'Olot després de comprovar-se l'efecte de la seva decisió? Sexmero assegura que, en el cas hipotètic de produir-se un contagi, els pares respondrien civilment. “Se'ls podria privar de la guàrdia i custòdia, encara que no hi hagi una altra família que denunciï, perquè la comunitat autònoma podria plantejar-ho d'ofici i, en tenir la tutela automàtica per desemparament, privar-los de la pàtria potestat”.

Responsabilitat dels pares?

Els pares del nen amb diftèria se senten “enganyats” pels grups antivacunes, segons va dir divendres el secretari de Salut Pública de la Generalitat, Antoni Mateu. Han reconegut que “no estaven ben informats”, va afegir, i, a preguntes dels periodistes, va descartar completament la possibilitat de responsabilitzar-los de les despeses del tractament. Sí que es va mostrar a favor de “perseguir de forma punible” els grups antivacunes que propaguen missatges sense evidència científica. El conseller de Sanitat, Boi Ruiz, va assegurar en una entrevista que és partidari de l'obligatorietat d'algunes vacunes.

“Entren en col·lisió dos drets: el de protecció de la salut pública davant del dret individual dels pares”, opina Carmen de la Fuente Hontañón, vicepresidenta de l'Associació Espanyola de Bioètica i Ètica Mèdica. “En un cas de malaltia potencialment mortal com és la diftèria l'opinió dels pares no preval sobre el dret de protecció pel qual vetllen els poders públics”, afegeix. Per Montse Esquerda, directora de l'Institut Borja de Bioètica-URL, “l'ideal seria no haver d'arribar a l'obligatorietat. Només si no s'aconseguís un consens, o si hi hagués un nombre de casos significatiu es podria pensar a canviar la llei”. Francisco Álvarez, pediatre a Astúries, parla de la seva pròpia experiència quan assegura que un metge insistent, si s'explica amb dades, pot arribar a convèncer uns pares: “De 700 pacients que tinc només en un cas una persona s'hi va negar. Vaig parlar molt amb ella. Vaig trigar tres anys a vacunar el nen, però al final el vaig vacunar de tot”.

MÉS INFORMACIÓ