_
_
_
_
_
CORREDISSES

La por fuig del Barça

Hi ha una fe cega en l’equip, en els tres davanters i sobretot en Messi

Ramon Besa
El Barça va guanyar l'última Champions el 2011.
El Barça va guanyar l'última Champions el 2011.uefa

Al Barça li solen anar bé els equips anglesos a la Copa d’Europa. Només cal recordar les seves victòries contra el Manchester United a Roma i Wembley i la final de París amb l’Arsenal. La història blaugrana és plena de partits èpics i de jugades úniques a Anglaterra. No hi ha aficionat que no tingui un bon record, i segurament també algun de dolent, d’estadis com el de Higbury, després l’Emirates, o Anfield i, és clar, també Stamford Bridge.

Molts retenen a la memòria aquell rondo de 87 segons i 27 passades contra el United en temps de Cruyff, o la combinació de 29 tocs i un minut escàs fins que Overmars va rematar a la xarxa del Liverpool, i, naturalment, el gol d’Iniesta contra el Chelsea i els u contra u de Messi contra Del Horno, també a Londres. I inoblidable és també l’actuació de l’equip que va conquerir el camp del Wolwerhampton, coneguts com els llops, el març de 1960 amb el cap de Kocsis: 2-5.

Más información
Luis Enrique no s’avé gens amb Itàlia
Chiellini es perd la final
“Ens falta l’excel·lent”, afirmen els jugadors del Barça

No passa el mateix amb els equips d’Itàlia. Les sensacions són contradictòries: el Barça va guanyar la primera Champions contra el Sampdoria i el Milan va ser qui va posar fi al Dream Team a Atenes. Queden, entremig, les finals maleïdes contra el Benfica de Portugal, aquella en què la pilota anava de pal a pal, i l’Steaua de Bucarest a Sevilla, quan els barcelonistes no van ser capaços ni tan sols de marcar un gol a la tanda de penals, després que Schuster toqués el dos del Sánchez Pizjuán.

Aleshores hi havia molta por de perdre, una sensació que va durar fins que va arribar Cruyff i va contagiar el seu optimisme, tan desbordant que va fer creure als culers que es podia guanyar sense baixar de l’autocar, com havia dit abans Helenio Herrera. I ara, abans d’enfrontar-se a la Juve, tal vegada convindria evitar l’eufòria, extremista com ha estat sempre el Barça. Més que res, hi ha una fe cega en l’equip, en els tres davanters i sobretot en Messi, fil conductor de les darreres victòries del FC Barcelona.

Els seguidors del Barça estan darrerament tan acostumats a guanyar que les derrotes han passat a millor vida i, en molts casos, són experiències no viscudes, sobretot entre el jovent, aquesta generació que ha nascut a partir del 1990. No hi ha pare ni avi, en canvi, que no hagi descobert la Copa d’Europa a partir d’una derrota des que s’han esborrat de mala manera els èxits a la Copa Llatina i a la de Fires. M’ha vingut ara a la memòria després de tornar a veure per Barcelona Hugo Cholo Sotil.

Jo em vaig iniciar en el ritual de la Copa d’Europa després de l’eliminació amb el Leeds United el dia de Sant Jordi de 1975 al Camp Nou. Va ser una nit en què em vaig adonar de totes les contradiccions i els temors que impedien créixer al Barça. Vaig percebre l’adéu blaugrana com un càstig diví perquè aquella temporada el club havia prescindit, per la limitació d’estrangers, de Sotil en favor de Neeskens. Tots els meus amics volien ser i jugar com Neeskens i jo en canvi admirava Sotil i, és clar, Cruyff.

Convindria evitar l’eufòria,

No hi va haver res a fer, i el club del Yorkshire, que tenia la seva raó social a Elland Road, dels Stewart, Lorimer i especialment de Bremmer, va fer bo el 2-1 de l’anada amb un 1-1 a la tornada a l’estadi, que va quedar silenciós i abatut per no haver pogut arribar a una final que guanyaria el Bayern de Munic de Beckenbauer. No vaig parar de donar voltes a aquell matx cada cop que el Barça jugava unes semifinals o la final de la Copa d’Europa fins que va arribar Wembley 92.

Cruyff va ser decisiu perquè el Barça deixés de ser un equip acomplexat i passés a ser un referent del futbol a Europa. L’afició ha perdut també aquell victimisme que la immobilitzava per passar a gaudir de les finals de la Champions. I ara mateix el mèrit més gran del club és la comunió que hi ha dels jugadors amb els aficionats, pendents del camp i no pas de la llotja i de les properes eleccions, ni dels comentaris periodístics, ja siguin crítics o benèvols, interessats o no, tots units, com diu el Cant del Barça.

Han madurat els seguidors i els futbolistes, a l’espera del que faci el club, pendent dels comicis que es faran al juliol, sembla que el dia 19. Les velles històries de la Copa d’Europa han passat a formar part de l’inventari culer, interessa molt més saber què passa i pot passar que no pas el que va passar, dit sigui sense menystenir ningú, ben al contrari. El relat blaugrana continua essent imprescindible per explicar i honrar el més que un club de la mateixa manera que la marca exigeix victòries a la Champions.

Cruyff va ser decisiu perquè

Ho dic ara perquè Neeskens em comença a caure bé, i ja no el culpo de res, i menys de no deixar jugar Sotil. I també ho penso perquè ja no sé què se n’ha fet del Leeds, ni em preocupa des que li va explotar el cor a Bremmer. El Milan s’ha quedat igualment enrere, com el Manchester United i l’Arsenal, per no parlar de l’Steaua, el Benfica i el Sampdoria. El Barça, en canvi, vol guanyar el campió d’Itàlia després de vèncer el d’Anglaterra, el de França i el d’Alemanya, i de guanyar el Madrid a la Lliga.

El Barça aspira a assolir la Champions per coronar un any esplèndid, i d’aquí ve la il·lusió de la gent blaugrana per conquerir Berlín. Tot i que ningú es refia de la Juve, i se sap que és un mal enemic en una final de la Copa d’Europa, s’imposa l’ambició de poder conquerir-la, com va passar a París, a Roma o a Londres. La diferència amb abans és que pocs s’ho esperaven tal com pintava l’any, amb un entrenador nou i molts dubtes respecte a Messi, sobretot després de la derrota d’Anoeta.

No s’ha parlat d’un equip d’autor ni de transcendir ni de pontificar, sinó de guanyar, de la fam que només tenen els que estan acostumats a vèncer i, per tant, no suporten perdre, personificats en la figura de Messi i Luis Enrique. No se sap què passarà a Berlín. No hi ha dubte, en qualsevol cas, que el barcelonisme ha deixat de ser covard, com diu Cruyff, encara que al davant no hi hagi un equip anglès sinó la Vecchia Signora i el seu nom evoqui els temps d’Archibald i Julio Alberto o del president Reina.

Una època tan superada com la dels antics equips anglesos i la de Sotil, als quals ara es recorda sense necessitat de remoure el passat sinó amb la gratitud d’haver contribuït al present, senyal de salut futbolística al Camp Nou. Ja no em miro Sotil com una víctima sinó com un heroi més de la història del Barça.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ramon Besa
Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_