Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Metamorfosi

El PSC segueix sent la segona opció més votada, però ja no és, com fa quinze anys, el partit més semblant a la Catalunya real

L'episodi és conegut, i segur que roman en la memòria de molts lectors. La matinada del 26 al 27 de gener de 2004, hores després de la revelació periodística de la trobada —celebrada unes setmanes abans al Rosselló— entre Josep-Lluís Carod-Rovira i la direcció d'ETA, mentre la convulsió política i mediàtica creixia i el president Maragall es resistia a trencar amb els flamants socis republicans que li havien permès arribar al govern, des dels despatxos de la seu madrilenya de Ferraz hi va haver una trucada, el destinatari de la qual era un destacat alcalde metropolità del PSC. “Estaries disposat a encapçalar la reconstrucció de la Federació Catalana del PSOE, si al carrer de Nicaragua no cedeixen i arribem a la fractura?”

La hipòtesi —o l'amenaça— no va arribar a consumar-se, i la crisi va ser reconduïda. Posteriorment, José Bono, Alfonso Guerra i algun altre baró més o menys jubilat del PSOE han coquetejat en públic amb la mateixa idea. No obstant això, la gran paradoxa de l'assumpte és que una dècada llarga després, sense cap ingerència de Madrid, sense cap trencadissa, el Partit dels Socialistes de Catalunya té cada vegada més la fesomia i el perfil de Federació Catalana del PSOE. Potser no en el discurs oficial, ni en l'actitud d'una part dels seus dirigents, sinó en la sociologia dels votants que li queden i en la geografia dels seus reductes institucionals, que és el que acaba prevalent.

Allò que, durant una trentena d'anys, va fer del PSC un partit diferent del PSOE no eren tant els textos estatutaris, ni el vot diferenciat dels seus respectius diputats al Congrés —que no es va produir mai—, ni l'esperit rebel i replicaire dels seus líders, sinó la capacitat del PSC per conciliar en una síntesi bastant estable dirigents, quadres, militants i electors de cultures polítiques diferents: la cultura clàssica del PSOE jacobí que s'embadalia amb Felipe González i, en el seu moment, va adorar figures com Pepe Borrell o Carmen Chacón; i la cultura profundament catalanista dels qui, sobretot a les demarcacions de Girona i Lleida, enyoraven Josep Pallach, creien en un federalisme plurinacional i consideraven el PSC una aposta pragmàtica gràcies a la qual es podia governar no només a l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià, Sabadell o Barcelona, sinó també a Girona, Banyoles, Igualada, Manresa o la Seu d'Urgell.

Aquesta síntesi, la que amalgamava Celestino Corbacho amb Joaquim Nadal, Manuela de Madre amb Antoni Dalmau, Jesús María Canga amb Joan Solana, s'ha desfet per complet, i els resultats del 24 de maig ho certifiquen de manera implacable. En aquells llocs on domina la cultura PSOE (l’Hospitalet, Tarragona, Santa Coloma, Cornellà, Sant Boi, Viladecans, Rubí, Sant Adrià, etcètera) el PSC aguanta —generalment a la baixa— de la mateixa manera que el conjunt del socialisme espanyol.

En canvi, allà on el PSC va destacar —i a vegades va tenir l'alcaldia— gràcies a un perfil marcadament catalanista, l'enfonsament és espectacular. Si el quantifiquem posant després del nom del municipi les xifres de regidors socialistes obtinguts el 2007, el 2011 i el 2015, els guarismes són els següents: Lleida, 15-15-8; Reus, 10-8-4; Girona, 10-7-4; Igualada, 10-5-3; Vic, 4-2-1; Berga, 6-4-1; Vilafranca del Penedès, 8-6-4; Sitges, 10-7-3; Vilanova i la Geltrú, 10-8-5; Manresa, 8-4-3; Olot, 9-6-3.

Encara que la casuística municipal és infinita, no sembla gaire aventurat relacionar aquest declivi amb la castració de l'Estatut a les mans del Constitucional davant la indiferència o el desdeny del PSOE, i després amb la tàctica fugissera de la cúpula de Nicaragua davant el procés sobiranista. Les xifres anotades més amunt i altres de semblants són el reflex a escala local dels milers de militants i quadres que han abandonat el PSC per desplaçar-se, a bord del Moviment Catalunya, de Nova Esquerra Catalana, i després del Moviment d'Esquerres, d'Avancem, etcètera, cap a l'independentisme.

De manera que sí, amb 530.909 vots (el 17,06 % dels emesos) i 1.278 regidors, el Partit dels Socialistes segueix sent la segona opció més votada a Catalunya, i la tercera en nombre de regidors electes. I, per descomptat, el vot d'un elector de Singuerlín, a Santa Coloma, té el mateix valor que el d'un del centre de Girona. Però el PSC ja no és, com fa quinze anys, el partit més semblant a la Catalunya real. L'un i l'altra han canviat molt.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.