Selecciona Edició
Connecta’t
llibres

Un miracle de 50 planes

Luján va dedicar als tramvies articles on criticava el funcionament deficient i rònec d’un mitjà de transport popular i indispensable

La vaga de tramvies del 1951.
La vaga de tramvies del 1951.

'La Barcelona dels tramvies i altres textos'

Nèstor Luján

Meteora

237 pàgines. 20,50 euros

La Barcelona dels tramvies i altres textos és un llibre que està fet del revés perquè el lector arriba tardíssim, cansat i desanimat a la plana 167. Allà, però, és on comença el dietari de 1947 de l’escriptor i periodista Néstor Luján (Mataró, 1922-Barcelona, 1995), i llavors el lector entén el valor del llibre gaudint com un animal i alhora estranyat que la gran notícia no siguin aquestes poques planes, i que els articles aplegats no siguin res més que un apèndix documental i menor. Els editors, Jordi Amat i Agustí Pons, han cregut que els articles tenen un interès veritable més enllà de l’arqueologia.

Què hi ha al gros del llibre? Hi ha coses d’interès per a un lector professional de la història local, la microhistòria i, si volen, fins i tot els avatars del periodisme sota la dictadura. Seleccionen articles que, segons el pansit pròleg del futur exalcalde Xavier Trias, fan palesa una “llibertat d’opinió” a la Barcelona de postguerra que és perfectament inventada i falsa, inexistent. Luján va dedicar a l’empresa dels tramvies diversos articles on criticava el funcionament deficient, irracional i rònec d’un mitjà de transport popular i indispensable. És un ingredient més dels que porten a la vaga de tramvies icònica del 1951, i ben estudiada per Fèlix Fanés en un llibre de fa molts anys, malgrat que oblidés o marginés aquesta sèrie d’articles de Luján. Sí, fan de motor lent d’una mobilització que no estava basada en raons empresarials sinó polítiques, però trobo que llegits ara fan poc, o molt poc, pes.

Tampoc en fan gaire els altres articles seleccionats, aquelles necrològiques que el més jove de la colla de la revista Destino va anar publicant a mesura que desapareixien els mestres o els referents incontestables del periodisme de tarannà liberal tirant a conservador, d’abans de la guerra i del Destino de la postguerra. Arriba fins a la mort de Josep Pla, però ni tan sols aquest article té gaire d’interès real, no perquè a Luján li faltés el talent de periodista i escriptor, sinó perquè l’ensinistrament de l’escriptura sota el franquisme no se’l va treure tan de pressa com van fer d’altres o fins i tot no estava ja a les seves mans assajar-ho. Les necrològiques embafen perquè no poden dir la substància que fa estimables i admirables molts dels personatges retratats, perquè està lligat de mans i peus i ha d’exalçar amb paraules buides i massa retòriques les qualitats, sovint excepcionals, de molts d’ells: acaben sent més enganyifa que veritat. Cap dels retrats és prou il·luminador o valent o irònic, o esbiaixat o intencionat o subtil com per treure’n alguna cosa més que l’elogi corprès, pla i previsible de la patum.

El miracle arriba a les 50 planes del final perquè ensenyen la veritat amagada de la vida sota un règim despòtic i tan miserablement banal com cruel. Transcriuen les notes de dietari que Luján va anar prenent el 1947, a instàncies de Pla, i escrites amb un nivell de llibertat i provocació, de sarcasme i subtilesa, de voluntat d’estil i sang dolça i sang agre, que fan pensar en una reescriptura molt posterior del text. Però resulta que no: resulta que sota l’abjecció sanguinolenta del franquisme un nano culte de 25 anys podia escriure privadament retrats i síntesis d’una perspicàcia analítica i d’una lucidesa ètica i intel·lectual impertorbable. Com si fos ficció de la bona, però és real.