Selecciona Edició
Connecta’t
Marginàlia

Llibres i biblioteques

Com el llibre imprès va venir després del manuscrit, així hem arribat a l’època dels e-books, i serà tan imparable com les altres

La impremta de Gutenberg.
La impremta de Gutenberg.

Un bibliotecari francès que estima els llibres acaba de publicar-ne un que bé podria traduir-se: Virgile Stark, Crépuscule des bibliothèques (París, Les Belles Lettres, 2015). L’obra fa una defensa abrandada del codex, és a dir, els llibres enquadernats tal com els coneixem (encara) avui dia; execra les noves tecnologies —no solament pel que fa a la seva aplicació en el camp dels llibres i la lectura—; rebat els arguments dels qui diuen que així com el còdex va venir després del volumen, o llibre enrotllat —els jueus encara el fan servir a la litúrgia de cada dia—, i així com el llibre imprès va venir després del llibre manuscrit, doncs així mateix hem arribat a l’època dels e-books, i aquesta nova invenció serà tan imparable com les altres.

Stark, que en tot el llibre fa honor al seu nom de fonts, Virgili, ha vist només en deu anys a la Biblioteca Nacional Francesa com els bibliotecaris passaven de ser consellers dels lectors i organitzadors per matèries subtils dels fons d’una biblioteca, a ser una mena de farmacèutics actuals, és a dir, intermediaris d’un comerç, en el nostre cas el del llibre electrònic. Un dia es trobava rere el taulell de bibliotecari quan un professor d’edat i cabells blancs va demanar un llibre de certa antiguitat. Un estudiant que hi havia a la cua, darrere d’ell, va dir en veu alta, amb prou cortesia: “Això pot trobar-ho digitalitzat”. El professor ni es va tombar. Va dir en veu també alta, però adreçant-se a l’autor del llibre que comentem avui: “És que a mi m’agraden els llibres”.

D’aquesta anècdota se’n podria desprendre el fet que ‘cadascú per on l’enfila’ i que, al capdavall, tant se val el format en què un llibre es llegeix, mentre es llegeixi. Llavors és quan Stark ataca de debò, remetent-se, sense citar-lo, a les tesis més importants del XX i el que portem del XXI sobre la tècnica i, per escreix, sobre les noves tecnologies: les de Heidegger. L’autor fa servir l’ordinador a casa com hi ha gent que encara fa servir la màquina d’escriure; però va posar-se en estat d’alarma davant aquestes invencions i avenços —escatològics en el sentit teològic de la paraula— dels nostres dies. No solament no creu que la lectura de llibres en una tauleta hagi de substituir i acréixer la lectura, sinó que està convençut que aquest invent acabarà amb la literatura i la lectura. Les noves tecnologies digitals, és un fet, han portat els seus usuaris —en especial els joves que ja han nascut en aquesta “civilització bàrbara”— al costum d’obtenir informació d’una manera ràpida i completament acrítica. La lectura, per contra —no parlem dels best-sellers; parlem de Montaigne, de Proust o de Thomas Mann—, demana una actitud pacient, mediatitzada i òptima per a gent amb molta paciència, no amb presses.

Segons Stark, el que ha succeït ha estat que el mite vuitcentista del progrés, que va rebre una enorme dosi de desencís amb les revolucions de 1830 i de 1848, estava a punt de quedar en suspens per molt de temps (en especial ho està ara a causa d’una crisi que es presenta endèmica i permanent), quan, per efecte d’una invenció enlluernadora —les tecnologies digitals en totes les seves variants, aparells i aplicacions—, va donar un alè inesperat a aquest grau d’escepticisme que la humanitat havia covat i que havia portat a idees polítiques revolucionàries, com el marxisme. Aquestes revolucions no es van consumar o han acabat fracassant (Cuba), però en el seu lloc, per creure a la manera messiànica en un progrés indefinit i interminable cap a un paradís sempre perfectible, van aparèixer els ordinadors, els mòbils, els iPads, les tauletes, els e-books i tot el que es pugi imaginar.

En ple XIX Goethe va escriure: “Observo com un dels mals més grans del nostre segle [que ho és de la industrialització] l’avidesa amb què la gent devora tot el que apareix... Res no pot sadollar aquest apetit de famèlic, que no deixa res en la reserva per al futur”. De moment, sembla clar que els llibres no són considerats una “reserva de futur” sinó una mena d’antiguitat de la qual —ho imagina tot ésser-autòmat— un dia ens en podrem estar perfectament.