Catalanisme integrador

Espanya és plural. Catalunya, també. Més encara: el catalanisme, aquest moviment polític centenari dedicat a la doble tasca de garantir l'autogovern (de Catalunya) i de contribuir al govern (de tot Espanya), és plural. Quan ha estat obedient –gairebé sempre, excepte en fases exaltades com l'actual– a aquest doble imperatiu en sentit integrador ha donat bons resultats per a la modernització d'Espanya, i els únics –bons resultats– tangibles per als catalans.

De manera que més aviat s'hauria de parlar de catalanismes. Que no admeten monopolis, segrestos ni imposicions per part de cap nacionalisme, especialment si es despleguen en propostes radicals i fracturadores de la societat.

La millor demostració dels enunciats anteriors és el document que la direcció del partit democristià català, la Unió Democràtica de Josep Antoni Duran Lleida (federat amb el que queda de la Convergència pujolista, avui seguidora d'Artur Mas), contra l'absurd full de ruta que aquest va signar el 30 de març passat amb Esquerra Republicana, després d'assumir tots els seus envits rupturistes i de renunciar a la seva trajectòria, exemple i èxits obtinguts des de la moderació, combinada amb una fermesa assenyada. A més a més, Unió sotmet la seva proposta a la militància (a diferència del seu soci) i pren la iniciativa política.

On el full de ruta secessionista preconitza una declaració sobiranista i un procés constituent mai “supeditats a la vigència jurídica”, Unió s'hi oposa si són empresos “al marge de la legalitat”.

On Convergència i Esquerra propugnen negociacions amb l'Estat sobre “les condicions” de la secessió decidida per ells amb antelació, els democristians suggereixen un procés de diàleg profund previ a tota decisió.

On el secessionisme simplista postula negociar amb l'ONU i la UE “el reconeixement del nou Estat” i la negociació de la seva readmissió, Unió defensa que no s'ha de fer res que faci perillar la permanència de Catalunya a Europa.

Es tracta, així doncs, de dues propostes de full de ruta, és a dir, de programes a mitjà termini, no només diferents: antagònics. I a bona hora. No ha deixat de ser patètic que aquest dimecres Artur Mas considerés tots dos papers com a compatibles. O no ha llegit el seu (cosa que no és descartable, perquè no el va signar ell mateix, sinó alguns dels seus ajudants) o la passió l'encega davant de l'evidència que el procés encapçalat per ell no és que naufragui, agonitzi o capoti: és que no concita ni tan sols el suport del seu soci íntim des de fa tres llargues dècades.

Que el procés independentista s'hagi encallat no implica que no hi hagi un amplíssim nombre de votants independentistes de bona fe, inassequibles pel desànim. Mobilitzats, sobretot, més que per un desig de separació, per la desídia governamental o la desconsideració lingüística, com ha passat a la Franja aragonesa, a València o a les Balears. D'aquí la urgència d'abordar aquests afers, i la frustració que el calendari electoral exigeixi molta valentia als qui ho consideren necessari, com el Cercle d'Economia.

Un altre certificat de defunció del programa secessionista tal com es plasma en el pacte CDC-ERC (insistim, res a veure amb la permanència d'un electorat, encara que minvant, a favor) ha arribat aquest dimecres de la propera alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. “No signarem fulls de ruta que ens són impropis”, ha assegurat davant la pressió d'Esquerra, que hi condiciona el seu suport. Cal destacar la coherència dels que han volgut situar l'agenda política entre progressisme i conservadorisme, i es neguen al fet que, per caducs càlculs de poder, torni a imperar el monotema infèrtil i declinant del separatisme.