Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Rita, Pirros i Boabdil

La impunitat cívica, i de vegades jurídica, de tanta corrupció era insuportable. El retret moral de la ciutadania s'ha expressat per fi en forma de càstig democràtic

Rita Barberá, en la intimitat, és malparlada. Les càmeres de televisió van captar la nit del 24-M com deia una paraula que, per la seva polisèmia, pot significar una piadosa jaculatòria eucarística o una malsonant referència a una gran patacada. Segurament en aquell moment no formulava cap jaculatòria. La paraula la va repetir la inefable Rita abraçant el delegat del Govern, presumpte corrupte, detingut cinc dies més tard. Amb tosca sinceritat, s'acomiadava, derrotada. La seva candidatura ha estat la més votada, però la seva victòria ha estat com la del rei Pirros, que va vèncer perdent la majoria dels seus guerrers. Plorava, perquè ha perdut per sempre la seva luxosa Alhambra consistorial que, com Boabdil, “mai va saber defensar” com a demòcrata.

Durant molt de temps semblava que les innombrables notícies sobre la corrupció sistèmica no havien de passar factura al seu territori, ni en d'altres. Ofuscats pel botí de la brega especulativa, van forjar la crisi econòmica, van créixer amb ella, van crear pobresa i van multiplicar la desigualtat. S'escampava la desmoralitzant sensació que els electors no reproven la deshonestedat política, ni la notòria delinqüència governamental, ovacionada pels seus fidels i encoberta amb les banderes adequades. Era incomprensible que els votés ningú, més enllà dels seus col·legues, còmplices, encobridors, receptadors i expectants d'eventuals avantatges futurs. Però els votaven.

Això es va acabar. La impunitat cívica, i de vegades jurídica, de tanta corrupció és insuportable socialment. Els votants han formulat el seu càstig democràtic. Ja no podran seguir governant com fins ara, solament amb els seus vots. Rita, abatuda, expressiva i llenguallarga, amb el "caloret" de les seves llàgrimes, ha verbalitzat la més succinta descripció del que ha passat: que el retret moral de la ciutadania s'ha expressat com a retret polític. Li ha ocorregut a la malparlada Rita i també a molts altres. A Barcelona, Trias, moderat i educat, carrega no només les seves insuficiències, sinó, sobretot, amb els pecats del seu vell líder i família, els dels seus tèrbols companys de formació política, i les aclaparadores i injustes retallades del seu actual cap de files.

El retret moral i cívic que, finalment, manifesten els ciutadans amb el seu vot, també s'expressa, de vegades, en les lleis que elaboren els seus representants a les Corts. Està en tràmit parlamentari un projecte de llei per donar publicitat a les sentències de frau fiscal extraordinari. Es pretén, pel que sembla, defensar les arques de la Hisenda Pública redoblant, amb la seva publicitat, la sanció als grans defraudadors. El passat dia 21 de maig el Consell Fiscal (òrgan consultiu del Fiscal General) va emetre un informe sobre aquest projecte. Els fiscals diuen amb tota raó que la publicitat d'aquestes sentències s'hauria d'estendre a unes altres que també siguin de rellevància pública. Per això s'hauria d'incloure, en primer lloc, la publicitat de les sentències que condemnin els polítics corruptes, perquè els seus delictes afecten greument els interessos econòmics públics i privats tant o més que els dels defraudadors fiscals.

El debat preparlamentari ha permès conèixer posicions sorprenents, objectivament favorables a defraudadors i corruptes

El debat preparlamentari ha permès conèixer posicions sorprenents, objectivament favorables a defraudadors i corruptes. Diuen que les penes de vergonya pública són inconstitucionals, que la publicitat de la condemna malmetria l'honor del condemnat. Però malament podrien al·legar el seu dret a l'honor, perquè, com ha dit el Tribunal Constitucional, "ni la llei ni la Constitució poden garantir a l'individu contra el deshonor que neixi dels seus propis actes".

Segons aquest raonament caldria pensar fins i tot en un registre públic d'aquest tipus de delinqüents antisocials, amb indubtables efectes dissuasius i de prevenció. Un aparador contra la desvergonya. La lluita contra la corrupció exigeix formes noves i extraordinàries per combatre-la, promovent el retret moral, cívic i democràtic, de forma proporcional i amb els límits legals adequats. La gent té dret a conèixer els corruptes i les seves malifetes, a castigar-los amb el rebuig social. L'exercici del dret a la informació necessita una publicitat oficial efectiva, completa i immediata de les seves condemnes.

El càstig electoral del 24 de maig era necessari, però no n'hi ha prou amb una clatellada política, alleujament democràtic d'una indignació excepcional. No n'hi ha prou amb la patacada grollerament descrita per la senyora Rita. Després de la seva catastròfica victòria pírrica i les seves llàgrimes de Boabdil, ja han començat, tots, a recompondre la seva Esperanza. Per això, el retret ètic de la corrupció sistèmica s'haurà de mantenir i expressar mitjançant un rebuig democràtic inqüestionable, permanent i irreversible.

José María Mena és exfiscal del Tribunal Superior de Justícia