Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els silencis del Macba, cara o creu

Obre per fi l’exposició de Sergi Aguilar, un altre episodi significatiu de la crisi del museu que ara s’eixampla amb els resultats electorals

Mentre no es constitueix el nou Consistori, el Macba en crisi recompon peces en silenci. Atorga plens poders al gerent (l’únic càrrec que no ha conegut mai destitució ni dimissió, condicions que semblen exclusives dels directors i dels equips artístics responsables). Espera el concurs internacional ja convocat per a la nova direcció. I obre aquest dijous, per fi, la retrospectiva de Sergi Aguilar (Barcelona, 1946). En silenci o gairebé.

Home de cultura eminent i discret, col·lectiu, generós, Sergi Aguilar ha estat un dels pocs adhesius de l’escena artística oficial de Barcelona. Des dels anys de creació de l’Icub municipal socialista, des de l’associacionisme professional d’artistes, convulsionats quan el Fòrum va desallotjar-los del Poblenou, i ara també des de la direcció de la Fundació Suñol, tan atenta als artistes locals i en particular, als joves. Aguilar ha treballat més per Barcelona que per la seva pròpia obra, diguem-ne. Doncs fins a un artista així la crisi del Macba li ha estat a punt de costar l’exposició que aquest dijous per fi s’hi obre, la primera que interpreta la seva llarga trajectòria.

La crisi del Macba no està resolta encara, més aviat s’eixampla amb els resultats municipals a la Casa Gran. No que s’agreugi, s’eixampla. Ja veurem com van les coses, potser hi ha ocasió de guanyar una mica d’interès del personal, olímpicament indiferent. El silenci ciutadà té la virtut de constatar que això dels museus només importa als de l’ofici i benefici, i per això mateix, pels diners públics que hi ha hagut i hi ha en joc, l’auditoria ciutadana s’hi haurà d’interessar tard o d’hora. També està a l’aguait del nou Govern barceloní la comunitat artística oficial, ben cohesionada en la fidelitat al museu. Coses de madona Història. El segle XX va començar amb l’artista d’esquena al museu i ha acabat amb l’artista ben aferrat al museu.

Ara les imatges canvien el focus, es renoven, algunes retornen. Fa dies que va, aquest procés de les imatges, només que ara s’intensifica. Madona Història també diu que una cosa és la comunitat artística oficial i l’altra la creació. Si artistes oficials, reconeguts pels media, poden publicar articles sobre l’exposició La bèstia i el sobirà sense veure-la o en comenten només una obra, la que va causar la crisi, isolada, sense relació amb l’exposició, poc sembla que es pugui parlar de creativitat en les esferes artístiques oficials. No sé què dirien aquests artistes si s’aplica la mateixa recepta a una exposició seva. Ara que entrar, el que es diu entrar, en un debat públic sobre la crisi del Macba, ho han fet pocs artistes. El seu silenci és eloqüent, ¿de què? ¿Tal vegada de la inexistència de comunitat artística en els límits oficials?

Costa així creure en la creació dins de la colossal Institució Art configurada a finals de segle i decadent des de la crisi general del 2007. Una bombolla més. Però això, va dient madona Història, només vol dir això: que la creació, la creativitat, potser és en un altre lloc. En els marges, fora, arreu excepte dintre.

El silenci és també norma en la trona de tres potes del Macba (Ajuntament, Conselleria i la privada Fundació Macba) i els seus influents cercles. En aquesta crisi, ha tancat files com un sol home. Ni per un dels que seria plausible pensar que és dels seus, Sergi Aguilar, ha mogut peça. Tampoc no ha dit res de la caiguda del programa d’una mostra reduïda però que hauria estat significativa, a la Capella del Macba, de Jaume Plensa, a qui tampoc el Macba ha dedicat cap exposició, i mira que Plensa és amplament reconegut i un escultor molt dotat per a l’art públic però que ben poqueta cosa té als carrers de Barcelona.

Aquí tenim, per fi, Sergi Aguilar al Macba, en una exposició que no es presenta com a retrospectiva però que d’alguna manera ho és. És una exposició del curador com a intèrpret, Valentín Roma. Val la pena pensar-hi perquè el seu nom ha caigut dels crèdits. Va ser defenestrat com a conservador en cap del Macba just enmig d’aquest projecte. Aguilar i Roma han treballat ben junts en la proposta, una mirada neta a un artista de l’art “local” que d’altres curadors i historiadors han desatès.

El títol és Revers / Anvers (1972–2015). A madona Història li agradarà, que d’això va també la crisi del Macba que, per atzar o per necessitat, continua ensenyant les vergonyes. Creu i cara, de cara o d’esquena.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF