Selecciona Edició
Connecta’t
revista de premsa

Els decibels polítics dels xiulets al Camp Nou

Pluja d'editorials i comentaris sobre la protesta durant la final de la Copa

Tribuna del Camp Nou en el moment de la xiulada.
Tribuna del Camp Nou en el moment de la xiulada.

Els xiulets a l’himne espanyol durant la final de la Copa al Camp Nou van arribar al 120 decibels. Molt més que el soroll que fa una moto sense silenciador (115). Menys que el d'un avió enlairant-se (148). Però també han pujat molt els decibels dels comentaris a la premsa. I no només a la premsa. A Twitter, un internauta penjava una nota del PP de Madrid del 2010 (“las pitadas que se lleva ZP es porque la gente está de él hasta el gorro, es libertad de expresión”) i escrivia que estava fart de la doble moral del partit. Un segon argumentava que si els responsables de la caixa b del PP eren els gerents, llavors els responsables de la xiulada són els xiulets. Amb una intenció ben diferent un altre es lamentava que segurament els xiulets s'han comprat amb els diners que els espanyols donen al Govern català. I així, molts i molts i molts.

Fins i tot Anonymous ha intervingut en la qüestió. En un comunicat s’explicava el que havia passat perquè poques persones s’alegren ja de ser espanyols, sense pàtria, sense recursos, sense feina, sense drets… i “lamentablement per a vostès sense por”.

Editorials

Si hi ha xiulades, no hi ha partit, defensa l’Abc

Dilluns es va reunir la Comissió Estatal contra la Violència en l’Esport. Va obrir un expedient i va enviar el cas a la Fiscalia. Ahir es van publicar unes quantes editorials. El Periódico afirmava que la xiulada no encaixa en els àmbits sancionables que són competència del comitè i, davant l’anunci del PP de canviar les lleis perquè aquestes conductes es puguin perseguir sense entrebancs, el diari considerava que “legislar en calent” no és la millor manera de resoldre el problema. La Vanguardia creia que es va imposar una actitud prudent, “la més adequada en temps que ja són prou agitats”.

L'Abc, en canvi, defensava que l’Estat ha de ser “molt més expeditiu”. El titular de l'editorial ja resumia la recepta patrocinada pel diari: “Si hi ha xiulada, no hi partit”. O es dóna per derrotat l’equip de l’afició que hagi perpetrat la xiulada o es suspèn el partit quan els seus protagonistes siguin les dues aficions. El Mundo, on la majoria dels articulistes residents han estat particularment durs amb els xiuladors, publicava ahir un editorial on advertia al Govern que no havia de promoure un canvi legal que atempti contra la llibertat d’expressió. Xiular l’himne no ha de ser delicte, afirmava, i acabava considerant desmesurada una eventual sanció als 99.300 espectadors del Camp Nou. El diari ja havia anticipat aquesta posició el mateix dia del partit amb un altre editorial on sostenia que els clubs no poden actuar contra la llibertat d’expressió dels assistents a l’estadi i “també seria desmesurat suspendre el partit com fa la llei francesa si hi ha una xiulada a La marsellesa”.

I el problema no és altre que un Estat que no accepta la seva pluralitat nacional (Ara)

L’1 de juny, La Razón feia un veritable desplegament. Set pàgines i una portada on, obrint, recordava una sentència de l’Audiència Nacional del 2009 que fixava que la xiulada en un altre Athletic-Barça de final de Copa no podia ser considerada com a incitació a l’odi i estava protegida per la llibertat d’expressió. Al diari no li agrada aquesta sentència i obria la portada amb un: “La Justícia empara xiular el Rei”. En defensa del Rei i de l’himne publicava un editorial on, ensumant-se que “les sancions possiblement no passaran d’una multa”, rondinava a les autoritats espanyoles per “falta de coratge”.

Aquest mateix dia, L’Esportiu, d’El Punt Avui, titulava la seva editorial “La xiulada treu de polleguera tot un Estat” i sostenia que l’Estat espanyol demostra la seva feblesa si una xiulada d’un minut li provoca una crisi d’aquesta dimensió. Aquest dimecres, l'Ara recull que el portaveu del PP al Congrés ha tractat d’energúmens i malalts els que van xiular. A l’editorial sostenia que la solució autoritària no és una solució, sinó que forma part del problema. “I el problema no és altre que un Estat que no accepta la seva pluralitat nacional”.

Els diaris esportius

Els columnistes dels diaris esportius també hi van dir la seva dimarts. J. M. Casanova, a l’Sport escrivia que el PP no aconsegueix convertir el cas en una qüestió d’Estat i que la Comissió Antiviolència “es queda en anti-res”. Al Mundo deportivo, Francesc Aguilar feia una colla de preguntes: On eren els que demanen sancions quan es van xiular els himnes de França, Itàlia o el Regne Unit als partits de la Roja? I la bandera nazi a la final de Copa a la fan zone del Reial Madrid a València? Per què no diuen res del fet que el Reial Madrid es va negar a acollir la final de Sa Majestat, el rei Felip VI? Pitu Abril i Ernest Benach, al mateix diari, recordaven les paraules de Piqué: "Algú s’ha preguntat les raons que poden tenir per xiular?".

El director de La Vanguardia critica la portada de La Razón

Al diari As, Alfredo Relaño titulava el seu comentari “Somriure de Mas a la tribuna dels plutòcrates”. Cal entendre la xiulada que té un fons seriós, deia, però no el somriure cínic de Mas ni la postura mel·líflua dels dos clubs, sense valentia moral. I acabava negant que Antiviolència sigui la solució, “un organisme tan llargament desacreditat que com menys aparegui en una cosa tan seriosa com aquesta, millor per a tothom”.

A Marca, Tomàs Campos defensava que el remei més efectiu seria no donar entrades per a la següent final de Copa, l’any que hi arribi, a l’equip que hagi protagonitzat la gresca.

Portades

Els decibels polítics dels xiulets al Camp Nou

Diumenge, després del partit, les portades ja eren senyals clars del to que agafaria la informació dels diaris. Marca i As titulaven amb la victòria del Barça i dedicaven un espai a la xiulada ("Mucho ruido, mucho Messi", deia l’As;). El Mundo deportivo i l’Sport no esmentaven la protesta. Alguns van fer jocs de paraules més o menys intencionats. Marca titulava “Su majestad” amb una foto de Messi i el de l’Esportiu era “Només tenim un rei”, amb una imatge del Barça guanyador.

Els decibels polítics dels xiulets al Camp Nou

Entre els diaris generalistes, l’Abc ni en parlava. La Vanguardia, l'AraEl Periódico donaven relleu a la victòria esportiva. El Mundo, amb una imatge de la tribuna, feia un titular on la gradació era clara: “Monumental xiulada al Rei, somriure de Mas i Barça campió”. Aquest somriure ha estat criticat aquest dimecres per part de Joaquín Luna a La Vanguardia: la rialleta d’un “penyista” que ve a dir “que es fotin els catalans que no pensen com jo”.

Amb la mateixa foto d'El Mundo, La Razón no estava per romanços: “Insult a Espanya”. Una portada que no va passar desapercebuda al director de La Vanguardia, Màrius Carol: La xiulada, va escriure, “és un fet reprobable, però no fins a l’extrem de marginar l’emoció d’un partit de futbol i titular 'Insult a Espanya' en una portada”. Aquest país, acabava, necessita més bombers que piròmans.

Jorge Bustos recrimina als xiulaires que “aquests collons” els havien de tenir amb Franco

Comentaris encesos

A La Razón, l'Abc i El Mundo és on s’han publicat els articles més encesos. Jiménez Losantos, davant el que considera una exhibició d’odi ètnic, està convençut que el secretari d’Estat de l’Esport no tancarà el Camp Nou, ni expulsarà el Barça de la Copa i la resta de competicions espanyoles “que és el que haurien de fer unes autoritats dignes d’aquest nom”.

Ignacio Camacho, a l’Abc, ha tret suc de la dada que la retransmissió va tenir cinc milions de teleespectadors menys que la final de l’any passat. “Fa la impressió que a moltes llars espanyoles s’ha produït una xiulada silenciosa, una protesta espontània, un senyal de repugnància davant de l’aquelarre d’intransigència nacionalista”. La dignitat nacional, teoritzava, s’ha manifestat apagant els televisiors. Al mateix diari i dia, David Gistau parlava dels cavernícoles de l’odi i del territori sagrat, però al seu article hi apareixia una víctima col·lateral, o no tant: “No entenc per què la Reina, una mica com Clark Kent, desapareix cada cop que hi ha enrenou i el rei ha de superar una situació difícil”. L’articulista, recordant Sofia a Guernica l’any 1981, començava a veure les diferències entre “una reina que apechuga y una ‘It-Girl’ coronada” (sic).

També cal conservar el castellà genuí que fa servir César Vidal a La Razón: “Nadie puede entender por qué pitan cuando mantenemos sus dispendios, cuando soportamos su desprecio y cuando aguantamos sus dislates pseudohistóricos (..). Hasta dan ganas de preguntar: ¿Por qué pitáis si nos sacáis hasta los higadillos? En realidad, deberíamos ser nosotros los que pitáramos para expulsaros del campo de juego” Jorge Bustos, a El Mundo, no es va quedar enrere. Recriminava als xiulaires que “aquests collons” els havien de tenir amb Franco i es manifestava convençut que l’espanyol no aprèn bones maneres si no és “a palos”. Al mateix diari, Salvador Sostres demanava valentia a Espanya per no tolerar aquests ofenses a la seva dignitat institucional. Xiular, sostenia, no és llibertat d’expressió. És mala educació menyspreable de tribus amorfes i lluny de la mínima higiene ciutadana que han d’exigir-se els Estats moderns.

Dades

Durant tots aquests dies, més d’un diari, ha estudiat els antecedents i el dret comparat. Més d’un ha recordat que el primer episodi d’aquesta mena es va produir el 14 de juny del 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera a un partit d’homenatge a l’Orfeó Català a les Corts. 14.000 espectadors. El camp va ser tancat tres mesos, i Joan Gamper, ciutadà suís resident a la ciutat i fundador del club, va ser convidat a abandonar el país.

Moltes capçaleres també han recordat que França sanciona des del 2003 les xiulades a l’himne o al cap d’Estat amb multes i fins sis mesos de presó. A Itàlia, en canvi, a la final de Copa de l’any passat entre Fiorentina i Nàpols a Roma es va xiular l’himne. No es va fer res i ja ningú se’n recorda. Gal·lesos i escocesos també xiulen quan s’enfronten amb la selecció anglesa, tot i que el seu himne, Déu salvi la Reina, és l’himne de la Unió, no d’Anglaterra, que no en té, segons l'Abc. L’octubre del 2012 en un amistós Espanya-França es va xiular La marsellesa. No va haver-hi sancions. En canvi, l’any 2013, la FIFA va imposar una multa de 13.239 dólars a la Federació de Costa Rica pels xiulets a l’himne dels Estats Units en un partit de classificació per al Mundial del Brasil.

L’octubre del 2012 en un amistós Espanya-França es va xiular La marsellesa

Tertúlies

Ernesto Sáenz de Buruaga, al seu programa de TVE, va convidar sis ponents, cinc dels quals, i el mateix moderador, estaven molt indignats amb la xiulada. El sisè, l’economista Iván Ayala, a prou feines va poder demanar calma.

Oriol Junqueras en una entrevista a Catalunya Ràdio va admetre que alguna vegada havia xiulat l’himne espanyol però li sembla millor no xiular els himnes perquè representen sentiments de persones. Ara bé, va continuar, quan t’imposen determinats símbols la gent té llibertat per expressar-se. “Quan Catalunya”, va cloure, “sigui independent no caldrà perquè serà una relació entre iguals, sana, amical”. Miquel Porta Perales, el mateix dia va comentar les frases de Junqueras a TV3. No li semblava una bona manera de començar una amistat xiular l’himne i, va dir, en aquestes circumstàncies Espanya té dret a practicar el victimisme de la mateixa manera que ho fa Catalunya.

Els decibels polítics dels xiulets al Camp Nou

Una darrera píndola al debat la va posar Rafael Nadal ahir la tertúlia de RAC1. Nadal va dir que tenia la impressió que tots hem renunciat a reclamar un cert equilibri de simbologies. “El 92 es va viure la darrera celebració on era possible aquesta Espanya plurinacional i on es va fer un esforç d’equilibri”. Una tertúlia, per cert, que poc abans havia plantat una dels seus membres, Andrea Levy, vicesecretària d’estudis del Partit Popular de Catalunya. Motiu: les reiterades vegades, fins a vuit, que un col·lega de tertúlia, Xavier Sala i Martín, li va preguntar si era militant del PP. "Saps per què ho pregunto?", va dir-li Sala i Martin, perquè “la gent ha de saber qui opina en llibertat i qui amb disciplina de partit”. Levy, molt enfadada, va titllar l’economista de pretensiós i maleducat. “Potser tu ets aquí perquè ets amic de Francesc Homs”, va replicar Levy. Mentrestant, inútilment, Jordi Basté, defensava la independència de criteri de Levy, Sala i Martín treia una conversa privada amb Levy on, segons ell, li va dir que rebia esbroncades del partit i que deia coses encara que després la renyessin. Va ser la darrera cosa que va voler sentir Levy. Se’n va anar.