Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Jo també podré desobeir?

Que l'autoritat que exerceix un poder públic determini, desobeint les lleis, què és just, ens remunta a vells temps predemocràtics

Compro EL PAÍS de dilluns i em sorprenc amb un titular de portada: Desobeirem les lleis que ens semblin injustes. Qui ha pronunciat aquesta frase? Ada Colau, probable nova alcaldessa de Barcelona. Vaig a les pàgines de l'interior per assegurar-me que els termes de la portada siguin exactament els mateixos que els de l'entrevista. Doncs bé, encara són més contundents: “Si cal desobeir lleis injustes, es desobeeixen”. Vegem-ho.

Jo no sé si Ada Colau és conscient del que diu, em temo que no. Des d'un punt de vista democràtic, es pot contraposar llei a justícia, entenent per llei el mandat d'un poder democràtic, i per justícia, les idees individuals, pròpies, sobre allò que és just o injust. Podem pensar, així doncs, que una llei és injusta. Ara bé, com a ciutadans hem de, primer, complir-la i, segon, intentar que es canviï exercint tota la nostra influència política mitjançant l'exercici dels nostres drets: llibertat d'expressió, reunió, manifestació, associació, vot en eleccions. Si aconseguim canviar-la, molt bé. Si no és així, a aguantar i seguir complint-la. Això és la democràcia: la nostra opinió individual no es pot imposar a una decisió col·lectiva legitimada després d'un procés democràtic.

Però si això és així per als ciutadans, ho és molt més per als poders públics. Que un ciutadà infringeixi una llei, cosa molt freqüent, no posa en perill l'ordre en la societat, ni atempta contra la seguretat jurídica general. Ara bé, si les autoritats públiques anuncien que desobeiran les lleis, el desordre social està garantit: si els de dalt estan decidits a desobeir, els de baix no estan obligats a complir, ni tan sols, per descomptat, els mandats del poder emanats de la desobediència a les lleis.

Si les autoritats públiques anuncien que desobeiran les lleis, el desordre social està garantit

No us penseu amb això que posicions com la meva, que crec que són les de qui respecta un Estat democràtic de dret, són partidàries de l'ordre social establert, és a dir, que només pretenen preservar aquest ordre. No és així, almenys en el meu cas. Vull modificar moltes situacions que, des del punt de vista ètic, em semblen un pur desordre. Ara bé, com a demòcrata crec que ens hem donat un sistema en el qual és bàsic observar els procediments per canviar les lleis, que aquests procediments són essencials, encara que no siguin l'única cosa essencial d'una democràcia. Per tant, no respectar-los és, senzillament, ser autòcrata, el contrari de demòcrata.

Aquest és l'altre punt que potser la senyora Colau ignora. La seva frase no només no és pròpia d'una demòcrata sinó que ens condueix a una concepció rància i antiga, la d'abans del segle XVIII, sobre el que és just. A l'Edat Mitjana, el “just” era determinat per l'Església i els seus teòlegs; a l'edat moderna, en les monarquies absolutes, pel rei que seguia, segons li interessava, la doctrina catòlica. Els carlistes es van enfrontar als liberals, al segle XIX, per aquestes raons: en contraposició a la llei dels revolucionaris francesos, en teoria la llei del poble, sostenien només la validesa de la llei natural, la de la doctrina catòlica promulgada pel rei. Només aquesta era la llei justa.

La doctrina democràtica va néixer de la idea de contracte: els homes (entesos com a conjunt del gènere humà), lliures i iguals per naturalesa, establien un pacte pel qual creaven un Estat l'única missió del qual era garantir la seva llibertat i igualtat individual. Aquest Estat exercia el seu poder mitjançant lleis, és a dir, uns mandats elaborats i aprovats pels representants dels homes reunits en assemblea. Per tant, la sobirania, el poder suprem, deixava de residir en el rei o en l'Església, i passava a residir en el poble, que s'expressava mitjançant les normes jurídiques aprovades pels parlaments representatius, les quals determinen què és just. Davant la justícia del dret natural antic, absolutista, aquesta és la justícia del dret positiu modern, democràtic. Hem convingut que, mentre no es canviï, el que és just és la llei.

Aquesta és, en atapeïdíssima síntesi, el procés mitjançant el qual s'exerceix el poder en una democràcia. Que l'autoritat que exerceix un poder públic determini, desobeint les lleis, què és just, ens remunta a aquells vells temps predemocràtics. Compte amb les paraules! Gairebé sempre són la disfressa d'una mentalitat. Si vostè és alcaldessa, senyora Colau, jo també podré desobeir la llei, en cas que em sembli injusta?

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional