Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Guerra de posicions

Alguns dirigents de la dreta han mostrat desconcert vital davant la derrota electoral i han reaccionat amb idees estantisses i referències a la Guerra Civil

Després de les eleccions municipals i autonòmiques del 24-M podem fer moltes lectures dels resultats i de les possibles aliances per governar. És important ressaltar l'èxit de les coalicions de partits d'esquerra, col·lectius socials i independents que han aconseguit derrotar les forces conservadores i de dretes que senyorejaven per tot el país. Una de les moltes conclusions que es poden extreure de la gran victòria de Barcelona en Comú i d'Ara Madrid ha estat que el seu vot, majoritàriament, ha sortit dels districtes populars, dels barris on més s'han acarnissat les polítiques d'austeritat de la dreta.

A Madrid, la candidatura de Manuela Carmena ha guanyat en tots els districtes del sud (La Latina, Carabanchel, Puente Vallecas, Moratalaz, Villaverde, Vicálvaro, Lavapiés, Vila de Vallecas), mentre que el nord ha estat per al PP (Salamanca, Fuencarral, Moncloa, Chamartín). En els primers, l'esperança de vida és entre dos i tres anys inferior que en els segons. En aquests mateixos barris la participació ha augmentat entre tres i cinc punts. Veiem que hi ha una estreta relació entre les propostes de l'esquerra de lluita contra les desigualtats i contra la corrupció i la resposta en vots i participació de la ciutadania d'aquests barris, farta de polítiques dures de la dreta i tíbies de la socialdemocràcia.

A Barcelona ha passat una cosa semblant. Barcelona en Comú s'ha imposat en els barris obrers (Trinitat Vella, Nou Barris, Sant Andreu, Horta-Guinardó, Raval), on hi ha hagut un augment important de la participació, cosa que demostra que les propostes d'esquerres han tingut acceptació en uns barris empobrits per les polítiques d'austeritat de Mas i dels crossers d'ERC. En els barris acabalats (Pedralbes, Sarrià-Sant Gervasi, les Corts, Gràcia) la victòria ha estat de CiU, seguida de prop per Ciutadans i el PP.

La victòria de l’esquerra s’ha estès no només a Madrid o Barcelona, sinó també a València amb Compromís, o a Galícia amb Marea Atlàntica

Però a Barcelona, a diferència de Madrid, hi ha un element distorsionador d'aquesta lluita entre esquerra i dreta, que és el nacionalisme independentista. Veiem com els teòrics esquerrans de la CUP no obtenen gairebé cap vot en els barris populars i, en canvi, tenen bons resultats en barris de classe mitjana i de professions liberals (Vallvidrera, Sants, Gràcia, l'Eixample, les Planes). En aquestes zones sembla que la lluita contra la crisi passa a un segon terme i prefereixen prioritzar propostes que no tenen res a veure amb la batalla contra la destrucció de l'Estat del benestar. Deu ser que les generacions joves de pares convergents aposten per solucions que se situen fora de la realitat quotidiana, envoltats en una mena d'halo misticoideològic, a l'espera que tornin a la cleda nacional tranquil·litzadora una vegada creixin.

La victòria de l'esquerra s'ha estès no només a Madrid o Barcelona, sinó també a València amb Compromís, o a Galícia amb Marea Atlàntica i en altres ciutats espanyoles i catalanes. Al mateix temps ha refermat la resposta estantissa i guerracivilista de la dreta. Les declaracions d'alguns representants de la dreta han mostrat un desconcert vital davant la derrota electoral. Els soviets trets a col·lació per Aguirre, l'amenaça que Barcelona perdrà negocis i oportunitats si governa Ada Colau que ha esgrimit Trias, Mas i Vila, o l'al·lusió de la regidora valenciana del PP a la reacció revolucionària de la tardor del 1936, amb violacions de monges i altres galimaties, demostren que en aquest país els odis de classe no han desaparegut. A cada victòria de l'esquerra no socialdemòcrata reapareixen els monstres del franquisme de l'Espanya roja i comunista que ha de trencar l'ànima cristiana, monàrquica i unitària dels espanyols.

Amb la victòria de l'esquerra res s'ha guanyat definitivament. S'ha fet un pas endavant per aconseguir la comunió entre les propostes, encara tímides, de l'esquerra i les respostes de la ciutadania dels barris populars que més ha perjudicat la crisi. Com diria Gramsci, “és una guerra de posicions” on és necessari el canvi cultural dels obrers, les persones a l'atur, els estudiants, les persones immigrades, la gent decent que rebutja la corrupció, els amants de la cultura, els ecologistes, els empleats públics per confluir amb els partits polítics d'esquerra i les organitzacions socials que lluiten al carrer per superar el capitalisme depredador i començar a somiar en utopies quotidianes que ens apropin a una societat més justa i igualitària.

Davant d'aquesta il·lusió, no perdem el temps, la força i l'energia transformadora de la nostra societat en Ítaques vetlladores del sofriment real.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història