Selecciona Edició
Connecta’t

Serrat, segons 806 objectes de Serrat

Una exposició a l'Arts Santa Mònica relata, a partir de les seves pertinences més estimades, 50 anys de trajectòria i vida del cantautor català

Joan Manuel Serrat contemplant algunes de les peces, entre les quals, la seva primera guitarra, ahir en l'exposició de l'Arts Santa Mònica.
Joan Manuel Serrat contemplant algunes de les peces, entre les quals, la seva primera guitarra, ahir en l'exposició de l'Arts Santa Mònica.

“M'ho guardo tot perquè sóc català”, diu irònicament el cantautor Joan Manuel Serrat per explicar com és possible aquesta acumulació d'objectes musicals, personals i de tota mena que han donat cos a l'exposició Serrat, 50 anys de cançons, que es va inaugurar ahir a l’Arts Santa Mònica de Barcelona.

Broma o no, l'artista va aclarir que la seva mania de guardar les seves coses va créixer en contra de la pulsió contrària de la seva mare: “Ella ho tirava tot i jo ho guardava tot”. Són aquelles coses que va guardar –només una part, perquè l'exposició reuneix 806 objectes d'un fons molt més gran– les que ajuden a compondre la trajectòria professional i personal d'un dels artistes catalans més reconeguts al món. Una mostra que, a més, és un recorregut singular per la memòria històrica més recent.

Més de 300 discos –els coneguts a Espanya i els editats en altres països, des de l’Iran fins a Rússia–, 250 fotos i 40 cartells formen bona part d'una exposició que, no obstant això, centra el seu encant en objectes tan singulars com la primera guitarra amb la qual va debutar al programa de Salvador Escamilla a Ràdio Barcelona el 1965.

Algunes de les joies més estimades

A més de la primera guitarra que va tenir (regal del seu pare) i de l'inseparable tamboret de la Bocaccio, Joan Manuel Serrat sent especial afecte pels objectes següents:

1. Partitura original de Cançó de matinada. Creada el 1966, va ser la primera cançó en català que va arribar al número 1 en les llistes estatals.

2. Máquina d'escriure Underwood negra. Se l’ha endut de viatge per mig món. La mala lletra de Serrat, que ni ell mateix entén, fa que passi els textos a màquina.

3. Llibres dedicats de Pablo Neruda. “Vaig estar tot un dia amb ell: del millor que m'ha passat amb la poesia”.

Amb el mateix locutor també se’l pot escoltar conversant sobre el Festival de Sanremo del 1968. I és que els enregistraments sonors que acull la mostra són petites joies i contenen versions inèdites d'algunes de les seves cançons més famoses com Ara que tinc 20 anys o les sis versions de l'eurovisiu La, la, la, que Serrat finalment no va cantar –es va negar a interpretar-la en castellà i en el seu lloc va ser Masiel qui va competir a Eurovisió–, però la va gravar el 1968 en català, castellà, anglès, portuguès, italià i francès.

L'exposició està dividida en nou àmbits, disposats en caixes penjades al voltant de les columnes del claustre de l’Arts Sant Mònica, un espai que va formar part de l'antiga església de Santa Mònica i que va ser reconvertit en centre cultural el 1980. “Aquí vaig ser batejat i aquí, anys després, em vaig declarar agnòstic... Coses de l'antic règim franquista: per poder casar-me pel civil vaig haver de reconèixer que era agnòstic davant el capellà, del qual, per cert, guardo un bon record", rememorava Serrat.

“Creiem que la mostra serveix per tenir una àmplia idea de la rica personalitat de Serrat”, va afegir per la seva banda el crític musical Miquel Jurado, un dels comissaris de l'exposició amb Lluís Marrasé i Fermí Puig. Els tres experts en el cantautor van reconèixer les dificultats que van arribar a tenir per decidir què s'incloïa en la mostra i què no. Entre les peces que finalment tenen l'honor de ser exposades hi ha el tamboret que ha acompanyat Serrat en la majoria de les seves actuacions i que procedeix de la mítica discoteca Bocaccio. També hi ha una bona representació d'objectes personals, com la torxa olímpica que va portar el cantant el 1992 a Tarragona, l'orla de la llicenciatura de perit agrícola i nombroses fotos de família, retalls de premsa –un dels quals mostra Serrat fent de comentarista radiofònic del Tour de França el 1984– i un bon nombre de partitures amb unes quantes coses esborrades i correccions.

“Em sento molt gratificat pel treball que han fet de selecció d'objectes i de la seva disposició però, alhora, també estic una mica aclaparat en veure la quantitat de coses que tenia en caixes i de les quals he pres consciència en veure-les una per una... És que són cinquanta anys de cançons i de treball que he pogut fer gràcies a la gent, que és la que dóna sentit al que fas”, matisava Serrat, que ha estat fotografiat somrient davant una gran imatge seva, de quan era cronològicament el Nano: “El que més em sorprèn són les fotografies de fa això, cinc dècades, però tinc una relació afectuosa amb aquell noi i ens tractem l'un a l'altre amb generositat”.

L'exposició, que es podrà veure fins al 13 de setembre, com altres activitats que ha organitzat en la seva última etapa l’Arts Santa Mònica, busca la interactivitat amb el visitant, en aquesta ocasió oferint la possibilitat a tothom qui vulgui de cantar els temes de Serrat en un escenari muntat al centre del claustre, en una mena de karaoke, amb música gravada o portant els seus instruments. Una cosa que es podrà fer a les tardes dels dissabtes 6 i 27 de juny i 18 i 25 de juliol.

MÉS INFORMACIÓ