Selecciona Edició
Connecta’t

Messi o com es visualitza un miracle

Alguns esportistes, sobretot els escollits, solen recollir-se en el seu interior i reflexionar en qüestió de segons com han d'encarar una adversitat

Messi, en el partit contra l'Athletic.
Messi, en el partit contra l'Athletic. REUTERS

Abans de sortir al camp, Lionel Messi no acostuma a parlar amb ningú. Es va poder constatar una vegada més aquesta circumstància quan el Barça es preparava per saltar al camp en la segona part contra el Bayern en el partit de tornada de la Champions. Les càmeres enfocaven els jugadors, somrient entre ells, intercanviant rialles o algun comentari al voltant d’alguna jugada de la primera part. Tot consistia a dissimular la tensió, a enfundar-se en un assossec impossible. Messi no ho necessita. S'aïlla entre el murmuri. Mira fixament un punt que ignorem. Ningú no l’interromp, saben que alguna cosa bull al seu cap. Alguna cosa determinant per al futur de tots. Aquest quadre es va repetir novament contra l’Athletic de Bilbao. I se seguirà repetint independentment dels resultats i de les lligues, Copes o Champions en joc. El jugador argentí ha d'apartar-se uns segons del soroll mundanal.

El jugador argentí ha d'apartar-se uns segons del soroll mundanal

Alguns esportistes, sobretot els escollits, acostumen a recollir-se en el seu interior i reflexionar en qüestió de segons com han d’encarar una adversitat. S'emparen en una intel·ligència diferent a la de la resta dels mortals. Han d’agermanar el vertigen i la meditació. No necessiten res semblant a un retir monacal. No hi ha temps per a aquell luxe de l'esperit. Recordo en les memòries d’André Agassi una anècdota gairebé inversemblant. Un dia s'enfronta a un rival important, encara que res semblant al colossal Pete Sampras. Mentre transcorre el partit arriba a la conclusió que aquell rival està jugant millor que ell. No que sigui millor que ell. En un descans del partit descobreix, com un esclat miraculós, que la seva derrota parcial no es deu al fet que jugui malament sinó a tot el contrari. Com millor juga Agassi, més el supera el contrincant. Enfonsat en aquella paradoxa imprevista, no li queda cap més opció que començar a jugar malament. Ho decideix en un sí o sí. I així és com el seu oponent comença a cometre errors pitjors que els d’Agassi. I així guanya Agassi aquest partit encara per a ell inintel·ligible.

Quan Messi, fa algunes setmanes, va simular que anava cap a l'interior i va sortir per la dreta de Boateng per enfilar la vaselina sobre l'inexpugnable Neuer, alguns vam comprendre que aquella jugada celestial la va il·luminar Messi uns segons abans de saltar a la gespa. Messi no decideix mai en el moment. La devastació que infligeix ja l’ha visualitzat als vestidors o en les escales que el retornen al partit. Messi juga sempre amb dos temps. El seu propi i el dels partits. El seu hermètic temps interior i el dels seus miracles.