Selecciona Edició
Connecta’t

Bones noves a la catalanofonia?

Les majories sorgides del 24-M auguren canvis en matèria lingüística a les Balears, el País Valencià i la Franja

Protesta contra el decret del 2013.
Protesta contra el decret del 2013.

Ja ho deia Miquel Àngel Pradilla, gurulingüista dotat d’una intuïció fenomenal. Afirmava en una entrevista a les pàgines del Quadern que aviat hi hauria canvis en les majories que portarien marcs una mica més amables per a la llengua catalana. Desconfiat, vaig voler postil·lar que vés a saber què passaria si Ciutadans esdevenia refugi del votant del PP que volgués escarmentar-los per la corrupció però no pas capgirar la seva adscripció ideològica, i que potser aquestes majories no arribarien. Fent gala d’un optimisme aparentment poc fundat, va venir a dir que els canvis no trigarien gaire.

Ara ja sabem que les eleccions del 24-M han suposat tot un torpede en el suport al fins ara partit hegemònic en les tres comunitats catalanoparlants que concorrien a les urnes, Aragó, les Balears i el País Valencià, el qual, tot i haver guanyat els comicis en tots tres casos, no disposa de cap majoria absoluta ni d’altre partit que li pugui fer de crossa, ni tan sols Ciutadans, només decisiu a la comunitat de Madrid. Per a la resta de forces, totes en minoria, comença el ball, el joc de sigles per merèixer. És hora de veure què diuen els programes electorals per fer-nos una idea de què podem preveure que passarà pel que fa a la llengua.

Aragó. La majoria absoluta se situa en els 34 escons, als quals el PP no arriba ni amb la suma de Ciutadans i el PAR (32). En canvi, un possible tripartit de PSOE + Podem + Chunta Aragonesista sí que hi arribaria. Tot i això, no podem esperar grans moviments sobre la consideració del català i l’aragonès a la regió, tret que confiem en la capacitat decisòria dels dos escons de la Chunta, l’únic partit que aposta obertament per la cooficialitat de les dues llengües. Pel que fa a Podem, tot indica que en coses de llengües naveguen bastant (hi tenen algun lingüista, entre la colla de politòlegs?), perquè proposen un règim de “quasioficialitat” sense que quedi clar què vol dir això, alhora que aspiren a la normalització lingüística però preveuen que l’ensenyament del català sigui només optatiu. Tenen però el detall de proposar canvis en la llei de llengües i prometen restituir la designació de català i aragonès en lloc dels infausts lapao i lapapip. Compte però amb el PSOE, que no diu res de canviar la llei i es limita a promoure que els centres escolars ofereixin les “lenguas propias”, sense dir si això serà curricularment obligatori.

Balears. El PP ha assolit només un terç de la cambra autonòmica, de manera que un acord entre altres forces, per exemple PSIB + Podem + MÉS, els pot descavalcar del poder. Aquí estem tots d’enhorabona: totes tres forces (també una quarta, El Pi) prometen la derogació de l’infame decret de llengües, el TIL, del qual Ciutadans (2 diputats) no en deia res. Hi ha també sintonia a l’hora de reconduir la política lingüística en les línies fixades per la llei de normalització de l’any 1986 i, més enllà de la promoció del coneixement d’altres llengües, hi ha una defensa del català com a llengua vehicular a l’ensenyament —MÉS fins i tot promet suprimir el concert a les escoles que segreguin per raó de llengua— i també als mitjans de comunicació públics, especialment IB3. Totes tres forces s’expressen en termes semblants sobre la necessitat d’enfortir la presència i l’ús social de la llengua —amb un esment explícit a Podem de combatre la substitució lingüística— i es mostren favorables a fer tornar el govern de les Balears a l’Institut Ramon Llull, del qual l’executiu de Bauzá s’havia esborrat.

País Valencià. A les Corts Valencianes qualsevol possible pacte passa per la participació de Compromís, ja que PP + Ciutadans no sumen (44, majoria absoluta en 50), com tampoc suma un poc creïble acord PSPV + Podem + Ciutadans (49). I Compromís és, de llarg, la força que va més enllà en la seva implicació amb la recuperació del valencià. Després de blasmar el model bilingüe vigent dels populars (2012), aposten obertament per “establir un únic model d’immersió lingüística on s’incorporen dues llengües estrangeres més”. Òbviament, els seus hipotètics socis, el PSPV i Podem, no van tan lluny, i es queden amb la legislació anterior als populars, la qual garantia la doble xarxa escolar, això sí, potenciant les línies en valencià. Destaca un emotiu exordi dels socialistes en favor del foment de la llengua sense mesures concretes, i també el contrast del programa de Podem amb el dels seus col·legues de les Balears, aquests darrers molt més compromesos. Celebrem que, en els tres partits cridats a l’acord, s’aposta per “crear” o “refundar” la ràdio i la televisió públiques valencianes.

Sembla que tot plegat són bones notícies, però s’hauria d’aprofitar l’oportunitat per anar més enllà de la voluntat de recuperar el terreny perdut. No hi pot haver tan sols un acomodament a reprendre el que fa quatre anys es considerava normal. L’abús no hauria de sortir gratis.