Selecciona Edició
Connecta’t

Eugeni d’Ors, l’oblit impossible

Una trentena d'estudiosos analitzen la influència d'un dels intel·lectuals més polèmics, constructor tant del nacionalisme català com de l'espanyol amb Franco

Eugeni d'Ors saluda el rei Víctor Manuel III, durant la Biennal de Venècia, el 1938.
Eugeni d'Ors saluda el rei Víctor Manuel III, durant la Biennal de Venècia, el 1938.

La tradició calia posar-la, malgrat tot, per sobre de la traïció. Amb aquest delicat rodolí, ningú més allunyat del personatge que el volterià Joan Fuster, que amb 27 anys va aprendre a llegir en català amb el Glosari, entenia que calia, almenys, explicar Eugeni d’Ors (1881-1954), elegant formador de les minories intel·lectuals que van vertebrar el Noucentisme que alimentaria la Mancomunitat de Catalunya, el mateix que es va inventar un grotesc ritual d'una vetlla d'armes a Pamplona el 1937 per ingressar a Falange, el dia en què el 1523 Garcilaso es feia cavaller de l'orde de Santiago.

Aquell esperit d'intentar aprendre les múltiples figures del complex calidoscopi que va ser el polèmic escriptor, filòsof, secretari general de l'Institut d’Estudis Catalans (IEC, 1911-1920) i, després de barallar-se amb els responsables de la Mancomunitat i abandonar Catalunya, secretari (perpetu) de l'Instituto de España (1938-1942) i director general de Belles Arts (1938-1939), és el que traspua el volum Eugeni d'Ors. Potència i resistència, que la Institució de les Lletres Catalanes acaba d'editar.

Dels 34 estudis que, coordinats per Xavier Pla, formen el llibre (emmarcat dijous passat en una jornada monogràfica a l'IEC i amb un notable apartat fotogràfic) no en pot sortir res més que una figura complexíssima i una de les més irritants (per bé i per mal) que ha generat Catalunya. “Jo limito, al nord, amb l'Erudició; al sud, amb la Mecànica; a l'est, amb la Música; a l'oest, amb la Infantesa”, es va cartografiar ell mateix, comentarista de la ciutat moderna (“sóc un urbícola convençut”) i una mica pagat de si mateix (va declarar festiu per a les biblioteques el dia de la mort d'Enric Prat de la Riba... i el del seu propi sant).

Les metàfores i els aparadors de mal gust

Amb una envejable capacitat per prendre el pols als nous temps, condensar un pensament en una gaseta de premsa i fer-lo comprensible a un públic vast a partir de metàfores, Eugeni d’Ors basava el seu sistema filosòfic a nomenar les coses i ordenar-les. “La quinta essència del pensament és nomenar”, va escriure a El secreto de la filosofía (1947). Perquè nomenar “opera amb la realitat com el got amb el líquid”. I després d'apropiar-se de les coses, cal que tinguin el seu lloc: “El coneixement concret ens dóna la meitat del saber; la classificació, l'ordre, l'altra meitat”, diu a Tres horas en el Museo del Prado. L'afany ordinador de Xènius va arribar a recordar la necessitat de portar armilla en ple rigor estival perquè “no és només un principi d'etiqueta sinó d'ètica. I d'estètica”. O a criticar els aparadors de botigues “tendents a una ostentació de mal gust; són una escola d'estridència que, per força, ha de repercutir en els costums”, escrivia... el 1907.

D’Ors ho va tenir clar ben aviat; el 1910, per exemple, com va reflectir, òbviament, al seu Glosari: “Doneu-me una palanca —és a dir, un home o un grupet d'homes capaços de sacrificis— i un punt de suport –és a dir, un sentiment de nacionalitat jove, d'imperi a forjar o de religiositat fresca— i jo us refaré un Poble”. Va agafar així la Catalunya que sorgia a l'esclat de l'embranzida de Prat de la Riba (tot i que va arribar a dir que aquest només executava les seves idees), si bé a ell li faltava la tradició d'un Estat i un classicisme propis com tenien els francesos, com apunta amb seny Joan Ramón Resina en un text.

D’Ors, home de recursos, s'agafaria al mediterranisme i a la cultura clàssica (d'aquí l'obsessió per les ruïnes d'Empúries), es va mostrar sempre europeista i, en conseqüència, enemic dels nacionalismes, si bé va ajudar com pocs a construir el català i l'espanyol, com fa notar Maximiliano Fuentes. D'aquí la seva posició neutralista durant la Primera Guerra Mundial (“És una guerra civil europea”: va ser el primer a dir-ho), encara que veia en Alemanya l'hereva i protectora dels valors culturals europeus de l'absolutisme il·lustrat francès del segle XVI i de les idees de jerarquia, autoritat i ordre…

Es va perfilant així un Eugeni d’Ors atret per un feixisme d'arrels franceses en un personatge que en els anys 20 havia coquetejat amb el sindicalisme, havia assistit a l'enterrament del líder i advocat laboralista Francesc Layret i que va donar suport a la contundent vaga de La Canadenca (a la qual va dedicar unes glosses), uns episodis que li que van ser recordats en contra seu anys després en el consell de ministres d'un Franco que a principis del 1938 el va nomenar secretari general de l'Instituto de España i poques setmanes després, cap nacional de Belles Arts. D'aquell càrrec cauria al cap de 19 mesos i del segon, quatre anys després.

Era la segona defenestració que patia Eugeni d’Ors; la primera havia estat en l'altre bàndol, quan per problemes administratius amb els comptes d'una de les biblioteques de la xarxa de la Mancomunitat, la de Canet, va presentar la dimissió i se'n va anar de Catalunya, enemistat amb el president de la Mancomunitat, llavors Josep Puig i Cadafalch, i distanciat d'una Lliga Regionalista que ja no va veure bé les seves vel·leïtats sindicalistes.

Eugeni D'ors en Italia, amb un amic, suposadament entre 1935 i 1945. ampliar foto
Eugeni D'ors en Italia, amb un amic, suposadament entre 1935 i 1945.

Qui aspirava a ser el Goethe d'un nou Napoleó, que va engiponar la biblioteca falangista ideal, es va burlar dels que intentaven una mediació en la Guerra Civil com el degà de Canterbury (recorda José-Carlos Mainer) i tenia els seus tres fills combatent a les files (un d'ells, Juan Pablo, era tinent de la División Azul) havia caigut del tron intel·lectual de l'Espanya franquista. Per un doble motiu, segons apunta Jordi Amat: el discurs de la cultura franquista es va anar desviant cap al “nacionalisme sec” de la Generació del 98 i pel retorn de l'exili de José Ortega y Gasset (que també tenia descendents a les trinxeres feixistes). L'autor de La rebel·lió de les masses que havia elogiat les seves glosses, si bé va acabar al seu mateix bàndol, es va sentir de jove més atret pel socialisme democràtic alemany i no va jugar mai a ser el “propagandista pornògraf” de la causa que sí que va ser el filòsof català, com recorda Jordi Gràcia en un altre dels treballs.

A causa d'aquell revés, Eugeni d’Ors va iniciar una tornada tàcita a Catalunya, maternitat idealitzada, segons Oriol Pi de Cabanyes? “Va perdre la seva mare quan amb prou feines tenia 11 anys; tota la seva existència revela una recerca constant d'aquella figura”, va dir d'ell el seu fill Juan Pablo. Potser aquí i en la barreja d'ideals hi ha una bona part de l'explicació de, per exemple, La Ben Plantada.

Va perdre la seva mare amb 11 anys; tota la seva existència revela aquesta recerca”, va dir el seu fill Juan Pablo

Va morir el 25 de setembre de 1954 a Vilanova i la Geltrú, acompanyat de Pepita, secretària amb qui feia vida marital i que va ser de les primeres a beneficiar-se de la llei de divorci de la legislació republicana. A la calaixera i a la biblioteca hi va quedar el rastre impressionant dels seus corresponsals, amics i admiradors: des de Miró, Nin, Bohigas o Tàpies (a qui li va obrir Madrid quan el jove artista tenia només 26 anys) fins a Pessoa (heteronímia a part, al portuguès, àvid d'intervenir en cultura com D’Ors, el cita diverses vegades), Ferrater Mora (aquest li va dedicar el 1935 el seu primer llibre, en un entusiasme juvenil que aniria llanguint amb els anys) o Gabriel Ferrater (molt del que va dir sobre pintura és gràcies a la lectura DOrs). I avui? Doncs Gimferrer lamenta que la influencia estilista d'Eugeni d’Ors en les lletres catalanes sigui tan mínima: ho assegura qui potser més se li ha apropat en el literari amb la seva novel·la Fortuny (1983), segons apunta Eloi Grasset.

“No podem ignorar-lo. Convé estudiar-lo amb serenitat i intel·ligència. Només demano això”, escrivia Fuster el 1975, recorda Antoni Martí Monterde. I aquí segueix la cosa amb Xènius.