Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Una altra crisi identitària

Hi haurà temps per saber si tants vots van ser una interpel·lació directa al sistema o més aviat un advertiment perquè fos canalitzat de manera diferent, més rigorós i convincent

L'avanç d'un nou populisme d'esquerra radical a Barcelona va sumant-se a les crisis identitàries generades pel sobiranisme, fins al punt de provocar una altra fractura, no territorial sinó de ciutadania. D'una banda lluiten l'efecte contundent de les llistes més votades i, de l'altra, tessitures del mal menor difícilment articulables en un panorama de fragmentació gairebé predestinada. A Barcelona i a Madrid, les llistes més votades configuren un capgirament cap a un extrem que no és una ficció urdida pel bipartidisme ni per la casta. Després d'un impacte que ja estava present en les fórmules programàtiques de Podem o de BCN en Comú, sorprendre's “a posteriori” de les seves conseqüències pràctiques pot ser una tònica dels mesos esdevenidors, fins i tot per a alguns dels seus votants.

Ha pogut més el repudi d'una manera de fer política embarrancat en la corrupció que la valoració de principis com l'economia de lliure mercat, la iniciativa privada o l'estabilitat que habitualment manté l'alternança entre centredreta i centreesquerra. En definitiva, massius percentatges de votants han optat per l'antisistema com a rebuig a una política les corrupteles i disfuncions de la qual es veien multiplicades per la crisi econòmica, com en els fragments d'un mirall trencat. Ha estat un vot amb valor moral, però el que no sabem és si es va dipositar a les urnes havent considerat els desavantatges que l'antisistema té enfront del sistema. En realitat, què és el sistema? Si considerem la Unió Europea, la socialdemocràcia va assumir la realitat de l'economia social de mercat que, de fet, des de la postguerra ha anat construint un Estat del benestar, una de les actuals formes del bé comú més sedimentat i operatiu. Abolir-lo i substituir-lo per alguna cosa una mica millor —o menys dolenta— no seria tan accessible com pensen els antisistema, de la mateixa manera que rebutjar Espanya com Estat per concebre una Catalunya independent exposa més incerteses que opcions efectives.

Els qui han protagonitzat la defensa conceptual de l'independentisme i ara de l'antisistema —de forma paral·lela, concomitant o indiscernible— en general recorrien abans a l'emocionalisme que a la raó política. Ara, per exemple, Ada Colau, cap de la llista més votada a Barcelona, està esbossant un programa-xoc que incideix en l'efectisme emocional i populista però que no es veu amb la consistència necessària per assumir el mètode de prova i error. Hi haurà temps per saber si tants vots van ser una interpel·lació directa al sistema o més aviat un advertiment perquè fos canalitzat de manera diferent, més rigorós i convincent. En un moment àlgid de transformació de les ciutats per la societat del coneixement, no és indemostrable que governar Barcelona des de l'antisistema pogués ser una perpetuació anacrònica d'interessos i projeccions l'equitat de les quals es mostraria parcial en formar part d'un panorama molt limitat, en lloc d'apostar per la reforma de les polítiques que requereixin ser posades al dia i dotades de màxima transparència.

La legitimitat del vot de protesta radical no necessàriament té les característiques d'afirmació d'alguna cosa factible, estable i just. En bona part la raó lliure és un assoliment de la ciutat enfront de la tribu o el feu. Aquest és el seu futur i no l'arcaisme ideològic o l'economia de bescanvi. Amb els seus semàfors i els seus embussos, amb el seu sistema assistencial, els claveguerams, el subministrament elèctric o institucions culturals de prestigi, la ciutat és una forma de vida que no és fruit de mutacions dràstiques o regressives, sinó per una acumulació positiva d'experiència el valor de la qual és contrastat periòdicament a les urnes. La ciutat és una de les formes del sistema i no la seva refutació. Les ciutats fomenten l'oferta comercial, la iniciativa privada, l'atracció turística. Han de contribuir a la seguretat jurídica i a la cohesió quotidiana. Com prosperaria la identitat ciutadana de Barcelona en plena concatenació de gestos polítics antisistema? Així és deduïble que som davant d'una altra crisi identitària, una més. No existeixen precedents prudencials per pensar que serà més inclusiva, eficient, equitativa, honesta i creativa. Encara estant a la vista els factors impresentables que han generat descontentament ciutadà, això no significa que tots els votants de Podem o de BCN en Comú desitgessin ratificar de ple uns programes electorals insostenibles i ruïnosos. Ha estat un vot de càstig a la política, però no perfila una Barcelona amb un futur més encertat.

Valentí Puig és escriptor.