Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El procés agonitza

La comparació del 24-M amb les eleccions del 2011 és enganyosa. La millor referència són les europees i el 9-N; llavors el balanç és que els ‘indepes’ resisteixen, però en descens accelerat

Artur Mas va dir al col·legi electoral que el 24-M es constituiria en “termòmetre” per a una segona volta, les eleccions pseudoplebiscitàries del 27-S. És molt atzarós extrapolar resultats entre una elecció i l'altra, fins i tot del mateix rang. Però sense aparentar cap dubte, l'independentisme va celebrar com a “històrics” els seus resultats, i va predir un èxtasi secessionista al setembre: els “indepes” (CiU, ERC, CUP) haurien passat del 37,3% de l'electorat al 45,3%. Comptant-hi Unió i descomptant-hi Iniciativa, ja es veu que qualsevol càlcul serà fluix.

La base d'aquella conclusió radica en la comparació de les recents municipals amb les del 2011. Una referència que indueix a la confusió, perquè totes dues convocatòries disten entre si tant com la guerra de l'Iraq i la guerra de Cuba: el 22 de maig del 2011 no hi havia hagut celebracions multitudinàries de la Diada; amb prou feines s'agitaven Òmnium i l'ANC; Convergència renegava de la independència; Jordi Pujol predicava; el sobiranisme no era sobre la taula. Era temps de complicitat d'Artur Mas amb Alícia Sánchez-Camacho. Aquesta comparació no serveix, ni agafada amb pinces.

Són més útils, tot i que només com a orientació genèrica, les referències de les europees del 25 de maig del 2014 i de la consulta informal del 9-N. Perquè encara que els seus formats difereixen enormement entre si, són els recomptes més recents. Vegem, amb cautela, ja que són convocatòries de diferent naturalesa, aquesta comparació:

A les europees, els socis parlamentaris, de programa i de full de ruta, CiU i ERC, van sumar el 45,6% dels vots vàlids. A les recents municipals van baixar al 37,9%, és a dir, 7,7 punts menys. La CUP no s'hi va presentar, ara sí.

El 9-N va sumar 1,9 milions de vots per la independència (1.897. 274), que es van reduir a 1.176.522 dels socis CiU i ERC a les recents municipals, una sagnia de 720.752 vots. Si als signataris del full de ruta se'ls afegeix la CUP, donarien 1.398.099, amb la qual cosa la pèrdua només seria de 499.175 vots. Clar que aquestes comparacions són aproximatives: entre els secessionistes s'inclouen els confederals d'Unió, i no aquells votants de Barcelona en Comú que votarien sí-sí, dades que ningú pot conèixer.

Amb aquestes variables, si més no, la dimensió de les tendències sembla clara. Primer, l'independentisme està viu, és nombrós i es mostra resilient. Segon, els partidaris del procés sumen cada vegada menys. Tercer: per tant, el procés agonitza, però ningú no hauria d'excloure'n la recuperació, sobretot en absència de polítiques i líders alternatius.

En què consisteix aquell procés tocat de mort, com va suggerir el mateix Mas en reconèixer el seu desastre a gairebé totes les grans ciutats? Doncs en l'aposta per la independència segons els paràmetres del “full de ruta” signat entre Convergència i Esquerra (ni Unió ni la CUP). En síntesi, la secessió exprés, sense pacte amb Espanya; sense atenir-se a la legalitat (no només global espanyola, sinó també l'específica catalana, l'Estatut); el menyspreu als mecanismes de l'Estat de dret; sense discutir els perjudicis ni demostrar que els presumptes avantatges els superen; sense dibuixar un model de país, ni amb quines polítiques es configuraria (Escòcia); sense importar quedar fora de la UE i de l'ONU (aïllacionisme); dissenyant una Constitució sense els requisits garantistes d'un procés constituent.

Aquell procés, així, és un disbarat. Per això en minven els partidaris, la intensitat de la mobilització baixa, i l'eix progressisme/conservadorisme comença a desafiar a la fractura propiciada pel nacionalisme, cada vegada més radicalitzat. Per això mateix, Convergència fracassa a les eleccions. Guanyadora en nombre de vots a Catalunya (com el PP en el conjunt d'Espanya), resulta perdedora en termes de balanç de poder (com el PP). És inexistent, residual o irrellevant a gairebé totes les ciutats mitjanes/grans, com Tarragona, Lleida, l'Hospitalet, Santa Coloma, Badalona, Sabadell, Terrassa, Mataró (excepte Girona), i perdedora a Barcelona. La capital era un dels seus dos objectius el 24-M. Fallit. Pot declarar-se la independència en format comarcal?

Esquerra, que va ser el primer partit a les europees (592.851 vots) i amenaçava ara amb repetir sorpasso, va baixar a 508.839 paperetes a les municipals. Pot presumir d'haver multiplicat vots des del 2011. Però ha quedat darrere del PSC, que malgrat la seva catàstrofe barcelonina reté el segon lloc en vots.

Si els números no surten i les tendències de fons són tan adverses, pot la propaganda oficial reiterar creïblement el seu etern auguri triomfal?