Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Lliçons i paradoxes del 24-M

El PP, que ha guanyat les eleccions, perd la meitat del poder autonòmic i afronta una crisi interna semblant a la del 2008

Els resultats de les eleccions autonòmiques i locals del 24 de maig han confirmat la tendència dels últims 18 mesos: els partits tradicionals (PP i PSOE) continuen perdent força a favor dels anomenats emergents (Podem i Ciutadans). Tanmateix, les alarmes que es van encendre al març en l'establishment espanyol, quan les enquestes oferien un escenari d'empat cuàdruple entre aquestes forces polítiques, s'han mitigat, ja que populars i socialistes han trobat un terra superior al de les eleccions europees del 2014. El bipartidisme ha aguantat prop del 55%, tot i que els experts adverteixen que si els tradicionals no tenen una reacció més forta, l'avanç de les noves forces polítiques pot anar tancant la bretxa a més velocitat que fins ara.

La primera conclusió del 24-M és que els espanyols aposten pel canvi i que aquest canvi suposa una transformació important del mapa polític nacional i un gir cap a l'esquerra. La crisi política, econòmica, social i institucional, unida als escàndols de corrupció, han castigat el partit al Govern i, en menys mesura, la primera força de l'oposició, que no només no ha aconseguit apropiar-se de part dels gairebé dos milions i mig de vots perduts pl PP, sinó que també s'ha deixat més de 600.000 vots a les municipals. L'aspiradora de Podem i Ciutadans ha absorbit bona part dels tres milions de sufragis, a més dels “robats” a Esquerra Unida i a UPyD.

És significatiu també el gir que s'ha produït al País Basc i Catalunya a les eleccions municipals. Mentre que el PNV ha estat el clar guanyador a les principals ciutats basques (ha consolidat la seva hegemonia a Bilbao i ha expulsat Bildu de l'alcaldia de Sant Sebastià), CiU ha reduït el seu poder municipal perdent l'Ajuntament de Barcelona. El maridatge CiU-ERC ha afavorit els més independentistes, mentre que el divorci PNV-Bildu ha donat més força als primers.

El PSOE ha tingut els pitjors resultats municipals i autonòmics de la seva història però recupera governs a tot Espanya

Tanmateix, hi ha algunes paradoxes de la primera anàlisi electoral. El PP ha guanyat les eleccions municipals i autonòmiques, però perdrà moltes de les grans ciutats que controlava i podrà mantenir el poder territorial només en quatre autonomies (Madrid, Castella i Lleó, Múrcia i La Rioja), perquè no ha aconseguit revalidar cap de les vuit majories absolutes que va aconseguir el 2011.

Ja se sabia que el Partit Popular era el que més havia de perdre, perquè partia d'una situació d'èxit en les eleccions municipals, autonòmiques i generals del 2011, que li van atorgar un poder inèdit a Espanya. Tanmateix, els estrategues populars pensaven que una campanya basada en la millora econòmica i la por a l'esquerra radical compensarien el càstig previst per la desafecció ciutadana. La campanya ha aconseguit fixar un terra de sis milions d'electors i només la mobilització general de la dreta i el centredreta podria portar el PP a guanyar les eleccions al novembre.

Per fer-ho fan falta “mesures de renovació i més contingut polític en els missatges per combatre la desadhesió provocada per la corrupció i la desigualtat”, segons es posa de manifest en un informe elaborat per l'àrea d'Assumptes Públics que la firma Llorente y Cuenca ha enviat als seus clients empresarials.

El problema per als populars és que els resultats del 24-M han obert la vàlvula de fuita d'una pressió continguda durant anys entre les diferents forces del partit (el poder sempre dóna estabilitat interna) i s'ha generat una crisi semblant a la del 2008. És habitual que quan un partit perd poder els seus quadres i dirigents es posin nerviosos; però aquesta vegada s'està produint una desbandada tan important que obligarà el president del Govern espanyol i del partit, Mariano Rajoy, a fer un cop d'efecte, com ja va fer al congrés de València del 2008. O això, o corre el risc no només de perdre les eleccions generals del novembre, sinó també d'haver de competir amb Ciutadans per l'hegemonia del centredreta.

Podem i Ciutadans s'enfronten a la seva revàlida política per veure si utilitzen la clau per obrir o bloquejar governs

La paradoxa en el PSOE és oposada: els resultats el 24-M són els pitjors de la seva història democràtica, però per diferents caramboles li permetran recuperar bona part del poder autonòmic i municipal perdut. És indubtable que l'electorat ha fet un gir a l'esquerra i Pedro Sánchez vol aprofitar aquesta oportunitat per consolidar el seu lideratge oferint a les bases quatre o cinc governs autonòmics i alguns dels grans ajuntaments espanyols. La qüestió és saber com valoraran els electors socialistes els pactes amb Podem.

Sánchez i la majoria dels barons socialistes han criticat el populisme de Podem durant tota la campanya. A més, són conscients que l'objectiu de Pablo Iglesias, una vegada guanyada l'OPA sobre Esquerra Unida, és continuar traient vots al PSOE i convertir-se en l'alternativa de l'esquerra. En aquest sentit, la vella guàrdia del partit està alertant el nou secretari general sobre els perills dels pactes amb Podem. És difícil renunciar a ocupar el poder, però l'abraçada de l'ós ha estat una cosa molt habitual i molt letal en la història democràtica espanyola. A més, un gir a l'esquerra permetria a Ciutadans ocupar aquell espai de centre o centreesquerra que tradicionalment ha donat la victòria electoral al PSOE i en què els electors han situat el partit socialista.

Tot això sense oblidar l'enfrontament indissimulat entre Pedro Sánchez i Susana Díaz i l'escenari de primàries d'aquí un mes i mig per triar el candidat socialista a president del Govern.

Podem tampoc ho té fàcil. És cert que els seus resultats a les autonòmiques confirmen la seva tendència electoral creixent i que tenen la clau per apartar el PP del poder en molts governs territorials i ajuntaments. Tanmateix, la seva doctrina fundacional els converteix en enemics de “la casta” que representa el PSOE, i obrir-los totes les portes podria influir negativament en el seu electorat. Per contra, bloquejar la governabilitat, com estan fent a Andalusia des del març, també els pot passar factura.

Una posició delicada que exigeix decisions encertades de Pablo Iglesias si aspira a continuar ocupant un espai que li asseguri uns bons resultats al novembre. El debat entre socialdemocràcia o esquerra radical i l'aparent gir cap al centreequerra que han volgut vendre s'enfonsen quan en les entrevistes insisteixen que no hi ha debat entre esquerres o dretes, sinó entre democràcia i oligarquia. Quan obliden posar-se la careta d'Olof Palme els surten els seus orígens d'esquerra anticapitalista i el seu estil populista.

Podem es vol apropiar dels resultats als ajuntaments de Madrid i Barcelona, on han participat com una força més en candidatures ciutadanes liderades amb persones amb molta tirada popular. Fins i tot volen imitar aquell nou to polític que ha portat Manuela Carmena a tenir la probabilitat certa de ser alcaldessa de Madrid. No cal descartar que iniciïn una recerca de candidates amb tirada per encapçalar les llistes en totes les circumscripcions al novembre.

Finalment, Ciutadans ha d'aprovar l'examen de revàlida política. Han aconseguit uns bons resultats electorals i han arreplegat moltes claus que poden obrir o tancar portes al PP o al PSOE. Fins ara estan jugant al “sí però no”, oferint-se a dreta i esquerra, però arribarà un moment en què hauran de fixar la seva posició: suport o bloqueig al PP o al PSOE, o mantenir-se entre tots dos com si la cosa no anés amb ells. Els tres posicionaments tenen premis i càstigs electorals.