Selecciona Edició
Connecta’t

Un sol anomenat Patti Smith

La cantant va recuperar la fúria de 'Horses' en un concert que es va creure completament

Patti Smith, durant l'actuació al Primavera Sound.
Patti Smith, durant l'actuació al Primavera Sound.

El sol ja es retirava del cel, però encara il·luminava quan li va sortir una competència inesperada. Es deia Patti Smith, que en un dels escenaris principals del Primavera Sound brillava tant com l’astre, sota la seva nívia cabellera a joc amb la de Lenny Kaye, el seu inseparable i també pelut guitarrista. La cantant, tota fúria i presència, va interpretar el seu clàssic Horses, primer àlbum de la seva carrera, creient-se’l com el 1975, cantant-lo amb convenciment i segura, tal com va explicitar a Birland, en què "els dolents" de llavors, els inclements poders econòmics, continuen sent-ho ara, 39 anys després.

Smith no va treure la pols dels records amb aire rutinari, sinó que es va enfervorir amb les cançons d'un repertori que potser mai no havia obert amb Gloria, peça amb què sol tancar els seus concerts des que la seva cabellera era atzabeja. Perquè el disc va sonar tot sencer i en ordre, davant una multitud que el va seguir recuperant uns records no viscuts, en el cas dels qui llavors no mamaven alcohol, i en part recordant, els més grans, temps en què es creia que el rock podia canviar el món i la fúria s'expressava amb guitarres. Els temps han passat, però Smith va sonar gairebé tan irada com llavors i com sempre va escopir a terra sense miraments, un gest que ja és marca de la casa. La mateixa Smith va encoratjar els records amb la presentació de Break it up, peça composta en honor de Jim Morrison, moment en què l'audiència va esclatar en una ovació. Més tard va passar el mateix amb Elegie i Jimmy Hendrix. I és que els records i la mitomania compten, i més en un festival que té memòria d'elefant. La qüestió és que aquesta vegada va sortir bé la recuperació d'un clàssic; l’anècdota va ser l'actuació de Television l'any passat, quan la banda de Tom Verlaine va demostrar que no sempre es pot mirar enrere i sentir el mateix que fa diverses dècades en cantar aquelles velles cançons de quan un pensava menjar-se el món.

Accent local

Abans, la tarda havia començat amb accent local amb el trio de Núria Graham, amb un anglès excel·lent heretat del seu pare irlandès. Però ni així. La major part de l'assistència apostada davant l’escenari era tan del país com el pernil, cosa que evidenciava que el públic estranger ve al Primavera Sound amb menys curiositat pel producte local que un tuareg per un vestit de bany. Caldrà veure què passa avui amb Mourn, un grup local amb distribució discogràfica a l'estranger, bones crítiques a Pitchfork, la bíblia indie, i programat a una hora noble. Ja la tarda de dijous les Mourn entraven al recinte seguides d’una càmera que els donava tractament d'estrelles, mentre elles somreien una mica aclaparades. I a l'escenari contigu on la Núria destapava les seves essències de cantautora elèctrica, delicada i subtil, els brasilers Fumaça Preta feien un número monumental que començava per unes pintes delirants. Un d'ells amb un mallot ajustat, un altre amb una capa de superheroi i tots amb ganes de deixar anar la seva psicodèlia humorística. L’actuació va insuflar aire i alegria a l'arrencada de la tarda, mentre que una bandera del seu país flamejava davant l'escenari. Rockers, psicodèlics i tropicalistes, una barreja estupenda per espolsar-se la somnolència de la digestió.

De l'accent local també en va ser prova Sr. Chinarro, una mena de terròs d'àrid de secà sobre l'escenari. Amb un sentit de l'humor molt fi va etzibar frases en anglès, italià, francès i català, de manera que deixava entreveure la mateixa sorna de les excel·lents cançons de Perspectica caballera, el seu últim disc.