Selecciona Edició
Connecta’t

Cinemes amb imaginació

Algunes sales busquen recuperar l’espectador oferint atractius com el cineclub o les sessions amb nadons

Cinema Maldà.
Cinema Maldà.

La llista de cinemes dels quals ja no hi ha rastre o simplement tenen l'entrada tapiada és llarga, molt llarga, molt trista. Però també hi ha cinemes que lluiten per continuar vius amb ofertes imaginatives per trobar un públic que encara existeix. Un públic al qual es busca fins i tot per finançar la renovació dels projectors o salvar una sala.

Ho han fet els Cinemes Girona. Dues vegades. Van treure uns abonaments anuals que, per quaranta euros, permetien anar-hi tot un any. A més d'ajudar a pagar les instal·lacions, aquest abonament els ha portat un públic que té una única objecció per anar al cinema, el preu. A Ribes de Freser, els 400 membres d'Amics del Cinema de la Vall de Ribes sostenen el cinema local. Fins i tot celebren un festival, el Gollut, de “cinema compromès”. Els seus voluntaris es cuiden de la taquilla, de les sessions d'estiu a la fresca... Ara estan en campanya. Falten 15.000 euros per comprar un projector d'última generació. Segur que ho aconseguiran.

L'any passat, Igualada es va quedar sense cinemes. Ara, Igualada Comerç i l'Ateneu Igualadí volen que n'hi hagi a l'auditori de l'entitat. Venen entrades de fila zero per al primer dia que es vagi a la nova sala. Quan obri. Tant de bo. De totes maneres, els igualadins, i la comarca, poden anar al cinema cada diumenge i dies festius perquè Pere Mas organitza sessions dobles en una sala del casal parroquial de Sant Martí de Tous, un poble proper. Granger jubilat de 69 anys, passa molts dies al cinema. “Hem comprat un projector digital i un jove m'ha hagut d'explicar el KDM”, diu.

A Barcelona hi ha Zumzeig (Béjar 54), un cinema bistrot, amb un públic que se sent camarada. Fa uns mesos, estàvem esperant que obrís la sala per a la sessió de nit. Surt el jove de la taquilla i explica que una parella ha hagut de sortir a buscar un caixer perquè no podia pagar amb targeta. I va proposar esperar-la. Ningú va objectar res i quan va tornar, uns 15 minuts més tard… va entrar.

Es tracta de conservar la litúrgia tradicional del cinema, la solemnitat i la màgia”

Al Maldà (Pi, 5) han ressuscitat la sessió contínua. Pagues una entrada i pots quedar-te a totes la sessions del dia, fins a set. I alguns dissabtes en fan una –maldanins, en diuen– on s'hi pot anar amb el nadó (cinèfil prematur?). No són films infantils. Són per a adults i en VOSE. Es tracta que pares i mares puguin anar al cinema sense haver de col·locar la criatura a tercers. La sala està una mica il·luminada, el so és més tènue, s'entra amb el cotxet i hi ha una taula per als bolquers. El dia que vaig anar-hi, la sessió va ser molt pacífica. Tot just algun pare passejant una estona la canalla per les cantonades. Una parella hi havia anat més de deu vegades. Xavier Escribà és l'home del Maldà. Fa 27 anys. Era allà quan feien art i assaig o quan un empresari, hindú i optimista, el va dedicar a les pel·lícules de Bollywood. Un fracàs. “Som petits i hem d'inventar. La gent veu que ets diferent”.

Darrere d'algunes d'aquestes sales hi ha directors de cinema. Ventura Pons ha recuperat el Texas (Bailèn 205). Reposicions subtitulades o doblades al català. I preus perquè ningú pugui posar l'excusa de la butxaca: tres i dos euros. Al Méliès, un projecte de Carlos Balagué, aposten pel cinema d'autor i al seu web hi ha un avís programàtic: “No venem crispetes”. I Nacho Cerdà està darrere de Phenomena. S'han instal·lat a l'antic cinema Nàpols (Sant Antoni Maria Claret, 168). I gairebé tot ho ha fet a l'inrevés de com ho faria un industrial del sector. En lloc de dividir-lo en minisales nanes va ajuntar les dues que hi havia per obrir-ne una de 400 butaques, projecció de màxima qualitat i… cortines, com ha de ser. No és cap desaprofitament. “Es tracta de no fragmentar aquest ritual social que és anar al cinema. A les minisales cada espectador està pendent de la seva terminal, com en un aeroport. Es tracta de conservar la litúrgia tradicional del cinema, la solemnitat i la màgia”, comenta.

Al Boliche (Diagonal, 508), que no ha pogut sostenir la idea fundacional de subtitular en català, hi ha sessions de cinefòrum. Cada dijous, amb Eduard de Vicente, i, molts dimarts, sopar col·loqui amb Antoni Kirchner, que ja les feia al difunt Alexandra. Pel·lícula, sopar i col·loqui, 28 euros. Majoria femenina i uns comensals que, diu Kirchner, “no són cinèfils; són persones cultes”. Kirchner va ser del trio de fundadors del Círculo A que als seixanta van començar, al Publi (un altre difunt), l'aventura de l'art i assaig. Des de llavors sap que no és cert que la bona feina no necessita nunci. Ell i uns quants més.