Selecciona Edició
Connecta’t

Oasi de sensualitat entre bafarades de testosterona

Antony i Kelela aporten sofisticació i encant en una jornada guiada per les guitarres

Antony and the Johnsons durant el concert. Ampliar foto
Antony and the Johnsons durant el concert.

En els festivals de guitarres la testosterona acostuma a córrer a dojo. S'expressa mitjançant les postures d'homenot dels guitarristes, per mitjà dels seus sons durs, compactes, suosos, poc dúctils i en general escassament flexibles. No és una crítica, és una simple constatació, una cosa com dir que el cel acostuma a ser blau si no hi ha núvols. Doncs bé, en una jornada que en una de les seves rutes oferia un recorregut de rascades de guitarra i homes rectes, van florir com una rara avis, com una flor en un sorral, les actuacions d'Antony i de Kelela, dues formes de sensualitat diferents però agermanades per la falta d'aquella testosterona que tan fàcilment es digereix. Van ser dues de les notes rellevants en la primera jornada oficial de festival, marcada, a més, per la constatació que la uniformitat tòpicament indie dels seus consumidors s'està desdibuixant amb la creixent incorporació al públic de persones no particularment adscrites a cap estètica determinada. Sí que hi ha barbes, però també una gran quantitat d'espectadors que semblen haver-se vestit ficant la mà a l'armari vigilant de tenir els ulls ben tancats. Els tòpics semblen desplaçar-se a les mirades més que als observats.

Antony va aconseguir el que era impossible, que en una multitud es fes callar qui sense adonar-se fes una puntada de peu a un got de cervesa abandonat a terra. Increïble. Silenci propi d'homilia per seguir una actuació pautada pels arranjaments orquestrals a càrrec de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Pausa, doncs, perquè la veu d'Antony, vestit de blanc com tota l'orquestra, encara que ell amb una túnica que rebia eventuals projeccions, es projectés tranquil·la, sense un amanerament excessiu, lírica encara que no recarregada. Per valorar el silenci que va aconseguir de la multitud ha d'esmentar-se que el seu repertori no va ser pas una successió de hits, i que fins i tot aquells que va interpretar van sonar diferents de com estan gravats en la memòria dels seus seguidors. D'acord, va tancar amb Hope there’s someone i abans també van sonar, entre d'altres, Ghost, Cripple and the starfish, Another world, Blind, Cut the world i I fell in love with a dead boy. Parlant de morts, l'enorme pantalla situada darrere de l'escenari on Antony gesticulava, va ser receptora d'unes projeccions en les quals semblava barrejar-se una representació de kabuki amb un capítol de The Walking Dead. El més inquietant, un actor mamant dels mugrons d'una truja. Tal com ho explico. Va haver-hi alguna cosa pitjor, però això va ser cosa de la naturalesa i l'atzar. En un pixador masculí un mosquit rondava just a la zona on els homes situen el seu evacuador d'orina, generant la natural compulsió nerviosa en un d'ells. Va estar a punt d'entendre que hi ha una cosa tan desastrosa com una piranya en un bidet.

Però seguim amb la ruta sensual, que ens deixa a l'escenari on va actuar Kelela, una dona d'origen etíop que fa una mena de rhythm and blues gens acomodatici, tot i que sofisticat sense rastre del perfum de Beyoncé i altres llustroses reines del gènere. Amb unes bases elàstiques i una veu extraordinària, Kelela va repassar la seva mixtape portant al ball cadenciós, res de cops de cap bruscos, tot elasticitat de jonquera, a bona part de l'audiència. Un veritable oasi després de l'aspra actuació d'Ought, banda que es va presentar a l'últim Primavera Club i que per moments, tant per la veu com per la guitarrada crispada i intensa, recordaven a The Fall.

A tot això la tarda havia començat de manera poc menys que esplèndida, amb l'actuació d'un osset panda que espanta. A l'Auditori, un racó fosc que impressiona, Panda Bear va despatxar una actuació en la qual baixos trencats i saturats van sustentar capes de sons rematades per la seva veu, molt filtrada, com d'escolà a qui trepitgen els galindons. Temes com You can count on me o Crosswords van mostrar el seu pop desmanegat i electrònic, una manera de reduir l'impacte melòdic de les seves cançons. En el seu intent per portar el pop més enllà va deixar esbalaït l'Auditori en ple. Més clàssics van ser Giant Sand amb Howe Gelb al capdavant i el seu aspecte d'indi navaho l'efígie del qual mereixeria estar semienterrada com un moai a l'illa de Pasqua. La seva actuació va anar de menys a més, començant fronterera i acabant elèctrica, i la va rematar amb Tumble and tear, una peça del seu primer disc. Va ser la quota guitarrera en una nit en la qual les guitarres, en aquest cas hipnòtiques, també van sonar a tuareg amb Mdou Moctar, prova que no sempre hi ha testosterona després de les sis cordes.