Selecciona Edició
Connecta’t
DEFENSORA DEL LECTOR

Ada Colau i l’aspiradora

Tenia un to masclista el perfil de l'‘alcaldable’ de Barcelona? Les dones també poden ser ambicioses

El dilluns 25 de maig, l'edició impresa d'aquest diari va dedicar la portada i setze pàgines (tres més en l'edició de Madrid i cinc més en la de Catalunya), als resultats de les eleccions autonòmiques i municipals. Una informació insuficient per a alguns lectors, que m'han escrit lamentant no haver trobat les dades detallades dels seus municipis.

Però ha estat l'article Ada Colau, persona però encara no personatge, de Xavier Vidal-Folch, el que ha concentrat les queixes. Diverses lectores s'han dirigit a mi indignades, sobretot pel primer paràgraf del text que deia el següent:

Aquesta senyora de 41 anys tindrà les idees punyents, però les sap encarnar de forma rodona. És l'alcaldable més rebel, però també la veïna més normal i propera, que somriu bé, porta roba ampla i exhibeix sense enrojolar-se celles poblades. Te l'imagines portant el seu fill de tres anys a l'escola, cartera en bandolera, passant l'aspiradora a consciència pels racons del pis o salpebrant, distreta, uns espaguetis mentre simultàniament ultima una sorprenent protesta de carrer”.

Ana Cárdenes considera que aquest text “traspua masclisme”. I afegeix: “Dubto bastant que alguna vegada arribi a llegir a EL PAÍS aquesta mena d'imatges en un perfil d'un polític home –posem d'un més que probable alcalde. Tampoc crec que es tolerés descriure, per exemple, un negre, un llatinoamericà, un asiàtic, un gitano o un àrab amb imatges resultants de basts estereotips sobre la seva comunitat o raça. Una pena no aplicar la mateixa mesura a les dones”.

La imatge de Colau passant l'aspiradora remet un passat que ha costat sang, suor i llàgrimes superar

Una altra lectora que em demana anonimat reconeix que l'article, “té un fons respectuós i d'admiració” cap a Colau, però lamenta que l'autor “insisteixi en els patrons i rols que la societat segueix atribuint a la dona”.

He rebut diversos missatges més en la mateixa línia. Pilar Comín Sebastián escriu: “De la mateixa manera que, estic segura, no es permeten expressions racistes o anàlisis xenòfobes, seria molt convenient no acceptar la retòrica masclista i reaccionària de la qual el primer paràgraf de l'article és un clar exemple: l'aspiradora, la cuina i la cura del nen, no ha faltat res”.

Xavier Vidal-Folch, columnista i durant anys director adjunt d'EL PAÍS a Barcelona, respon així a les lectores:

“No hi ha menyspreu: les meves al·lusions a les celles, la roba i el somriure només serveixen per il·lustrar que Ada Colau 'és la veïna més normal i propera'. No hi ha masclisme, sinó elogi de la conciliació familiar i laboral: Ada fa les tasques domèstiques ‘mentre simultàniament ultima una sorprenent protesta de carrer’. No discrimino amb els homes tractant l'aspecte físic d'una dona, he al·ludit al d'homes en altres articles: podeu llegir Varufakis amb bufanda (EL PAÍS 12 de febrer). Gràcies per les crítiques, encara que errin el tret. Ah! I adoro la roba ampla”.

No tinc res a objectar als comentaris que fa Vidal-Folch sobre l'aspecte natural i senzill d'Ada Colau. Al cap i a la fi el que ha escrit és un perfil de l'alcaldable de Barcelona. No obstant això, en evocar Colau fent neteja domèstica amb l'aspiradora a la mà, no ha tingut en compte que aquesta imatge, abans que una feliç conciliació laboral/familiar, remet a un passat no precisament remot, en què la llar era l'únic àmbit de realització personal de les dones. Un passat que ha costat sang, suor i llàgrimes a superar. D'aquí la irritació que ha provocat.

Una altra lectora, Carmen Varas, es queixa del titular de la columna de Luz Sánchez-Mellado d'aquell mateix dilluns, La nit de les dones ambicioses. “Deixant a una banda els matisos de l'adjectiu ambiciós (És un afalac que ens diguin ambiciosos? O és un retret?), només em pregunto si el titular seria el mateix si les protagonistes no fossin dones”, escriu.

Sánchez-Mellado respon: “Vaig triar el qualificatiu d'ambicioses a propòsit, precisament per subratllar el fet que les dones tenen l'idèntic i legítim dret a ‘desitjar el poder’ polític (RAE) per transformar la realitat que els homes.”