Selecciona Edició
Connecta’t
PABLO GONZÁLEZ Director d’orquestra. S’acomiada com a titular de l’OBC

“Una orquestra simfònica no pot viure avui d’esquena a la taquilla”

“Al principi vaig ser massa impacient i el meu nivell d’exigència va crear tensions”

“Cal incrementar la presència de solistes del país de primer nivell”, opina Pablo González, que ha estat cinc anys al capdavant de l’OBC. rn rn rn Ampliar foto
“Cal incrementar la presència de solistes del país de primer nivell”, opina Pablo González, que ha estat cinc anys al capdavant de l’OBC.

Com a director d’orquestra, l’asturià Pablo González (Oviedo,1975) és meticulós, molt exigent amb els músics i summament inquiet, sempre disposat a explorar en els assajos nous detalls en les partitures. Confessa que, quan va assumir la titularitat de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, la temporada 2010-2011, era massa impacient, una actitud que inevitablement crea tensions en el si d’una plantilla simfònica, un grup sempre delicat en qüestions de convivència. Amb el pas del temps s’ha tornat més pacient i ara gaudeix més de cada concert. Demà, dissabte i diumenge dirigeix a L’Auditori el seu últim programa com a titular de la formació, i per al comiat ha escollit la Novena simfonia de Gustav Mahler, autor fetitxe en els cinc anys que ha portat el timó de l’OBC. Temps de comiats, però no de ruptures: tornarà com a director convidat la temporada vinent i a l’agenda comuna hi tenen diversos discos.

Pregunta. A l’hora de fer balanç, com ha viscut aquests cinc anys al capdavant de l’OBC?

Resposta. Ha estat una aventura apassionant. El meu objectiu ha estat treballar l’orquestra com un grup i no com una suma de solistes. Quan vaig arribar era una orquestra de grans individualitats, però aquesta qualitat individual superava la qualitat del conjunt. Ara l’OBC és una orquestra més flexible, més desperta i ràpida en els assajos, amb més reflexos i un esperit més atrevit, fruit també d’una confiança més gran en ells mateixos: els músics són cada vegada més autoexigents.

P. Els inicis no van ser fàcils, la majoria dels músics adoraven Eiji Oue, el titular anterior, i el públic també. I el seu alt nivell d’exigència als assajos tampoc propiciava una relació idíl·lica.

R. Va costar molt trobar un espai de trobada. Jo era massa impacient, i el meu nivell d’exigència va crear tensions en una orquestra que sortia d’una relació molt estreta amb Eiji Oue, que era molt popular; però a poc a poc hem construït una relació de confiança sòlida i profitosa. Hem après a confiar els uns en els altres. La resposta durant els concerts és molt professional, perquè el grau d’exigència és cada vegada més alt. Ara és un instrument de més qualitat, i per això convé cobrir com més aviat millor les places vacants.

De webs i vacants

Les orquestres han de canviar el xip per sobreviure en temps de crisi. De fet, Pablo González, més enllà de les gires per països europeus com Àustria, Eslovènia, Croàcia, Eslovàquia i França, prefereix destacar com a fita mediàtica la col·laboració amb Medici.tv, un dels webs de referència en l’àmbit de la música clàssica. “L’OBC ha estat la primera orquestra a Espanya que retransmet concerts des de L’Auditori a través d’aquesta plataforma, i això suposa un reconeixement internacional més gran, perquè competim amb formacions de primer nivell”.

González, però, adverteix sobre la fragilitat de les orquestres i el perill que suposa seguir molt de temps sense cobrir les 17 places vacants a la plantilla. “Hi ha joves músics molt preparats i de moment pots sortir del pas amb contractacions puntuals, però a llarg termini la qualitat del conjunt se’n ressent”.

P. Va poder programar amb llibertat?

R. Sobre el paper, un titular té llibertat per programar les obres de cada temporada, però no es pot ignorar la realitat de la situació econòmica que travessem, i menys quan la crisi s’ha endut per davant moltes orquestres a Europa i els Estats Units. Tot això crea una sensació d’incertesa, i un director ha de saber acceptar canvis i suggeriments des de la gerència a la recerca d’obres que garanteixin millors resultats a la taquilla. Vaig voler dirigir la Primera simfonia de William Walton, que és una obra extraordinària, però vaig haver de canviar-la per fer un programa amb més ganxo popular. També vaig programar el concert per a violí de Karol Szymanovski i al final vam fer el de Txaikovski, molt més popular. Avui una orquestra simfònica no pot viure d’esquena a la taquilla.

P. Se li ha criticat la falta de propostes innovadores i el poc protagonisme a la creació actual.

R. He lluitat per tenir una temporada de qualitat i profunditat musical. Confesso que hauríem d’haver sigut més atrevits en el repertori i accepto les crítiques per no haver aconseguit donar més protagonisme a la creació actual, i no parlo només d’encàrrecs. Hi ha moltes obres contemporànies que el públic ha de conèixer. Una cosa hem millorat aquesta temporada: el fet d’haver tingut estrenes importants. I cal incrementar la presència de solistes del país de primer nivell.

P. Poques orquestres ofereixen avui dia 26 programes diferents cada temporada, com fa l’OBC. No seria millor donar menys concerts d’abonament i potenciar un altre tipus de formats per guanyar públic?

R. És cert, cal diversificar les actuacions, donar menys concerts en la temporada d’abonament i explorar altres formats, buscar el contacte directe amb els ciutadans més enllà de les parets de L’Auditori. Per això estic tan satisfet amb l’èxit popular del Concert de la Mercè i amb un altre projecte al qual em sento molt vinculat, el programa Et toca a tu!, amb la col·laboració d’Apropa, i on nens i nenes de col·lectius vulnerables i en risc d’exclusió comparteixen escenari amb nosaltres. Una orquestra amb finançament públic ha de potenciar els projectes d’integració social.

“Hauríem d’haver

estat més atrevits

en el repertori i

amb la creació actual”

P. Després de cinc anys sense gravar discos amb l’OBC, ara que se’n va resulta que té més enregistraments a l’agenda que mai...

R. Té gràcia, sí. Però així van les coses. Falten només unes sessions tècniques per concloure la integral de l’obra orquestral d’Enric Granados, que és un projecte molt ambiciós, i gravarem un programa Bizet amb les suites de Carmen i L’Arlesianne per al segell Naxos. I tinc altres projectes discogràfics amb la Simfònica de la Ràdio de Friburg.

P. Després de cinc anys lligat a una orquestra com a titular, com es planteja la seva carrera a curt termini?

R. No descarto tornar a ser titular d’una orquestra més endavant, però ara em ve de gust gaudir de la meva carrera com a director convidat. Tinc moltes invitacions i l’agenda de la temporada vinent està plena de compromisos apassionants. A més d’actuar regularment amb diverses orquestres espanyoles, cada vegada dirigeixo més a Alemanya, i em fa una il·lusió especial el meu pròxim debut amb una formació amb tanta història com la Gürzenich de Colònia, o el meu retorn al Festival de Glyndebourne.

P. Escollir per acomiadar-se de l’orquestra una obra tan intensa com la Novena de Mahler deu tenir un significat molt especial per a vostè.

R. Mahler ha estat el fil conductor de totes les meves temporades. És un compositor que l’OBC toca molt bé per bagatge i afinitat. El coneix a fons i el públic en gaudeix. Al principi vaig programar els seus cicles de lieder amb orquestra, perquè són essencials per conèixer l’univers simfònic de Mahler. Així que no és casual que hagi triat la Novena per al meu comiat com a titular: en aquesta elecció hi ha molta càrrega emocional i afectiva, és una obra que m’acompanya des de l’inici de la meva carrera. Hi ha qui em va suggerir, per exemple, acomiadar-me amb la Novena de Beethoven, pel seu exultant final, però sento que l’última simfonia de Mahler és l’elecció adequada per a un concert que tanca un cicle a la meva vida i a la de l’OBC, perquè crec que el relleu és bo i saludable per renovar energies en la vida d’una orquestra. I, en qualsevol cas, l’any que ve tornaré per dirigir la Tercera de Mahler, que és una meravella.