Selecciona Edició
Connecta’t

Guitarres, guitarres i un parell de teclats

OMD tanquen la jornada d'obertura oficiosa del festival, on van destacar Christina Rosenvinge i Albert Hammond Jr.

OMD en un moment de l'actuació.
OMD en un moment de l'actuació.

Diuen que a cavall regalat no li miris el dentat, i al refranyer, que té frases per a tot, com a bon pou de sentit comú, és millor fer-li cas. I no, no és que la jornada d'aperitiu del Primavera Sound, amb entrada lliure, fos apta per a l'oblit, però no és menys cert que l'ambient, la tensió i la cridòria propis dels concerts que més es recorden, va brillar per la seva absència durant bona part de la jornada. Amb el públic conformat encara en bona part per personal local –els estrangers encara devien d'estar amb Gaudí o visitant el Museu del Barça, sí, els indies també són futbolers– sis concerts van servir perquè el públic comencés a secretar els sucs de la passió musical, que a partir d'avui començarà a aproximar-se al clímax de l'empatx. Amb el Fòrum sota un sol tènue i amb la brisa repartint fresqueta per l'esplanada oberta davant de l'únic escenari, el primer gran festival de l'estiu va començar a desplegar el seu particular real de la fira. I mai millor dit, ja que aquest any i per primera vegada en els seus quinze anys d'història, el pernil ibèric té una parada destinada a la degustació.

Començant pel final caldria dir que OMD, en principi els caps de cartell d'aquesta jornada a mig gas, van jugar una carta en principi intel·ligent, tot i que arriscada, en començar el seu concert amb el seu èxit més celebrat. D'aquesta manera Enola Gay va sonar com a primera cançó, una manera de dir que no han estat mai un grup d'un sol tema. Això va provocar una reacció entusiasta de la multitud, que va respondre alçant els braços com si fossin astes de bandera esperant onejar l'emoció. El problema és que malgrat que la banda no va escatimar més èxits antològics, l'entrega d'alegria ja no va tornar a arribar al mateix nivell durant tota l'actuació. I això que van sonar peces com Souvenir o Maid of New Orleans, records de l'època d'esplendor del duo, a tot això quartet en escena, amb bateria de mida heavy metal. De fet, el públic, sempre agraït i entusiasta, va posar de part seva tot el que va poder –fins i tot amb temes nous com Metroland– davant l'emoció d'Andy McKluskey, tot i que el vocalista va comprovar que Talking loud and clear passava sense pena ni glòria malgrat els seus 31 anys. Hi ha vegades que ni els records mouen les masses, cosa estranya en un festival que apel·la tant a la memòria com és el Primavera.

I abans que els sintetitzadors coronessin la nit, les guitarres van manar. D'una banda, amb Albert Hammond Jr., que després de fer-ho amb The Strokes compareix amb el seu propi projecte. Fúria de guitarres ràpides per a un concert que va obrir amb Holiday i que tot just començar ja descarregava una versió de Buzzcocks, Ever fallen in love. Va resultar curiós perquè les guitarres que en el seu moment van pautar la carrera de The Wedding Present han desaparegut en el nou projecte de David Gedge, uns Cinerama que van antecedir Hammond i van despatxar un molt correcte concert de pop elegant i trotador amanit amb secció de corda, flautes, cors i una prolixa instrumentació que una sonorització més aviat deficient es va encarregar d'ometre de manera força efectiva. Per cert, David no podia dissimular que és el líder, ja que és l'únic que no vestia de negre.

I negra va ser la tarda de Panama, un duo de pop ballable que va arribar des d'Austràlia per protagonitzar un concert pautat per problemes tècnics. De fet, al final de la segona peça ja van aturar l'actuació perquè alguna cosa se n'havia anat en orris. Sort que eren només dos i un d'ells tocava la bateria perquè tot el que podia anar malament va anar malament. Molt millor va estar Christina Rosenvinge, que en el seu nou disc, Lo nuestro, editat pel segell del festival, ha empitjorat el seu so electrificant-lo i deixant de banda el to dolç i tendre de treballs anteriors. Peces com La distància adequada, un clàssic del seu repertori, i les noves Alguien tendrá la culpa, La tejedora, Eclipse o La muy puta, van sonar depurades, enèrgiques i afilades com si fossin les primeres cançons que Christina es va endur de Nova York ja fa anys. Ella, que té veu de cançó de bressol, va mostrar en directe un equilibri perfecte entre aquella manera de cantar i la potència guitarrera del seu nou entorn sonor. Per cert, que amb el benentès que els indies no voten el PP va manifestar que Espanya estava de festa pel que va passar diumenge. Però això ja és història, a partir d'aquesta tarda el Primavera ja funcionarà a tot drap als 11 escenaris –seran 12 amb el Minimúsica– i la recta musical fins ben entrat l'estiu s'iniciarà en aquesta Barcelona, com s'assegura pomposament, capital dels festivals.

MÉS INFORMACIÓ