Selecciona Edició
Connecta’t

Serrat, 50 anys en 10 objectes

El cantant tria, mig segle després del seu debut, una desena de peces que l'han marcat

Joan Manel Serrat.
Joan Manel Serrat.

El 18 de febrer de 1965, un jove del Poble-sec barceloní cantava per primera vegada en públic. En aquella època Salvador Escamilla presentava a diari i en directe el seu popular Radioscope des de l’estudi Toresky de Ràdio Barcelona. Aquell matí el públic que omplia l’estudi va assistir als primers balbucejos musicals d’un nerviós Joan Manuel Serrat que, a més, cantava les seves pròpies cançons i en català, dues coses encara poc habituals a l’època.

La primera cançó que va sonar per les ones radiofòniques catalanes va ser Una guitarra. En poques setmanes Serrat era admès, previ examen, en Els Setze Jutges, gravava el seu primer disc per a Edigsa i, després d’actuar diverses vegades més a Radioscope, oferia el seu primer concert públic a Esplugues de Llobregat, al costat de dos jutges més.

La resta ja és història: 50 anys de cançons en els quals el Noi del Poble-sec (així li deien en els seus inicis) ha esdevingut El Símbolo, i ha assolit tots els cims possibles en el món de la cançó, tant aquí com a l’Amèrica Llatina. Són 50 anys en què aquestes cançons s’han barrejat amb tot tipus de vivències: compromís personal i compromís social, esport i poesia, premis professionals i guardons acadèmics…

Totes aquestes vivències són les que recull l’exposició Serrat, 50 anys de cançons, que romandrà oberta a partir de dimarts que ve, 2 de juny, fins al 13 de setembre al centre Arts Santa Mònica de Barcelona.

Una mostra que planteja un recorregut tant visual com sonor a través d’aquest mig segle d’activitat i que es completarà amb l’oferta Cantem Serrat, on tant professionals com aficionats podran cantar les seves cançons en l’escenari original utilitzat en la gira mundial Tarres/Serrat de 2000.

No serà aquesta l’única presència serratiana a l’estiu català: del 4 al 8 de juliol actuarà al festival Grec de Barcelona. El 24 ho farà al Camp de Mart de Tarragona; el 25, als jardins del Castell de Peralada, i, ja al setembre, a Sant Cugat del Vallès (11 i 12) i Manresa (13) abans de retornar a l’Amèrica llatina per una nova gira que s’allargarà fins als volts de Nadal.

Amb un Serrat ja totalment recuperat de la seva afecció laríngia, que l’obligà a suspendre diversos concerts fa uns dies, se li ha proposat mesclar imatges i records amb sentiments i sensacions. A través de deu objectes que formen part de l’exposició barcelonina, Serrat recorre aquests records i vivències mostrant alguna de les moltes cares que conformen el calidoscopi de la seva vasta personalitat tant íntima com professional.

La primera guitarra de Serrat.
La primera guitarra de Serrat.

La primera guitarra (Regal del pare; restaurada)

La guitarra ha estat un còmplice molt important al llarg de tota la meva vida. Per a mi la guitarra és un transmissor de sentiments i de sensacions, és l’instrument musical que em permet exterioritzar aquests sentiments i aquestes sensacions.

La forma en què aquesta guitarra va aparèixer en la meva vida diu molt del món que m’envoltava llavors. Me la va regalar el meu pare, el 1959. El meu pare era un lampista, i a un lampista no se li pressuposava una sensibilitat especial vers aquestes coses, però realment va ser una persona capaç d’adonar-se del bé que li podia fer al seu fill aquell instrument, de la il·lusió que li feia.

No tinc ni idea de per què volia tocar la guitarra. El que sí que sé és que necessitava trobar una forma d’expressió, i la guitarra era, en aquell moment, la forma més senzilla. Abans de la guitarra m’havia introduït en el món de l’harmònica. L’harmònica, d’alguna manera, canta; la guitarra acompanya el cant, per això vaig canviar.

Un amic meu tenia una guitarra, i amb ella vaig aprendre a tocar les primeres notes. De la mateixa manera que disciplinàriament no he trobat mai la forma o el mètode per aprofundir en la meva capacitat d’instrumentista, sempre he tingut la necessitat que aquest instrument m’acompanyés, estigués al meu costat. Sempre he compost amb l’ajuda de la guitarra, no toco cap altre instrument.

Partitura original de ‘Cançó de matinada’ (Publicada el 1966)

Va ser la primera cançó cantada en català que va arribar al número 1 en les llistes estatals. Aquesta va ser la cançó que va canviar la meva situació en el panorama de la música a Catalunya i la que em va permetre començar a donar senyals de vida a la resta d’Espanya.

Partitura original de 'Cançó de matinada'.
Partitura original de 'Cançó de matinada'.

Llavors era molt difícil arribar a les llistes. En realitat, sempre ho ha estat, però ara això és molt més complicat pel tipus de música que s’ha posat en l’aparador: un tipus de cançó normalment anglosaxona i que, casualment, són èxit el mateix dia a Bombai i a Sevilla, a Estocolm i a Kuala Lumpur, la qual cosa posa sota sospita el que podria ser la curiositat de la gent. Sembla que les coses vinguin ja servides com en aquestes màquines que hi ha en les barres dels restaurants japonesos.

Cançó de matinada no és una cançó de construcció convencional, és una mica de peu trencat. Les raons que em van portar a escriure-la tenen molt a veure amb una història barrejada de món rústic, rural, i món urbà que, per situacions de treball i d’esperit agrari, vaig viure en una etapa de la meva vida.

Disc d’or per l’elapé ‘Mediterráneo(Primer disc d’or per vendes atorgat a l’Estat el 1972)

Disc d'or per 'Mediterráneo'.
Disc d'or per 'Mediterráneo'.

No sabia que va ser el primer! Al seu moment segur que ho mesuraria, no ho recordo, d’una manera bastant pragmàtica. Abans, les vendes que necessitaves perquè et donessin un disc d’or eren realment altes, en aquests moments crec que amb 10.000 discos ja t’ho donen. Les xifres ja no són gens importants.

Mediterráneo va ser el resultat de la conjunció de molts elements. És una cançó que segueix molt viva, i cada vegada que la toco el públic se sent molt reflectit en ella. És una cançó que sempre juga de local...

Quan acabes d’escriure una cançó mai saps que passarà amb ella. Pel cap alt, pots adonar-te que té un cert atractiu, que pot arribar a funcionar bé, però després fan el seu camí. Hi ha cançons meves que mai vaig pensar que podrien arribar a ser grans èxits. Altres vegades, en canvi, t’adones de seguida que poden ser extraordinàriament emotives per a la gent. Aquest va ser el cas de Pueblo blanco: mentre l’escrivia em vaig adonar que era una cançó que podria transmetre molta emoció. En altres casos, m’ha sorprès la forma en què algunes cançons han arribat a instal·lar-se en la gent.

Les cançons sempre han de trobar els seus propis camins, els més adequats per instal·lar-se en la pell de la gent. I són camins desconeguts, absolutament impredictibles, i està molt bé que sigui així. Ja existeixen massa mètodes predictibles per fer les coses amb total certesa i és millor que en això de la cançó no sigui així.

Tamboret del Bocaccio.
Tamboret del Bocaccio.

Tamboret del Bocaccio (Present en tots els seus concerts; regal d’Oriol Regàs, fundador del Bocaccio)

Com passava tantes hores en aquells tamborets li vaig demanar un per endur-me’l de gira. És un objecte que em porta records de molts amics i d’un temps que per a mi va ser fantàstic. Aquest tamboret està amb mi des del 1970 i sempre ho ha estat, ens som molt fidels.

Per a mi no és un fetitxe o un talismà, no crec en aquestes coses. No sóc un home cabulero, com diuen els argentins, el que passa és que ho necessito a l’escenari i em dóna molt joc. En realitat, mantenim una relació molt íntima.

Màquina d'escriure.
Màquina d'escriure.

Màquina d’escriure portàtil (L’ha acompanyat en els seus viatges; amb ella ha escrit moltes de les cançons més populars)

Tinc una lletra molt poc clara, una lletra amb la qual no em sento a gust. No entenia els meus propis escrits i, a més, m’agradava veure les lletres de les cançons clares i netes i no ho estaven. Per això m’emportava una màquina d’escriure en tots els meus viatges, com aquesta Underwood negra. Portar-la representava una feinada tremenda, però em compensava. Com normalment escric molt lent, tampoc passava res si m’equivocava en alguna cosa i havia de ratllar-ho, simplement canviava el full i tornava a començar.

Posteriorment, l’ordinador ha estat per a mi el gran substitut de la màquina d’escriure. El Word és un dels invents més meravellosos que existeixen. En realitat tot l’ordinador és un invent meravellós: jo porto la meva gravadora, el meu programa de música... Em facilita fer qualsevol cosa, però, al mateix temps, sempre estic acollonit que no li passi res perquè m’oblido de fer les còpies pertinents. Ara que hi penso: fa bastant que no faig una còpia de seguretat...

Torxa olímpica de 1992.
Torxa olímpica de 1992.

Torxa olímpica de 1992 (Va portar-la per terres de Tarragona)

La torxa olímpica va ser molt simbòlica pel que va representar per a l’esportista frustrat que tots portem dins, uns més que uns altres. Els Jocs Olímpics de Barcelona van ser un mes realment fantàstic en el qual des de primera hora del matí fins a última de la nit anava de la Vall d’Hebron a Montjuïc passant per on fos, seguint absolutament tots els esdeveniments esportius que es produïen. M’ho vaig passar molt bé.

Sóc una persona a qui li agrada molt l’esport. He viscut campionats del món de futbol i de bàsquet, Jocs Olímpics, he seguit el Tour de França fins i tot com a comentarista de la SER... El 1992 va ser molt maco portar la torxa olímpica. Em va tocar per la zona de Sant Carles de la Ràpita i era molt bonic veure l’entusiasme de la gent, la il·lusió col·lectiva... El dia que Samaranch va dir allò de “à la ville de Barcelone” podies veure la gent pel carrer amb una complicitat com jo mai he tornat a veure a la meva ciutat.

Birret (De la investidura com a doctor ‘honoris causa’ per la Universitat Complutense de Madrid, març de 2006)

Birret.
Birret.

He viscut el reconeixement del món acadèmic amb gratitud. Que el món universitari baixi al carrer és una de les coses més saludables que poden passar. És un món que podria tenir, i de fet ha tingut, moltes connotacions sovint molt allunyades del carrer, sobretot la seva part més pomposa. En aquest context, que al món acadèmic se li ocorri donar-li a la cançó popular l’espai que, al meu entendre, hauria de tenir, em sembla un acte molt saludable. Independentment que ho facin en la meva persona. En parlar d’aquest acostament no em refereixo solament al meu, sinó a una quantitat d’activitats que, en molts casos, més que amb un món intel·lectual, tenen a veure amb un món artístic o fins i tot diria artesanal.

Llibres de Pablo Neruda (Regalats i dedicats pel premi Nobel el 1970)

Llibres de Pablo Neruda.
Llibres de Pablo Neruda.

El dia que vaig conèixer Pablo Neruda va ser molt gratificant perquè van passar coses molt boniques. Vam estar molt temps junts, vaig arribar al matí, vam xerrar molt, vam anar a menjar, vam tornar, vam seguir xerrant, vam prendre cafè i era ja bastant tard quan vaig sortir de la casa d’Isla Negra. Recordo que, en sortir, la persona que m’acompanyava, el ministre de Cultura de Xile Máximo Pacheco, em va dir: “Has aconseguit una cosa extraordinària, que Pablo Neruda no dormi la migdiada”.

Tota la conversa, com algunes que he tingut en la meva vida, va ser altament estimulant i enriquidora. Era la veu d’un home que estimava Espanya d’una manera molt especial. Era l’època en què jo estava fent el disc sobre Miguel Hernández i va ser la figura d’Hernández la que va ocupar gran part de la nostra conversa. Hernández i Neruda van ser molt amics. Diria que Neruda va ser, a l’entendre d’alguns amics d’altres èpoques d’Hernández, l’home que va guiar la conversió política d’Hernández i el va arrencar del catolicisme per portar-lo cap a uns plantejaments més socials.

La trobada amb Neruda va ser una de les coses maques de la meva relació amb la poesia, però la poesia m’ha deixat moltes altres coses boniques fins i tot de gent personalment desconeguda. Sempre he tractat de separar el poeta de l’home, crec que és saludable i, al final, se surt guanyant, però no sempre és possible. Hernández deia que els poetes viuen de poeta i, d’alguna manera, no li faltava raó.

Jo vaig arribar a la poesia per un amic meu quan estava treballant al Centre Pirinenc de Biologia Experimental a Jaca. Es deia Joan Puigdefàbregas i tenia una nòvia a Barcelona a la qual baixava a veure sovint. En aquestes anades i vingudes sempre pujava llibres, i entre els que pujava hi havia molta poesia. Després, una de les coses que més em van influir va ser una col·lecció de poesia que va treure l’editorial Losada: eren uns llibres blancs amb una sèrie de poetes tant espanyols de l’avantguerra com llatinoamericans. Em vaig convertir en un assidu cercador i comprador dels llibres d’aquesta col·lecció, els buscava cada vegada que sortien amb afany gairebé de col·leccionista.

En la poesia vaig descobrir un món que lligava molt bé amb el món de la cançó encara que, això sí, són coses diferents. Escriure cançons, encara que tingui a veure amb la poesia, és alguna cosa molt diferent. És la mateixa diferència que existeix respecte al món de la música vista globalment. Penso que per escriure una cançó has de trobar un tipus molt determinat de música i un tipus molt determinat de textos que es complementin.

No existeix un Serrat poeta, entès com a persona que escriu poesia. És clar que guardo poesia escrita, però no tinc cap pretensió de publicar un llibre de poesia, ho tinc molt clar. Tampoc en tinc molta. Ara com ara, el que més m’interessa és intentar utilitzar aquests pensaments poètics, aquestes coses que escric, per derivar-les més cap a la cançó. És una cosa intuïtiva.

Carnet del Barça de Serrat.
Carnet del Barça de Serrat.

Carnet de soci del Barça (Número 043694)

Aquest és el segon carnet que tinc del FC Barcelona, en sóc soci des de ben petit. És un número molt alt perquè el primer carnet el vaig trencar. Jo sóc un d’aquests impulsius, com el meu pare, que en un cert moment vam decidir trencar el carnet del Barça i ho vam fer de debò. Va ser en una temporada nefasta del president Núñez. Dic nefasta, però, per part meva: em sentia molt allunyat de determinats pensaments i accions del club i vaig confondre una mica les coses. No ho tornaria a fer.

El futbol en general i el Barça en particular són dues coses que haurien de tenir tot a veure però que, de vegades, tenen les seves diferències. El futbol com a joc m’ha agradat sempre i m’ha agradat practicar-lo. Puc realment entendre el futbol com a joc emocional fora del Barça, però és un sentiment incomplet. El pertànyer a una tribu et col·loca d’una forma determinada davant del futbol. Jo sóc incapaç de veure un partit del Barça, o de qualsevol altre equip, sense emoció. L’emoció en el joc, de guanyar o perdre, està inclosa en el paquet. I un és d’un equip de futbol, o d’una tribu, perquè s’hi apunta des de petit, des dels cromos, i segueix allí com un soldat.

Veure el futbol sense una situació participativa, sense veure-ho en primera persona, pot agradar-me i fins i tot en gaudeixo, però els meus sentiments no són, clarament, els mateixos.

Serrat amb Rigoberta Menchú.
Serrat amb Rigoberta Menchú.

Fotografia amb Rigoberta Menchú (Premi Nobel de la Pau guatemalenca)

Les trobades amb personatges llatinoamericans, com aquesta amb la Rigoberta quan ja era premi Nobel de la Pau, són alguna cosa natural en el meu cas, perquè he viatjat molt per aquest continent i són moltes les complicitats. La vida et porta a passar per molts llocs, i jo mai he passat per aquests llocs com un turista: hi he passat com a persona a qui li agrada implicar-se en els llocs en els quals estava, viure la realitat de cada lloc, i això fa que hagi deixat trossos meus en cada lloc i que hagi pres trossos d’aquests mateixos llocs. És natural. La meva relació és profunda perquè també ho és la meva vivència.

De la mateixa manera tampoc entendria viure sense estar implicat amb el meu present, amb el meu àmbit, formant part d’un teixit social sense el qual realment la vida seria una cosa poc il·lusionant.

Miquel Jurado és cocomissari de l’exposició Serrat, 50 anys de cançons.