Selecciona Edició
Connecta’t
marginalia

Emilio Lledó

El catedràtic va decidir que allò millor que podia fer amb la seva vida era dedicar-se a la filosofia i, molt en especial, la d’Atenes al seu període de màxima esplendor

Emilio Lledó.
Emilio Lledó.

A l’amic Carles Miralles, hel·lenista, desaparegut ara fa pocs mesos més injustament que no és comú, va anar-li un dia la seva filla per comentar-li que volia estudiar Filologia Catalana —cosa que va fer i en la qual excel·leix. Miralles se la va mirar amb certa perplexitat i li va dir: “No, filla; estudia una llicenciatura que serveixi per a alguna cosa, com ara Filologia Clàssica”. L’anècdota il·lustra de meravella la molt distinta escala de valors que un universitari, o un ciutadà qualsevol, pot tenir sobre “el que serveix per a alguna cosa i el que no serveix per a res”. Com és sabut, la major part dels pares i fills dels nostres dies consideren que estudiar a ESADE és utilíssim i oportú; però sobreviuen aquells que, com Miralles, creuen que allò més útil que pot fer-se a la vida és dedicar-se als clàssics de Grècia i, si sobra temps, de Roma.

Això ha vingut a tomb pel fet que Emilio Lledó, nascut a Sevilla ara fa vuitanta-set anys, també va decidir que allò millor que podia fer amb la seva vida, els seus estudis i el seu lleure era dedicar-los a la filosofia i, molt en especial, a la mare de totes les filosofies, és a dir, la d’Atenes al seu període de màxima esplendor. Ara, arribat al sol ponent, li han arribat en cosa d’un any una sèrie de reconeixements d’aquells que s’haurien de donar a la gent de qualitat quan tenen cinquanta anys, per tal com el seu exemple duri encara decennis. Però aquest país (Espanya) ho és d’una munió de persones mediocres, envejoses i tirant a ximples, que sembla que esperin que la gent es mori abans que li hagin de retre cap homenatge o donar-li una canongia per evitar, en la mesura del possible, haver de reconèixer que a la societat hi ha gent més valuosa que un mateix. Primer va ser el Premi Nacional de les Lletres, després l’Antonio Sancha, el Pedro Enríquez Ureña i ara fa pocs dies el Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats. Abans, havia estat tota la vida catedràtic d’Història de la Filosofia —seguint una d’aquelles peregrinacions que avui ja només fan els militars i els jesuïtes—, bibliotecari de la Reial Acadèmia Espanyola i moltes més coses.

Com a deixeble de Heidegger i, més directament, de Gadamer, Lledó ha estat dels que més han fet per introduir l’hermenèutica, i els seus girs, en un país, com Espanya, en què d’una banda predominava, encara als anys 1960, l’escolàstica tomística, i d’altra banda discursejaven amb vehemència els hereus del krausisme, com Ortega —però jo sé que Lledó admira, almenys, el llibre d’aquest sobre Mirabeau: m’ho va dir, i no he oblidat gairebé res de tot el que m’ha dit i ensenyat.

Ha estat dels que més han fet per introduir l’hermenèutica en una Espanya en què d’una banda predominava l’escolàstica tomística

Si el lector català no va arribar a llegir els seus fonamentals Memoria del logos o Lenguaje e historia, llavors farà bé de buscar i llegir aquesta antologia, acabada d’aparèixer, que ha preparat un deixeble seu: Emilio Lledó, Palabra y humanidad, edició i introducció de Juan Á. Canal (KRK Ediciones, Oviedo, 2015). Hi trobarà una síntesi perfecta de les qüestions que han ocupat Lledó durant més de seixanta anys: les tesis heideggerianes revisades —som éssers de paraula i en la paraula—, evocacions d’amics que mereixien lleialtat, discursos fets en diverses ocasions, i, com ha estat propi de l’hermenèutica després dels estudis hölderlinians de Heidegger, estudis sobre literatura, més d’un dedicat a Cervantes i el Quijote. (No m’ha semblat mai que Lledó llegís cap llibre que no fos de lectura imprescindible.)

El 1976, Lledó encara era professor a la Universitat de Barcelona. Érem amics i solíem passejar per la Rambla, quan era barcelonina, per parlar del que ens interessava en comú. Un dia em va dir que havia decidit abandonar Barcelona i anar-se’n a Madrid. No ho va fer immediatament. Jo vaig desplegar totes les dialèctiques possibles per evitar que Lledó abandonés la nostra ciutat; però al final ho va fer, sense que tingués a la Cort la bona acollida que potser s’havia imaginat que hi tindria.

Ara ja tant se val: ha tingut una llarga vida, amb una sola gran desgràcia, i la seva saviesa, el seu magisteri i la seva humanitat —fins i tot el seu estil quan escriu i quan parla— han estat prou evidents perquè un dia se’n vagi del saeculum amb un somriure als llavis, com a bon deixeble d’Epicur.