Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA | UNA PALOMA SE POSÓ EN UNA RAMA A REFLEXIONAR SOBRE LA EXISTENCIA

El sac del riure

El creador suec reincideix en el seu univers de pallassos tristos que diuen coses banals que amaguen tota una declaració d'intencions sobre el disbarat de la vida

Un fotograma de 'Una coloma es va posar en una branca a reflexionar sobre l'existència'.
Un fotograma de 'Una coloma es va posar en una branca a reflexionar sobre l'existència'.

L'objectiu dels directors de països del primeríssim món, de societats presumptament ideals, hauria de ser trobar sota la catifa la brutícia amagada. O almenys buscar-la. Roy Andersson, amb una carrera de poques pel·lícules però llarg recorregut, des del seu personalíssim cinema de comèdia bufa, absurda i metafísica, fa dècades que ho intenta. I ho ha aconseguit. Amb Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia, tercer lliurament de la seva trilogia sobre el sentit de la vida que també integren les insòlites Canciones del segundo piso (2000) i La comedia de la vida (2007), el creador suec reincideix en el seu univers de pallassos tristos que diuen coses aparentment banals que amaguen tota una declaració d'intencions sobre el disbarat de la vida.

UNA PALOMA SE POSÓ EN UNA RAMA A REFLEXIONAR SOBRE LA EXISTENCIA

Direcció: Roy Andersson.

Intèrprets: Holger Andersson, Nils Westblom, Charlotta Larsson, Viktor Gyllenberg.

Género: comèdia. Suècia, 2014.

Durada: 101 minuts.

Com és habitual en Andersson, la seva pel·lícula s'alimenta de vinyetes de pocs minuts rodades en un pla fix, sense cap moviment de càmera, en les quals les seves criatures parlen poc o gens i repeteixen esquemes. Un món tristot, buit i malenconiós, en el qual el fil conductor el porta una parella de comercials de productes de "la indústria de l'espectacle", segons una definició pròpia. Uns clowns maquillats amb una capa de pal·lidesa mortal que els fa semblar més morts que no pas vius, potser com la seva societat, i que té com a producte estrella tot "un clàssic": el sac del riure, aquella andròmina sense gràcia que, quan s'estreny, expulsa un insuportable i artificial so de rialla que, amb la banda sonora de contrast que utilitza Andersson, acaba conformant una inimitable comèdia de la crueltat. Com un Jacques Tati d'ultratomba, com un Buster Keaton escandinau, el seu cinema, premiat amb el Lleó d'Or a Venècia, il·lumina el nostre somriure, tènue, còmplice i subtil. Una ganyota de plaer i dolor com la que acaben parafrasejant els seus personatges: "M'alegra saber que tot us va bé".