Selecciona Edició
Connecta’t

Gairebé 900 persones dormen al carrer a Barcelona

Colau, Camats i Herrera participen en un recorregut nocturn amb la Fundació Arrels per fer una diagnosi dels sense sostre

Voluntaris fent el recompte de persones sense sostre.
Voluntaris fent el recompte de persones sense sostre.

En Xavier s'apropa amb sigil a les parets envidrades del caixer automàtic, situat en un dels xamfrans del carrer de València, a l’Eixample Esquerre de Barcelona. Entre els cartrons, es pot veure un home adormit. Té uns 40 anys i porta uns texans i una samarreta de quadres, molt usada. El sense sostre té la cara tapada amb una mà, també bruta, perquè la llum del banc no li impedeixi el son. Una metàfora dels temps que corren: la pobresa màxima arraulida als peus dels totpoderosos diners.

En Xavier s'allunya del caixer amb la mateixa cautela amb què s’hi ha apropat. Amb la seva dona busquen l'adreça exacta a la façana i l'apunten en un full. I marquen la ubicació a la fotocòpia d'un mapa de l'àrea equivalent a vuit illes de cases de l’Eixample. Tots dos són dos dels 700 voluntaris que, sota la coordinació d’Arrels Fundació, han recorregut la matinada de dimecres els carrers de Barcelona per comptabilitzar el nombre persones que dormen al ras. El resultat: 892 veïns, com a mínim, que no tenen un lloc on dormir i ho fan al carrer.

La parella de voluntaris són veïns d'aquesta zona de l’Eixample. Són velles guineus de l'esquerra. Es van assabentar de la convocatòria d’Arrels a través de l'associació de veïns a la qual pertanyen i van decidir dedicar-hi el seu temps. “En aquest barri sí que hi ha pobresa. El problema és que el que en un altre lloc és motiu de lluita, aquí ho és de vergonya”, reflexiona en Xavier.

Arrels ha dividit la ciutat en 100 zones i hi ha enviat els equips de voluntaris, alguns, en procés de sortir del carrer. N’hi ha molts que ja fa mesos que van fer un buit a la seva agenda entre les dotze i les dues de la matinada. Uns altres es van apuntar a última hora al carro, com la més que possible futura alcaldessa, Ada Colau.

“La idea és comptar la gent quan dorm i no molestar-los. El d'ahir és només un exercici quantitatiu, un altre dia se’n farà un amb entrevistes. No pots dissenyar polítiques si no coneixes la dimensió de la problemàtica”, explica Ferran Busquets, director d’Arrels. A Barcelona ja s'han fet altres recomptes semblants. Els va fer la Xarxa d'Atenció a Persones sense Llar, a la qual pertany l’Ajuntament i altres entitats. En aquest cas es computen tant les persones que dormen al carrer com les que ho fan als albergs i serveis dissenyats per a ells. El 2011, dormien al ras 838 persones. En equipaments, 1.258.

“No els oferim el que necessiten”

Ferran Busquets, president d’Arrels Fundació, és contundent. “Si algú està al carrer és perquè no li oferim la solució que necessita”. L’Ajuntament de Barcelona i altres entitats tenen recursos perquè les persones que no tenen una llar puguin dormir sota un sostre. En moltes ocasions, malgrat tot, això implica haver de deixar les seves mascotes. “És renunciar a una cosa que pot ser tot el que tenen”, apunta Busquets. Per aquest motiu, en el recompte que s’ha fet la matinada de dimecres s’ha demanat que es detalli si hi havia animals de companyia. Des d’Arrels esperen que la Generalitat compleixi la promesa de fer un recompte de sense sostre a tot Catalunya.

L’Eixample és el districte on, segons els càlculs d’Arrels, hi ha més sense sostre: un total de 242. Després hi ha Ciutat Vella, amb 27. A l'altre extrem de la llista hi ha Horta-Guinardó (19) i Sarrià-Sant Gervasi (36). Busquets aclareix que zones com el parc de la Ciutadella o el de Montjuïc no es compten, tot i que se sap que hi pernocten moltes persones. Tampoc es busca a Pedralbes. L'explicació és que en ocasions anteriors no se n'han detectat casos.

En Xavier i la seva companya troben dos homes més sense llar. Un dorm al vestíbul d'un supermercat i l'altre, envoltat d'escombraries, davant de la Model. S'apropen per veure'ls amb el mateix sigil que amb el primer i registren la seva presència als fulls. És impossible veure'ls les cares. Els llocs on dormen, malgrat això, semblen acuradament estudiats. I és que costa trobar un lloc còmode per dormir. O almenys un que no sigui com l'entrada d'un edifici del carrer de Vilamarí en el qual semiesferes platejades de formigó a l'entrada de l'immoble dissuadeixen tothom qui gosi descansar allí. És el que anomenen urbanisme preventiu. O “una ciutat que espera, però que no obre les portes als desesperats”, com alguna vegada va descriure el seu natal Cali l'escriptor colombià Andrés Caicedo.