Selecciona Edició
Connecta’t

Rajoy, qüestionat

El PP necessita replantejar el lideratge i la seva relació amb la societat

Mariano Rajoy s'obstina en un continuisme inútil després de les eleccions del 24 de maig, malgrat la sagnia de 2,4 milions de votants que ha patit el PP. Aquesta actitud li passarà factura en vista de l'amotinament que es planteja a les seves pròpies files, evidenciat per les declaracions reveladores de Juan Vicente Herrera, cap del PP en una comunitat tan fidel a la dreta i sortidor de diputats al Congrés com Castella i Lleó. No només es planteja retirar-se per facilitar els canvis, sinó que aconsella a Rajoy “mirar-se al mirall” abans de declarar-se el millor candidat a la presidència del Govern.

Les tensions s'estan desbordant perquè és impossible perdre sense immutar-se. I això és el que els ha passat a barons tan destacats com Herrera a Castella i Lleó, Alberto Fabra a la Comunitat Valenciana, Luisa Fernanda Rudi a Aragó, Esperanza Aguirre a Madrid, José Ramón Bauzá a les Balears i María Dolores de Cospedal a Castella-la Manxa, aquesta última després d'haver exercit també com a secretària general del PP en condicions molt polèmiques. Les seves candidatures han estat les més votades, però tots ells corren un risc imminent de quedar-se fora del poder autonòmic, igual que els seus equips; i serveix de poc consol al·legar, com fa Rajoy, que el PP ha guanyat les eleccions, ja que el PSOE també ha perdut vots (més de 700.000).

A hores d'ara ja no tindria gaire efecte ni tan sols la decisió de revolucionar l'equip governamental, pel poc temps que falta per dissoldre les Corts. Tanmateix, sectors importants del PP volen que es comenci a renovar el partit. S'entén el vertigen de Rajoy a abordar res que no només en pot qüestionar el lideratge, sinó també obrir la batalla ideològica entre els més conservadors i els moderats. Però ajornar totes les decisions, a veure si hi ha sort en les eleccions generals, sembla que és una simple fugida cap endavant.

El PP necessita un replantejament, incloent-hi lideratge, equip de direcció, estil de governar i oferta programàtica per connectar amb la tendència més liberal de la dreta europea. L'acció de govern ha de ser explicada per qui pren les decisions i per fer-ho no serveix escudar-se en “problemes de comunicació”. La comunicació no serveix quan no hi ha res nou a dir, quan no es volen assumir responsabilitats ni riscos. És difícil de comunicar el fet de posar-se de perfil respecte a la corrupció, mantenir hibernat el Parlament o la superficialitat dels arguments amb què Rajoy s'acostuma a referir a l'acció política (tot el que no planteja ell mateix és “un embolic”, etcètera).

La realitat ha canviat molt respecte al 2011, quan el PP va guanyar amb el senzill missatge que n'hi havia prou de substituir el zapaterisme per redreçar els mals d'Espanya. Aquell discurs i el de la recuperació econòmica –malgrat els mèrits que li puguin correspondre en aquest apartat no han impedit la reculada electoral del 24 de maig, de manera que no té sentit aferrar-se a això per tractar de guanyar les generals de finals d'any.

Les municipals i autonòmiques han estat eleccions de canvi: per més que les dues forces principals continuïn sent el PP i el PSOE, la competició ja no es limita a ells. L'embranzida de Podem i Ciutadans respon a un debat diferent. L'elit política ha de reflexionar sobre el sentit d'oposar-se a les demandes de reformes que procedeixen de l'Espanya més urbana, poblada i dinàmica, en comptes de seguir amb la cantarella preelectoral que no val la pena tenir en compte partits creats “fa mitja hora”. Si Rajoy insisteix en aquesta línia, li convé recordar que quan el conductor tanca els ulls, acostuma a ser molt difícil evitar la catàstrofe.