Selecciona Edició
Connecta’t

‘Robin Hood Falciani’, abans Arsène Lupin

L'extreballador de l'HSBC que va filtrar comptes opacs presenta a Barcelona un documental sobre el seu cas, que inaugura el DocsBarcelona

Hervé Falciani en un moment del documental 'La llista de Falciani'.
Hervé Falciani en un moment del documental 'La llista de Falciani'.

El jove de vestit gris perla (un punt verdós?), corbata a joc, faccions atractives, cabells negres cap enrere i llargs dits probablement passats per manicura llueix una camisa nívia com en bona part del reportatge que protagonitza, La llista de Falciani, producció germanocatalana, amb la qual avui s'inaugura la 18a edició del DocsBarcelona, Festival Internacional de Cine Documental.

Hervé Falciani (Montecarlo, 1972) visita rabent la ciutat on va ser detingut a mitjan 2012 per la Interpol a petició de les autoritats suïsses. Falciani va ser trapella: amb una elegància només comparable a la d'un dels més grans lladres refinats literaris, Arsène Lupin, com a extreballador monegasc del banc HSBC va robar les dades de 130.000 comptes bancaris anònims i farcides d'evasió fiscal de ciutadans de 180 països. Però després va decidir ser Robin Hood i les va filtrar. Swissleaks.

Com en tot gir brusc de personalitat, va haver-hi truc, que el documental d'hora i mitja de Ben Lewis reflecteix sense aprofundir-hi. De rigorosa factura anglosaxona en les fonts (s'entrevisten exministres d’Economia; fiscals de França, Suïssa i Espanya; salten dades per tot arreu...) i notable inquietud estètica (predomini d'edificis de nit retroil·luminats per les oficines mig desertes; sales de molta fusta i llum indirecta; foscor...), el documental explica que Falciani va començar amb 21 anys a treballar al Casino de Montecarlo, fins a ascendir al banc de l'entitat. D'aquí va passar a l’HSBC on, ironies de la vida, el van fitxar per actualitzar i blindar el sistema informàtic. Aquí va descobrir els artificis i serveis opacs que oferien els bancs als seus megaclients. Va copiar dades i, seduint una directiva del banc, van crear una empresa amb la qual oferien la informació a entitats financeres de mig món. Ningú no comprava res. Fins que algú li va donar la clau: s'equivocava de clients, això havia de vendre-ho... als estats.

Barcelona, l'illa del tresor del documental

“Vivim l'edat d'or del documental”, diu amb coneixement de causa Joan González, director de la ja 18a edició del DocsBarcelona, que fins diumenge oferirà 42 peces de 24 països, al CCCB i als cinemes Aribau. Un esdeveniment que es permet el luxe d'atreure 135 projectes i 37 financers potencialment interessats, que intercanviaran parers en més de mig miler de reunions. Això per no citar l'espai d'exhibició de treballs d'estudiants de Comunicació Audiovisual de Catalunya, els tallers, les master class...

Que passi a Barcelona no és casual: “Per al gènere, és una illa al sud d'Europa: no hi ha res semblant ni a Lisboa, ni Madrid, Roma o Atenes”, recita mentre troba les causes en unes condicions per a les quals es va posar la primera pedra als 90 i que va fer coincidir anòmalament els interessos de TV3, l'Administració, les universitats i, des del 1997, el mateix DocsBarcelona. Amb un creixement de públic d'un 20% anual (el 2014, 6.000 persones) i un pressupost de 370.000 euros, el certamen busca suport privat per créixer. “La societat ha acceptat narrar-se a si mateixa a través del documental. Es miren ja en casals i en cinemes, la tecnologia permet que més gent pugui produir-los i veure'ls i segueixen ja les regles narratives del cinema”, resumeix González la situació del gènere a Catalunya. Tota una illa del tresor del documental al Mediterrani.

“He signat acords per obtenir diners, però això va ser abans; jo no cobro res però tampoc vull desaparèixer: així controlo la informació i evito que es perdi”, diu a Barcelona Falciani. “No es pot viure sense diners i menys si no tens lleis que et protegeixin”, afegeix amb un castellà rocós que facilita que les seves respostes serpentegin com una anguila i es resumeixin que les seves motivacions inicials són menys interessants que el que denuncia. “L'important és el final, posar les dades sobre la taula”, diu.

El documental, estrena a Espanya, va tenirla seva première mundial fa 15 dies a Munic, on Falciani no va assistir perquè a Alemanya la petició d'extradició del Govern suís hauria d'executar-se. Viu a França però, admet, no té casa i la situació familiar és complexa perquè “viatjo molt i d'una manera secreta o no segons si en aquell país gaudeixo d'amnistia”. Col·labora amb la Comissió Europea, diputats italians i el Govern francès. A Espanya, va passar cinc mesos a la presó, de la qual va sortir el desembre del 2012 després de pactar amb la Fiscalia Anticorrupció. Va esquitxar, entre d’altres, Emilio Botín i la trama Gürtel, mentre que l’Audiència Nacional va rebutjar-ne l’extradició. “La llei pot anar en contra de la difusió d'informació que serveix per lluitar contra la corrupció d'aquells mateixos països”, deixa anar com a paradoxa.

Falciani s'ha convertit en un autor d'aforismes: “Tot secret provoca desigualtat”. O aquesta amb regust a Isop: “És una utopia controlar els diners bruts com es fa ara a Europa: és com pensar que els llops aprendran a no menjar-se les ovelles”. Proposa que la pressió fiscal dels estats sobre els bancs “recaigui menys en els beneficis i més sobre les transaccions; és més eficaç i per això no les volen”.

Se’l veu tranquil al sofà. “La millor manera de protegir-me és compartint informació sensible; això és el primer que han de promoure els estats: més cobertura als que volen denunciar”. Sembla fins i tot feliç i això que el documental llança dades descoratjadores de cada país agraciat a la seva llista: a França, dels 9.187 afectats, només se n'ha perseguit judicialment a cinc; a Anglaterra, de 3.600, a un... “No es pot fer res sol; és una cosa que he après”, diu qui s'alegra de l'ascens de Podem: “Col·laboro amb ells i també amb gent del 15-M: tenim els mateixos objectius”. L'important és arribar al poder, ni que sigui amb pactes. “La diversitat farà que sigui més difícil corrompre alcaldes”, argumenta.

Falciani demana més temps perquè la ciutadania es conscienciï i la banca ètica perquè s’assenti (“no és el mateix escollir un banc que un altre; comença a haver-hi alternatives”). I és gairebé entranyable quan pugna contra el desànim: “Els bancs no tenen el poder; és mentida: si el tinguessin de veritat no ho dirien; només l’ostenten quan tenen polítics corruptes al seu costat i això es pot canviar amb unes eleccions”.

En el documental, RobinFalciani té fins i tot el seu xèrifde Nottingham, el fiscal general de Suïssa, que es passa l'hora i mitja lamentant que no pot enxampar l'esmunyedís fugitiu, a qui acusa de ser “culpable d'espionatge econòmic”. Amb herois amb enemics així, qui es recorda de Lupin.

MÉS INFORMACIÓ