Selecciona Edició
Connecta’t

The Black Keys, el so antic fet modern

El duo nord-americà d'èxit recrea de forma visceral garage rock, blues i soul

The Black Keys, el so antic fet modern

 Sembla una paradoxa, però sembla que avui dia un dels camins per ser considerat modern passa per ser antic. Que no vell, que això segueix sent pecat en el lluent i turgent món del rock. Al gra: agafes Little Black Submarine i recorda la tornada de Can't Find My Way Home de Blind Faith, però cantat per un Joe Henry sense trencar la veu. Després la peça s'abandona a una ruptura via guitarra pròpia de Led Zeppelin. D’altra banda Gold In Tthe Ceiling evoca com a blues blanc que és Canned Heath; mentre que Howlin' For You sembla en el seu començament el mateix inici que el del Rock and roll de Gary Glitter i Dead And Gone invoquen The Clash. I la llista seria més llarga. Vaja, influències com a mínim dels setanta. Cap problema? Qui va dir que calia revolucionar la música per ser algú? On està qui afirma que per triomfar has de ser com una troupe del perfil Arcade Fire quan amb un simple duo pots fer tant soroll com ells? Ningú.

Ni els mateixos Dan Quine Auerbach –guitarra i veu– ni Patrick Carney –bateria– no s’ho pensaven quan fa 15 anys van enviar una maqueta a Patrick Boissel (a tot això músic acostumat a la Barcelona dels vuitanta amb un grup –Lemo– i després un segell –Wilde Records–) perquè aquest els l’edités en el seu segell Alive Naturalsounds Records. Ho va fer, i el duo, guitarra i bateria, va començar a fer-se un buit, insignificant, en l'àmbit del rock i blues més cru. Actitud i ferocitat, energia i convenciment, és l’"únic" que tenien The Black Keys a la primera dècada del segle XXI, quan The White Stripes s’ho menjaven tot en minimalisme rock-agrest-aspre-cru.

Discos com Thickfreakness (2003), Rubber Factory (2.004) i Attack And Release (2008) van fer camí, però per raons que algun dia algú descobrirà, el duo va arribar al que no era el seu mercat natural amb Brothers (2010), una obra que va acabar sent un regal de Nadal per a molta gent que compra discos només per Nadal, la de 1.977, posem per cas. Retorn a les arrels i enmig de tanta tecnologia digital al servei del glamur cuixé i de la vacuïtat, que visqui tot el que és analògic i les cintes de bobina per a un so identificable de garage rock, blues i soul degudament triturats que sona poc artificiós, visceral i, un adjectiu odiós, autèntic.

Viatge al cel, als premis Grammy (sis de moment), al reconeixement i a la confirmació mitjançant El camino (2011), disc que s'obre amb una lloança al bon riff en el tema Lonely Boy, que per cert té una guitarra molt T. Rex. Després va arribar Turn Blue (2014) i ja els tenim aquí, iniciant al Primavera una gira, els primers concerts de la qual van ser suspesos per una dislocació d'espatlla de Patrick Carney. Aquesta és una de les grans expectatives del Primavera Sound 2015, un grup modern que sona antic. Hi teniu cap problema?