Selecciona Edició
Connecta’t

Respecte i pactes

La vida pública no es pot bloquejar per càlculs tacticistes després del 24-M

La perspectiva d'unes eleccions generals abans de final d'any no s'ha de convertir en la causa d'un bloqueig de la vida pública per no comprometre o desgastar les possibilitats de les opcions en joc. Abans de res cal respectar els resultats dels comicis del 24 de maig; i és aviat per extreure conclusions definitives.

El que no admet gaire demora és la constitució dels nous governs municipals i autònoms. Com que els resultats no han deixat majories concloents, cal permetre al guanyador de cada àmbit que dugui a terme la seva tasca en minoria, sense excloure que puguin fer-se altres passos a la recerca de pactes o coalicions estables.

Tenim molt recent el cas de l'obstruccionisme al qual van jugar PP, Podem i Ciutadans després de les eleccions del març a Andalusia. No és ociós assenyalar el mal rendiment que ha donat al PP haver-se negat a deixar governar els socialistes –els més votats a les urnes a Andalusia–, vistes les pèrdues de vots patides per aquesta força a les capitals andaluses. Cal preguntar-se igualment quin partit ha tret Ciutadans d'una negativa similar respecte a la investidura de Susana Díaz.

Mariano Rajoy havia plantejat genèricament la solució de la llista més votada com la més adequada. Ho va fer temps enrere i ho va reiterar ahir, en la seva primera compareixença pública després de la reculada electoral del 24 de maig. No obstant això, no va aclarir res sobre els pactes que necessita el seu partit per no perdre tot el poder autonòmic i gran part del municipal que tenia. Es va limitar a recordar el valor de l'estabilitat i va descartar –sempre predictible– que tingui previstos canvis al Govern i al partit. És veritat que cal estabilitzar el sistema polític sense esperar que es completi tota la seqüència del cicle electoral, a final d'any; però cal dir com es pensa abordar aquest objectiu.

Mariano Rajoy planteja acords per a l’estabilitat, sense explicar ni com ni amb qui pensa abordar els seus objectius

Tampoc es tracta de pactar a cegues. Les parts de cada negociació han d'ensenyar les seves cartes i les condicions dels possibles acords han de ser públiques, perquè els ciutadans sàpiguen clarament què es pacta i amb qui. No seria acceptable demanar ni lliurar xecs en blanc o exigir condicions intransigents, contradictòries amb l'obertura de mires i la renovació de procediments preconitzats per la ciutadania.

L'oportunitat és bona per engreixar mecanismes de negociació que estan molt oxidats, atesa la persistència de la cultura de majories absolutes dominant en la nostra vida política, els administradors de la qual han cregut equiparable a una patent de cors per estalviar-se explicacions sobre el perquè de les seves decisions. No és aquest el missatge de les urnes ni el de les enquestes: el que tem una majoria d'espanyols és que els polítics no estiguin preparats per a la negociació entre partits, com mostra un sondeig recent de Metroscopia.

Podem i Ciutadans han aconseguit uns resultats molt estimables, tenint en compte la seva joventut. L'estratègia de la formació de Pablo Iglesias l'enfronta al PSOE com a competidor principal –després d'haver-se cruspit bona part d'Esquerra Unida–, cosa que pot portar els dirigents de totes dues formacions a mostrar-se molt calculadors sobre pros i contres de donar-se suport en alguns àmbits. La mateixa temptació poden tenir Ciutadans i el PP. Torna a aparèixer aquí el perill que els càlculs tacticistes allarguin les solucions de governabilitat.

Les eleccions de diumenge han posat de manifest que una part considerable dels espanyols està impulsant un canvi profund en aquest país. Davant d'uns senyals tan contundents, negociar és la manera de respectar la voluntat dels electors perquè el canvi votat es reflecteixi en ajuntaments i comunitats autònomes d'una manera raonable. Quin dubte hi ha que Ada Colau té tot el dret a recaptar suports per ser alcaldessa, igual que Manuela Carmena a Madrid o els partits guanyadors en cadascuna de les autonomies.

D'altra banda, la pulsió pel canvi no ha de comportar per força el qüestionament del sistema. Les urnes estaven limitades a l'àmbit autonòmic i municipal, però d'elles no emergeix un escenari complex a la italiana, sinó un sistema de quatre partits polítics a escala estatal, més les habituals formacions nacionalistes i altres minories, l'eclosió de les quals es veu afavorida pel fet mateix que es tracta d'eleccions territorials. No és un mapa gaire diferent del que ja hi havia, tot i que ofereixi la impressió d'una gran fragmentació política pel fet que els dos partits principals, PP i PSOE, s'han afeblit i els dos nous, Podem i Ciutadans, entren amb més força de la que tenien els que substitueixen (Esquerra Unida, UPyD).

No hi ha res, per tant, que s'alci com a obstacle insalvable a la governabilitat de les institucions. Els únics impediments que s'han de denunciar són els que procedeixen de les temptacions immobilistes.