Selecciona Edició
Connecta’t

De la Diagonal a Nou Barris

La credibilitat d’Ada Colau es juga en com aplicarà polítiques que redueixin la desigualtat

La bigarrada coalició que diumenge va triomfar en la batalla per l'Ajuntament de Barcelona és la d'aquells que mai havien guanyat unes eleccions. Alguns dels que la van votar, potser molts, hauran donat suport en altres ocasions a Iniciativa, al PSUC i fins i tot pot ser que entre ells hi hagi electors que el 1999 van votar la coalició formada per Pasqual Maragall per al seu primer assalt a la presidència de la Generalitat, la que agrupava el PSC amb Ciutadans pel Canvi i Iniciativa-Verds. Aquella que va guanyar en vots però no en escons, en una demostració diàfana que la Catalunya pujoliana els considerava, i ho continua fent, ciutadans de segona classe. Però mai havien estat els protagonistes exclusius de la victòria. Mai a Barcelona havia guanyat les eleccions una coalició l'eix territorial de la qual i social sigui l'avinguda Meridiana. Això és el que va passar diumenge.

No només és un canvi polític. És una rigorosa novetat històrica si es tracta, com és el cas, d'unes eleccions municipals per a la capital de Catalunya. L'eix del comandament polític local ha passat de la Diagonal a la Meridiana. De Sarrià-Sant Gervasi a Nou Barris i Sant Andreu de Palomar. No és poc, si es consolida. En la societat capitalista el poder polític de la dreta va acompanyat pel poder econòmic i una potentíssima capacitat de crear hegemonia social. No cal ser endeví per advertir que aquí el van fer passar per l'adreçador, com ho van fer a partir del 2006 amb el govern d'esquerres encapçalat per Maragall.

La victòria d'aquesta inèdita coalició d'esquerres forjada al voltant d'una barreja de moviments socials com ara la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, nous actors polítics com Podem, i els hereus del PSUC, ha estat possible, entre altres coses, perquè comptava amb un lideratge inusualment potent en la política catalana de les últimes dècades, comparable només als que van demostrar en els seus respectius moments decisius Maragall i Jordi Pujol. Per Maragall el 1999 i per Pujol el 1980. És a dir, un lideratge amb un extraordinari plus de credibilitat per als objectius específics que es proposa. En el Pujol del 1980 era la reafirmació col·lectiva de Catalunya. En el Maragall del 1999 era l'ambició de govern de la Catalunya progressista. El 2015 d'Ada Colau és la promesa de reduir la desigualtat social escandalosament agreujada a la capital catalana com en la resta del país des de l'esclat de la crisi econòmica del 2008 i la imposició consegüent de les polítiques de restauració financera.

Guanyar era el més difícil, i la coalició Barcelona en Comú ja ho ha aconseguit, però el que ve no és fàcil

Colau té guanyada a pols la seva credibilitat i amb els seus anys d'activisme social ha demostrat una capacitat de direcció més que suficient per accedir a l'alcaldia. El que ara està per veure és si la seva condició de novençana política i la seva inexperiència com a governant són, per exemple, com les de Toni Farrés en el Sabadell del 1979. Recordi's, el Sabadell que havia protagonitzat poc abans una sonora vaga general política va posar al capdavant de la ciutat un novençà que es va convertir en el millor alcalde de la seva història. O, ja que es tracta de la ciutat de Barcelona, està per veure si Colau serà com el Narcís Serra del 1979 i el Pasqual Maragall del 1982, els dos alcaldes que van saber dirigir coalicions municipals d'esquerres amb prou habilitat per reinventar una Barcelona devastada per la crisi industrial de la dècada del 1970. Amb la diferència que ara qui dirigeix és qui llavors anava de soci.

Guanyar era el més difícil, i la coalició Barcelona en Comú ja ho ha aconseguit, però el que ve no és fàcil. Ni de bon tros. El pas següent és forjar una majoria de govern i, després, un equip capaç de dirigir la ciutat. Les dificultats seran immenses en tots dos fronts. Com encaixarà el PSC el seu descens a la gairebé irrellevància en un Ajuntament que va arribar a considerar propi? ERC pot concebre que es parli d'una altra cosa que no sigui la independència de Catalunya per a demà? Pot acceptar la CUP que ara li toca col·laborar de bona fe amb els col·laboracionistes que van participar en els governs municipals d'abans-d'ahir?

L'habilitat per forjar una majoria de govern amb aquests components donarà la mesura de la capacitat de l'agitadora Colau per a la política de govern. L'hora de governar Barcelona, de dirigir el seu Ajuntament, ha arribat per als que sempre els va tocar anar, com a màxim, d'acompanyants. Molts d'ells no s'havien atrevit ni tan sols a somiar res semblant. Els acostumats a manar ho somiaven només en forma de malson.