Selecciona Edició
Connecta’t

“El futbol és una pilota i uns amics”

En la seva última temporada al Barça, Xavi repassa els 17 anys de carrera

Xavi posa al camp Tito Vilanova.
Xavi posa al camp Tito Vilanova.

Xavi Hernández (Terrassa, 35 anys), és reconegut com el millor jugador espanyol de tots els temps. És possible que ho sigui, encara que només sigui perquè ningú no ha guanyat més títols que ell. Dissabte es va acomiadar del Camp Nou, en espera del que passi a la final de la Copa del Rei i a les portes de la Champions. Se'n va amb humor: “M'ha faltat un hat-trick”, diu. Abans, repassa per EL PAÍS el seu llegat en una casa plena de capses embalades, perquè està de mudança.

Pregunta. Disset anys al Barça, per què serveixen?

Resposta. Per gaudir com un nen. I per patir. Perquè ara em sento molt feliç, estic molt orgullós del que he aconseguit i de com me'n vaig. Però també les he passat putes, hi ha hagut dies de pena, durs de debò.

P. Què és el futbol?

Me'n vaig perquè m'ho diu el cap i m'ho avisa el cos. El cor no, el cor és del Barça i aquí es queda

R. Una pilota i uns quants amics. I apa! Un partidet, un rondo, anar-la passant, a la platja o al jardí de casa. Entre rialles. Això és el futbol. Nens passant-se la pilota al pati d'una escola. Això és futbol.

P. I si el teu equip guanya, això és l'hòstia, com diria el Luis, no?

R. [Riu]. Luis Aragonés, quin home! El recordo molt, el trobo molt a faltar.

P. Per què se'n va?

Van Gaal em deia: “Ets és millor que Zidane”

R. Perquè és el moment. M'ho diu el cap i m'ho avisa el cos. El cor no, el cor és del Barça i aquí es queda.

P. Va amagar a l'escola que jugava al Barça. Per què?

R. No volia que em miressin diferent. Jo sabia que no canviaria, però em feia por que ells diguessin ‘mira aquest, ha fitxat per al Barça i va de xulo’. No em posava ni el xandall del Barça pel carrer per no cridar l'atenció.

P. Quin és la primera imatge del vestidor del FC Barcelona?

Per mi va ser una llosa que se m'assenyalés com l'hereu de Guardiola

R. Assegut, canviant-me, a un costat Figo, a l'altre Guardiola i arribar Núñez i posar-se a parlar amb el Pep. I jo al costat. I és clar, m'assabentava de tot, era un marrec i era aquí, fins i tot em feia vergonya. Es van portar de meravella amb mi els veterans, Pep, Pitu, Luis, Sergi, Figo, Rivaldo, em van tractar molt bé.

P. Dissabte va celebrar la seva vuitena Lliga. La primera la va guanyar l'equip a Vitòria i vostè era a Albacete.

R. Sí, exacte. Aquell any vaig jugar 18 partits, però l'última jornada només van anar a Vitòria els convocats, perquè Van Gaal ho va decidir. I jo me'n vaig anar amb el B a Albacete i vaig veure el partit allà. Hi ha una samarreta al museu d'Ángel Mur, que és al vestidor, feta per Anderson i Rivaldo, que hi posa: “Tots som campions” i surten els noms de Ciric, Busquets, Okunowo, Roger i Óscar, que no van viatjar. Però vaig ser a la plaça Sant Jaume. L'última Lliga que s'hi va celebrar. Sóc tan gran que vaig ser a Sant Jaume!

P. Què seria de vostè sense Van Gaal?

Cruyff és el meu referent futbolístic i no l'he tingut, així que imagina't

R. Em va ensenyar moltes coses. Em deia: “Ets millor que Zidane”, i jo li responia: “‘Home, no es passi, míster, gràcies, però no es passi”. He tingut molta sort, he tingut grans entrenadors. Vam ser molt injusts amb ell, era un gran tècnic.

P. Després, cinc anys sense guanyar. Què va passar?

R. Vam perdre essència. Canviem d'entrenador cada dos per tres, no vam trobar l'estabilitat fins que va arribar Rijkaard. I Ronaldinho. Quan hem guanyat, hem guanyat des de la possessió, des de la pilota, atacant per defensar-nos, amb l'essència al davant. L'única solució que tenim és ser nosaltres mateixos. Si no respectem l'estil, no té sentit, està demostrat. Però de vegades, quan no guanyàvem, ho posàvem tot en dubte i res tenia importància. Aquí de seguida es busca algú d'un metre vuitanta i molt fort. I no. El que es necessita són jugadors que entenguin l'essència, el tercer home, la passada per crear superioritat.

P. Per això sovint es va sentir assenyalat?

R. Sí, quan guanyàvem em miraven molt, em feien molt de cas, però quan perdíem, es dubtava de tot i per començar de mi.

P. Sempre ha posat d'exemple Busquets i Pedro. Per què?

R. Per la seva humilitat, pel seu sacrifici, perquè tenen un talent excepcional i un compromís enorme, però no se'ls hi reconeix gaire i em fot. Jo sé el que costa arribar i ells han arribat, ho han guanyat tot i sempre han estat al servei de l'equip, com Jordi [Alba]. Sempre. Això també passa en el cas d'Andrés i Piqué, no creguis, però ells, com Leo o jo mateix, hem tingut més elogis. Pedro i Sergio són dos futbolistes enormes. Pedro és excepcional: que un davanter al Barça, sortit del planter, arribi on ha arribat ell és per mirar-lo, aplaudir-lo i dir: “Eh, nanos, apreneu-ne”. I Busi? No he vist mai un futbolista més intel·ligent al camp.

P. Ha guanyat una Lliga en el descans d'un partit i una al sofà de casa… estrany, no?

R. Sí, vam guanyar-ne una a Balaídos en el descans, l'any que em vaig lesionar. Per mi va ser un dels anys més difícils, però em va ensenyar molt. Em vaig trencar els lligaments encreuats del genoll en un entrenament al desembre. Em vaig fer pols el genoll. Em van ensenyar a cuidar-me. Jo no tocava el gimnàs, pensava que tocant la pilota ja estava tot fet. No feia peses, tirava de talent. Aquell any amb l'ajuda de Emili [Ricart] i del doctor Cugat vaig entendre que, o em cuidava, o això se m'anava en orris massa aviat. L'altra, la que va decidir un gol de Capdevila contra el Madrid, érem a casa tots i vaig començar a cridar a dir: “Eh, xavals, això cal celebrar-ho”. I ens en vam anar de festa, tot i que l'endemà jugàvem al Manzanares.

P. Com l'any del triplet, cap?

R. De moment és el millor any de la història. Per tot, per com gaudim, per com guanyem. Aquell any va ser la pura essència. No s'ha vist mai més bon futbol que aquest. Ara ho veig i encara hi penso: és impossible jugar millor. Vam guanyar la Champions d'una manera supersolvent. Els anys de Pep són irrepetibles.

P. El va patir com a company i potser més com a entrenador?

R. No, home, el vaig gaudir! Com a company també patia ell, no era culpa seva la comparació. Per a mi va ser una llosa que se m'assenyalés com el seu hereu. Ell em deia que no en fes cas, però esclar… Va ser una pressió créixer al seu costat, però no per culpa seva. Em va tractar molt bé.

P. És veritat que va ser a punt d'anar-se'n del Barça abans que ell fos entrenador?

R. Tenia una oferta del Bayern Munic i estava disposat a anar-me'n, és veritat. I em va dir: “Xavi, no m'imagino l'equip sense tu, impossible”. I vaig respondre: “D'acord, em quedo”. Un entrenador impressionant. Potser és perquè vèiem les coses de la mateixa manera, entenem el joc de manera idèntica. Aquells anys de Pep es van confabular els astres! I teníem un equip extraordinari. Però res no va ser casual, vam treballar molt i vam ser molt superiors. Tinc una teoria: el Barça ha de ser molt superior al Madrid, si no, no guanyes; ells fan pinya: la premsa, l'esperit de Juanito, el "como no te voy a querer…" Nosaltres o estem molt fins, o adéu. Amb igualtat, ells treuen coses que nosaltres no tenim; aquí el dinamisme és negatiu i allí, positiu.

P. Què hauria donat per treballar amb Johan Cruyff?

R. Uf, m'agradaria moltíssim. És el meu referent futbolístic i no l'he tingut, així que imagina't. Johan va canviar la història del joc, és indubtable. Almenys al Barça.

P. De totes les Lligues, només n'ha guanyat una al Camp Nou.

R. I sense jugar! Em va treure una groga el partit anterior Undiano. I me'n vaig anar al seu vestidor i li vaig dir: “Escolta, que no t'he dit res, que ens juguem la Lliga a casa”. “Gestos, m'has fet gestos”, em va dir.

P. La pitjor Lliga va ser la de la malaltia de Tito?

R. Aquella i la següent, esclar, l'any de la seva mort. La Lliga de Tito va ser molt dolorosa. Era un superexigent. “Cent punts, hem de fer cent punts”, ens deia. Però ser un any molt dur, hi havia un ambient de pena al vestidor constantment. Ho traiem endavant pel nostre nivell futbolístic i perquè Aureli [Altimira] i Jordi [Roure] s'hi van deixar el cor. Ens posaven un missatge de veu, ens deien Tito ha dit això, ha dit això altre, Tito ens ha cridat... Va estar superpresente. Jo cada dos per tres parlava amb ell. Un dia em va fúmer una bronca! Tenia molèsties, vaig voler jugar i vaig recaure contra el Milan. I després venia el Bayern i vaig voler jugar i em va cridar: “Com recaiguis no jugues més”, em va dir. Una bronca! Tenia molt de caràcter, els tenia ben posats.

P. I vostè, que sempre ha estat en l'onze de gala, com ha suportat no ser tan protagonista aquest any?

R. És dur, esclar. Però he après d'altres companys que no jugaven, callaven i tiraven del vestidor. Un dels meus exemples sempre ha estat el porter suplent: no jugava mai i ho celebrava com el primer; així que he pensat molt en Jorquera, en Pepe Reina, gent que tot i que el jugador és egoista treballen com ningú i no es queixen. Doncs n'he après molt, d'ells. Mira, a València em van canviar faltant 10 minuts i vaig sortir al camp a celebrar el gol de Busi. Em vaig abraçar a Luis Enrique! M'havia canviat i no estava ni enfadat. He canviat el xip i he fet el que se'm va ensenyar de nen, pensar en l'equip. Volia acabar bé amb un títol i mira. L'altre dia parlava amb Puyi, que no va poder ni jugar ni guanyar. I mira com m'he acomiadat del Camp Nou, increïble. S'han ajuntat totes les peces del puzle. Escandalós. No m'hauria imaginat mai un final com a aquest, és de pel·lícula.

P. Per què es va quedar?

R. Vaig sentir bones vibracions, se'm va passar la tristor de perdre la Lliga com la vam perdre, a casa i sense jugar; la del Mundial, que va ser molt dolorosa. I sabia que venia Luis Suárez; vaig parlar amb Luis Enrique i em va dir: “Pelopo, pensa-t'ho bé”. I la sensació va ser: anirà bé. En el xat dels col·legues ho vaig dir. “Nois, em quedo un any més, que això pinta bé”. Luis s'ha portat de 10 amb mi perquè no m'ha enganyat. I això és molt. Honrat i de cara. Li podia tenir rancor per no fer-me jugar gaire, però al contrari, li'n dec una, perquè va ser un dels que més va fer perquè em quedés. Em vaig il·lusionar. I vaig parlar amb Zubi, que es va portar extraordinàriament bé amb mi. Brutal. Em sap molt de greu el que ha passat amb ell; aquesta Lliga també és seva. El dia que vaig dir que me n'anava em va acompanyar a casa i va començar a fer-me pensar que potser no havia arribat la meva hora. Encara sort que vaig decidir quedar-me.

P. Recorda el dia que va venir al Barça per passar la prova?

R. Clar! El meu pare al cotxe dient-me: “Obre bé els ulls i aprèn, que aquesta oportunitat no la té qualsevol”. Ja estava fitxat, però no ho sabia. I això he fet: aprendre, aprendre i aprendre. A mi m'han ensenyat a jugar i a ser persona en aquest club. Bé i en la família, esclar. A Barça li dec tot. He estat tan feliç. No ho hauria imaginat mai.

P. Coneix algú més culé que vostè?

R. Sí, esclar, la meva mare.

MÉS INFORMACIÓ